L’OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament a Europa), que treballa amb més de 100 països, segons es defineixen ells mateixos, és un fòrum polític global que promou polítiques per a millorar el benestar econòmic i social de les persones a tot el món.
L’evolució demogràfica de la població i l’ampliació de l’esperança de vida de les persones està sent analitzada per organismes com l’OCDE que, amb una exposició preocupant per ells mateixos, segons les dades que publiquen, exposen que en 1980, un 20% de la població tenia 65 anys o més. En 2015 aquest comparatiu suposava un 28% la població de 65 anys o més. I en el 2050 estimen que la mitjana global serà del 53%, i que en el cas d’Espanya seria del 76%, del total de població, els de 65 anys o més. Espanya és el segon país amb més esperança de vida del món després del Japó.
Amb aquestes dades sobre la taula, i analitzant el futur a mitjà termini, partint de la base de mantindre el sistema capitalista intacte, s’ha anat dissenyant la manera de transformar el concepte i continguts de les pensions per a la classe obrera, quan passa de ser població activa a passiva.
Els elements portats a la pràctica han sigut bàsics per a dissenyar les reformes de les pensions des del 2011. Basats a ABARATIR les pensions per a reduir l’import global en els PGE, empobrint al pensionista per a forçar-li a posposar el seu passe a jubilat tot el que siga possible. Per a això s’han ampliat els anys necessaris per a percebre el 100% de la pensió, així com el període d’anys cotitzats per al càlcul de l’import a percebre com a pensió. I postergar l’edat de jubilació quants més anys millor, amb el referent que el pas de la jubilació al fèretre no supere entre els 5 i els 10 anys de vida passiva.
En el 2009 el govern de José Luis Rodríguez Zapatero ja proposava, per boca d’Elena Salgado, retardar l’edat de jubilació. Així es van signar en la Reforma del 2011 amb les signatures de CCOO i UGT com a garants de la pau social.
Aquestes mesures regressives ja es van establir en l’OCDE, amb el seu president Ángel Gurría en 2018 com a objectiu global. Fent una crida pública a una reforma profunda que frene encara més la incorporació de tots aquests ciutadans i ciutadanes que han treballat tota la seua vida per a finançar les pensions amb els seus salaris, mentre els governants del PP I PSOE ens robaven els milions dels fons de reserva per a les pensions i que, segons càlculs d’experts, superen els 130.00 milions destinats a altres menesters de l’Estat.
Remarquen des de l’OCDE que, a Espanya, la taxa de desocupació està reduint-se, però continua sent el doble que abans de la crisi i amb diferències importants entre els quals tenen educació superior (11%) i els que tenen un nivell d’educació baix (26%). La desocupació afecta a un 45% dels joves; no obstant això, els treballadors sèniors també tenen dificultats, amb una taxa d’ocupació del 49%.
Ara l’OCDE fa un pas més contra els pensionistes manifestant que s’ha de reduir l’esperança de vida de la població passiva, ja que és el col·lectiu de la població que necessita més aportació financera dels fons públics per a la seua atenció sanitària o de dependència. Ja hi ha veus en aquest sentit com Dan Patrich, sotsgovernador de Texas diu que: Els avis haurien de sacrificar-se per a salvar l’economia i no paralitzar al país nord-americà. Han de MORIR. O Cristina Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, diu: Els ancians viuen massa i això és un risc per a l’economia global. També els Ministres d’Economia i Finances de Japon, Shinzo Abe i Taro Rostisc diuen: Demane als ancians s’afanyen a morir perquè l’estat no haja de pagar la seua atenció.
El BANC MUNDIAL en 1994 ja va proposar el que ara proposa l’OCDE pretén incidir en el mateix missatge. Es tracta que els sectors de la població passiva (els pensionistes) que no puguen pagar-se l’assistència sanitària, a partir d’una certa edat o segons l’estat de la seua malaltia es muiren i així reduir l’esperança de vida actual com a mitjà d’estalviar costos públics en sanitat, dependència, etc. Els jubilats són les persones que consumeixen més diners públics en les seues necessitats de supervivència, l’objectiu ha de ser reduir l’esperança de vida. Per a això proposen PRIVATITZAR els serveis públics, especialment la sanitat i les pensions. I desincentivar tributàriament aquells productes considerats de 1a necessitat retirant-li la consideració social com són aliments bàsics, aplicar el COPAGAMENT a tots els medicaments entorn del 50% del seu preu de mercat, i altres que faciliten al pensionista pobre eixir a davant, i per a “fotre” a tots els pensionistes pensen incrementar l’IRPF, amb el que l’import net a percebre de la seua pensió serà menor que l’actual.
S’estan reduint l’import de les pensions amb les reformes que ja són vigents i van abandonant les necessitats de l’assistència primària i les consultes externes en la sanitat pública, i a això li afegim que els pensionistes tindran dificultats en la seua alimentació i a adquirir els medicaments que necessiten aqueix 54,7% de població major de 65 anys i amb malalties cròniques, s’assegura totalment la reducció de l’esperança de vida.
Quan es va iniciar el procés “pseudodemocràtic” actual en 1977 l’esperança de vida estava en 74,7 anys, el punt d’inflexió màxima es va donar en el 2019 amb 83,58 anys, i ara descendeix en el 2020 amb 82,33 anys, i en el 2021 ha sigut de 83,06 anys. Aquests dos anys el decreixement s’ha produït per les víctimes del COVID. La democràcia va portar l’equitat en la societat del benestar entre les classes socials. La sanitat pública era la millor, i la privada estava per a retallar els temps d’espera. Però l’esperança de vida es va homogeneïtzar. A partir d’ara això canviarà a pitjor. Ara el sistema capitalista vol tornar-nos als temps on els patrons vivien millor i més temps que els obrers. Ho fan perquè ja no els servim per res. No som persones per ells, només som part de la seva organització productiva, igual que les màquines, i com tal cal portar-les a la deixalleria.
Simplement volen continuar sent més rics, més sans, i a més poder disposar dels recursos públics per als seus interessos empresarials. A nivell europeu volen el mateix, estan reduint les pensions i ara volen decidir ells quan hem de morir-nos. Aqueixa és la trista realitat que s’està conformant. I el pitjor d’això és que els sindicats majoritaris han signat ja part d’aquesta cruel realitat. Signaran també la planificació del final de la nostra existència?
Antonio Machado
Deixa un comentari