Encara atordides pel xoc de viralitat descontrolada que pateix el món i, especialment, el nostre país, s’ha de suportar una vegada més el pobre politiqueig de tots els dies. Com si no hagués passat res especial, de nou el mateix discurs, la recepta que mai falla i cura tots els mals: la unitat d’Espanya i de totes les classes entorn de la Corona, i una altra vegada que si la política és pactar i dialogar amb tothom…
Per entendre’ns, com si aquí no hagués passat res ni ningú fos responsable de les polítiques que els diferents governs i aliats (PP, PSOE, CiU, PNV) han posat en pràctica en els darrers anys; privatitzar, destruir el sector públic, especialment sanitat i educació; precaritzar sense límits ni vergonya les condicions de treball… i ara tornen a dir que el que cal és parlar i pactar.
Defensant els ja denominats com a Pactos de la Moncloa 2, que ha proposat el president Sánchez, afirmava el passat 11 d’abril en Manuel Cruz, expresident del Senat i catedràtic de Filosofia que «ens hauríem de conformar» amb la proposta, molt més modesta de «suspendre per un temps els enfrontaments entre sectors socials (per no parlar, directament, de suspendre la lluita de classes)».
Aquest reconeixement de l’existència de la lluita de classes que podria fins i tot excitar algú, però, és a contracor, i semblaria més aviat un plany de baralla de família. Diu que els individus i grups socials, fins ara (en referència com a mínim a les darreres dècades), haurien buscat «la millor manera de defensar els seus diversos i sovint contraposats interessos». O sigui, a partir d’aquesta interpretació romàtica i dolça de la història recent, doncs que caldria continuar essent gent raonable i no perdre els nervis ara.
Sense poder entendre què està passant, sense idees que puguin anar més enllà de la defensa del règim, i sempre al servei dels amos de veritat del tot plegat, tot el que se’ls acut pel futur és disfressar la realitat. Han rebuscat en el vell bagul familiar i en les tendes vintage i han trobat aquests pactes vells. Els hi ha semblat que encara podrien sorprendre algú. Com un nou i patètic capítol de la sèrie Cuéntame cómo pasó. Quedem bé arrugats i tot, deuen haver pensat, al cap i a la fi l’arruga ja va ser moda, i «era bella», com bé recordarà qui avui tingui almenys 50 anys.
Llavors, la veritat, van funcionar. En el context de la Transició i mal sortint de la dictadura, tot plegat era més europeu i qualsevol drap feia bonic, malgrat els gripaus que es van haver d’empassar. Però, com se sap, que si els equilibris de força, que si la visió d’Estat i, en definitiva, que poder lluir no surt gratis… Ara, però, on van amb un drap vell, de mal gust, pudent i sense cap gràcia; quan, a més, això de l’europeisme ja no només no vesteix?
De propostes i manifestos per sortir d’aquesta multicrisi i plantejant escenaris i propostes de futur, vegi’s el «Pla de Xoc Social» o el manifest «Sortir de la crisi…», no en falten; i són ja bons arguments per a començar un diàleg i cercar acords de mínims. Això, però, no serà efecte dels debats i acords parlamentaris, només pot avançar de veritat amb les cames de la més ampla mobilització i organització popular i social que, per altra banda, com bé demostra l’experiència haurà de ser molt i molt ampla.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari