Si alguna cosa ha tingut de sempre la dreta espanyola per triomfar, ha estat la fidelitat i la militància, ambdues goludes, sense massa fissures. Des de 1996 ha estat un no parar. Ha governat molts anys, només un parèntesi de set anys d’una suposada esquerra instal·lada en la inòpia. Durant la nostra modèlica Transició, la dreta provinent del franquisme va viure dividida entre els que volien seguir protegint amb noves formes i paraules amables el franquisme (liderats per Adolfo Suárez), i els que salvaguardaven l’oligarquia franquista amb crits, brams, amenaces i sabres (liderada per Manuel Fraga).
El caràcter tranquil i assossegat de la nostra noble oligarquia franquista va guanyar la partida al professional del vòmit i les hòsties, Manuel Fraga, el qual va perdre moltes eleccions democràtiques, potser més que qualsevol altre antidemòcrata, però va acabar deixant una llavor, Aliança Popular que va passar a ser el PP amb José María Aznar com a nau insígnia, el personatge fidel a Fraga i a tota la crosta franquista. De cop, aquest neofeixista amb bigoti va tornar a lligar tota la tropa nostàlgica rància i casposa del PP i, va tornar a guanyar.
En aquests moments la dreta espanyola se’ns ha escindit. Quan les oligarquies s’escindeixen comencen a aparèixer les pors de cara a un futur realment sincer. La gent treballadora i bona part de la ciutadania necessita saber qui és l’amo del bastó, és un dret fonamental recollit en aquesta mena de casa de putes que és la Carta dels Drets Humans que tothom practica cada dia en el seu horari de treball (qui el tingui).
Part de la nostra dreta va optar fa dies per Cs, que com tothom sap són com Falange Espanyola, però vestits de Zara, de moment encara no foten trets. Van sorgir dins el Parlament Català com un nou grup de polítics ben maquillats i sempre a punt per rebentar el que calgués. Han dominat, fins ara, l’art d’embolicar-ho tot, sempre hi van, mai venen, això sí, tenen uns principis polítics tant o més que una ampolla de Tio Pepe.
El que més m’inquieta, però, no és la resurrecció del falangisme i el feixisme, el que em despista és la ruptura de la dreta de tota la vida, la dels senyors amb bigoti amb més brillantina que cabell, senyores plenes de bijuteria i botox, militars casposos, capellans pederastes llardosos, gent amb cognoms inacabables, tota aquella dreta que ni viu ni deixa viure i que ha trobat el seu lloc al PP o Vox. Aquesta fauna sí que és preocupant.
La dreta espanyola a hores d’ara és com un festival de desafeccions, tots estan donant-se pel sac. Les classes submises necessiten un lideratge ferm que els alliberi de la creu del no saber a qui votar i qui serà el que més els trairà.
Que Espanya és un país de dretes ho saben fins i tot les rates, ja que en aquest país tothom ha tingut un passat, però és que a més de dretes, aquest és un país perdedor des de fa segles, això aquí ho brodem. Un país amb una por congènita a canviar coses, i quan ho fa sempre s’inclina pel conservadorisme, si aquest és de dretes, molt millor. Un pot arribar a entendre que hi hagi gent d’esquerres que vagi en contra dels seus interessos socials. I potser tenen raó. Però el que no s’entén és la gent que és pobre i de dretes, aquests són retardats.
Ara, en aquests moments, tenim un president del PP o Vox (Casado-Abascal) dient-li el nom del porc a qui sigui i volent tornar a fer el mateix que sempre han fet, que no és altre que espoliar tot el que és públic, i me’ls crec, només els idiotes fan sempre el mateix esperant resultats diferents. La idea de sempre d’aquests personatges és una idea molt antiga i retrògrada, la idea que es pot controlar una societat a través de fer-li por. Un mètode utilitzat de forma habitual al llarg de la història, a vegades més a vegades menys, i que avui en dia es continua utilitzant molt.
Des de la democràcia molts polítics utilitzen de manera constant el recurs de la por i persuadir a la gent per arribar al poder. No és l’única manera que existeix per aconseguir que les persones facin el correcte i, per descomptat, no és la manera de com hauria d’organitzar-se una societat.
Si la gent que governa o vol governar necessita fer que la ciutadania pateixi per sistema, és el 100% de la imperfecció social. Llavors, deixa de ser una societat, passant a ser un conjunt de persones associades per la força d’un agent extern. Les persones són manejables, són esponges, si viuen en un règim així, absorbiran a poc a poc totes aquestes idees, les quals cauen de manera lenta des de dalt o des dels mitjans. Ara bé, també és una esponja reactiva, que està condemnada a pensar (poc o molt), a prendre decisions (poques o moltes), a buscar la felicitat (poca o molta) i a enfrontar-se a tot allò que li provoca patiment (poc o molt).
Però quan la por cala a fons en una persona, aquella sensació de sentir-se separat de la resta, aquesta sensació de separació és la que fa que hi hagi persones d’aquest tipus, gent que podem considerar “malvades”, aquestes persones necessiten reforçar la idea que formen part d’una nació, d’una religió, d’una màfia, d’una banda o d’un partit polític, és com una mena de pedaç mental que els permet distorsionar la sensació de separació que els porta de corcoll.
Doncs bé, el feixisme és la utilització de la por des de la política vers la ciutadania, aquest és el camí pel qual han optat el PP i Vox. El feixisme és la forma terrorista de dominació dels privilegiats, deixem-nos ja de marejar la perdiu per ensenyar la veritable causa, el feixisme és el fill primogènit del capitalisme.
miquel mallafré, 24 de setembre de 2020
Deixa un comentari