La desigualtat com a resultat d’una relació marcada per l’explotació i l’acaparament d’oportunitats. Aquesta és una de les conclusions de l’estudi d’en Chales Tilly publicat amb el títol La desigualdad persistente (Manantial, Buenos Aires, 2000). Una relació que es produeix entre grups socials i també entre nacions. La crisi en què ens trobem des de l’inici de la pandèmia, que té quelcom de nou i desencadenant, i molt de vell, deixa veure de forma molt clara la desigualtat social.
L’arribada violenta i invasiva, virulenta, valgui la redundància, del virus de la Covid-19, ens ataca quan no tenim defenses biològiques a punt (sobretot a la part «més desigual» de la societat) i amb un sistema sanitari, més desvalgut encara que nosaltres, com a conseqüència, principalment, de les retallades i manca d’inversió i preparació, que han debilitat la raó de ser del sistema, precisament, de «previsió social».
La pandèmia, per altra banda, ha colpejat la majoria de països del món i, per això, ha provocat des del principi anàlisis i debats sobre les conseqüències més «catastròfiques» que produiria en els «més desiguals». S’anunciava el pitjor per a l’Àfrica, tot aixecant una mena de plany unànime sobre les «persistents desgràcies» d’aquest continent.
Ha coincidit això amb les celebracions del 60 aniversari de la independència formal de la República Democràtica del Congo, abans l’anomenat Congo belga. Un moment escollit pel rei Felip de Bèlgica per fer arribar una petició de perdó per la violència i els patiments causats durant la colonització i després. No és un fet totalment inaudit, però de ben segur poc habitual, un reconeixement de la dimensió de les culpes sense igual, i a més de part del cap d’una casa reial activa en el cor de la Unió Europea.
El rei Felip escriu: «Es van cometre actes de violència i crueltat que pesen encara sobre la nostra memòria col·lectiva. El període colonial que seguí produí igualment sofriments i humiliacions. (…) el dolor de les quals revifa per les discriminacions encara avui massa presents en les nostres societats».
Un comportament que se situa a anys llum del de la corona que pesa sobre «els súbdits» del regne d’Espanya, a banda tot el currículum de corrupció que malgrat les denúncies, sobretot de la premsa estrangera, i els intents de promoure processos judicials a l’Estat continuen impunes.
Tornant a les discriminacions citades, sota altres formes aquestes continuen condemnant a la pobresa, la misèria, la fam, la malaltia i la mort desenes de milers de persones en els països de naixement, en els de trànsit migratori i en els d’arribada.
En hores en què de forma quasi unànime, es considera que caldria replantejar-s’ho tot, seria bo començar per fer servir, especialment els mitjans de comunicació, conceptes que facilitin entendre la realitat en la seva complexitat. Tant pel que fa a les relacions que creen desigualtat dintre dels nostres països com entre les nacions del món.
Desigualtat, per exemple, n’és prou ambigu, com a concepte, poc concret. A més, sol ser una resultant i no una causa (en teoria tothom neix igual o tothom és igual davant la llei…). Per més que, després, aquesta mateixa pot, al seu temps, esdevenir causa d’altres. Parlar de desigualtat ha esdevingut un lloc comú, però més aviat com d’un fet «natural», fins i tot quan es reconeix com a injustícia, presentada com a «efecte col·lateral» del creixement, o fins i tot «foc amic» de la lluita pel desenvolupament de la majoria: el sistema funciona bé, o és el que millor funciona, i això és un preu a pagar…
Quan els mitjans parlen de pobresa (de persones o països), la majoria solen fer-ho en termes estadístics. Aquí funciona també la naturalització del problema o del crim, amagat rere els números i els índexs; o, directament, es culpabilitza la mateixa gent i països de la situació en què es troben.
Tot plegat, en un món de desigualtat i pobresa amagades sota conceptes amables o, com a mínim, difusos i ambigus, la mateixa gent que inverteix fons a especular amb habitatge o finançar producció o venda d’armament, o fer grans transaccions en capitals que comporten deslocalització d’empreses, després poden posar diners en una fundació d’ajuda a persones sense feina i sense sostre, o per a bancs d’aliments.
Així, és possible que al mateix rei del país que demana perdó pels «actes de violència i crueltat» (que encara dura), encara li donin el Nobel de la Pau; quan el seu regne de Bèlgica i la UE es continuen beneficiant dels guanys que les estructures econòmiques heretades o desenvolupades a partir del colonialisme continuen produint.
Estructures que no són més que una part del tot («economia-món» deia en Wallerstein) que funciona també en els països enriquits, espoliadors, del centre o primer món, també anomenats «rics», «desenvolupats», «industrialitzats»… així ja es pot!!
Ara que, sembla que amb més motius, tocaria parlar de tot, seria bo anar-hi a fons, sense ambigüitats, disfresses ni malentesos que amaguen realitats que, després, costen vides però ningú no sap per què.
Pep Valenzuela
*Opinió publicada a originalment a: www.media.cat
Deixa un comentari