La nostra ciutat encara en el proper any i mig una lluita de les que poden fer història. Una lluita que està liderant la Taula de l’Aigua i al voltant de la qual, a poc a poc, s’haurà d’anar articulant el teixit social, polític i popular mobilitzat de Terrassa. Parlo de la municipalització de l’aigua. Aquesta oportunitat arriba en un moment que la dinàmica sistèmica de l’acumulació per despossessió capitalista (augment del benefici capitalista a base de treure’ns allò que és nostre) tendeix a augmentar les esferes privatitzades i privatitzables per augmentar el seu benefici, convertint els béns públics en mercaderies, destrossant les victòries que les lluites precedents havien aconseguit, i robant-nos el dret a accés de forma universal a un dret tan bàsic i elemental com és l’aigua. Per tant, tots aquells béns i serveis que hem preservat ,parcialment o total, de la voràgine capitalista estan amenaçats.
A Terrassa tenim una oportunitat d’or per revertir el procés. La concessió de la gestió del subministrament i sanejament de l’aigua que l’Ajuntament va signar amb la Mina Pública d’Aigües de Terrassa SA (avui no té res de públic) en època franquista arriba al seu fi a finals del 2016. S’obre l’oportunitat de batallar el caràcter públic i col·lectiu d’un bé comú – que pertany com a herència social a la comunitat – l’aigua. Tenim l’oportunitat de recuperar allò que és nostre, de totes i tots, i que no podem permetre que sigui privatitzat en benefici d’uns pocs.
Em vull centrar doncs en aquesta acció capacitadora com a acció per a la recuperació de sobirania, sobirania popular que pot guiar aquesta lluita. Al meu entendre quan situem en l’horitzó del nostre municipi la municipalització de l’aigua, estem fent molt més que reivindicar que l’aigua és un dret universal i no una mercaderia, que ja n’hi a prou del constant encariment del servei any rere any, que és inadmissible que en l’època d’emergència social en la que ens trobem s’estigui negant l’universalitat d’aquest dret indispensable per a la vida de les persones i que a més, degut a l’opacitat existent de la sucursal d’Agbar – Suez ( Mina d’Aigües) i amb el beneplàcit de l’Ajuntament, no puguem saber el nombre total de talls de subministrament a la nostra ciutat. Més enllà de tot això, que no és poc, la municipalització de l’aigua a Terrassa obre la possibilitat de transformar de cap a peus la concepció de la gestió pública que tenim actualment. Obre la possibilitat de capgirar una gestió feta entre poques persones que decideixen i gestionen per molts i moltes, per una que tingui en compte que la nostra riquesa col·lectiva ha de ser gestionada de manera també col·lectiva. L’Ajuntament doncs ha de ser un instrument útil. Un facilitador per a aquesta finalitat i, per tant, en la municipalització de l’aigua, com en tots els seus àmbits, ha de servir als interessos de tota la ciutadania, i no als interessos lucratius d’una minoria apoderada.
Quan diem que cal obrir les portes de l’Ajuntament és precisament això, cal obrir-les perquè el poble hi entri, però sobretot perquè l’Ajuntament gradualment transfereixi el poder municipal que té en el poble, convertint-lo en decisions col·lectives i horitzontals. És doncs assumir que la sobirania és la capacitat d’autogovernar-se sense altre límit que el poder popular.
I és des d’aquesta pràctica que acabarem de transformar la lògica de gestió actual, en tant que les accions socioproductives que es realitzin estiguin pensades des de la primacia de les necessitats col·lectives i comunes que beneficiïn a la majoria i no pas des de la voluntat de generar un excedent per acumular capital que beneficia a ben pocs com ha de ser sempre des de la lògica privada.
Per tant, el procés en fases que se’ns albira al davant com a horitzó cap a on caminar i que ens farà guanyar sobirania ha de passar primerament per aconseguir la propietat social dels mitjans de producció.
La municipalització de l’aigua i de la resta de serveis que garanteixin la cobertura d’ unes necessitats elementals per una vida digna, socialment justa i ecològicament viable. En paral·lel caldrà repensar l’organització, la gestió i el control directe i col·lectiu d’aquests serveis, amb la implicació de les treballadores però també de les usuàries en aquest objectiu comú. Per tancar el cercle caldrà avaluar les necessitats col·lectives de la ciutat per tal que siguin aquestes les que guiïn i determinin les prioritats de l’acció municipalista. Aquí cal tenir en compte que l’excedent generat per la combinació del nostre treball podrà dedicar-se a cobrir altres necessitats en comptes de generar plusvàlua acumulada per una minoria.
El debat sobre la municipalització de l’aigua obre les portes doncs a centrar l’eix de debat en dues qüestions. Primer, la reproducció disputada de la que ens parla Michael Lebowitz: ells o nosaltres, el mercat o les persones, privatització o municipalització, atomització o col·lectivització, en definitiva: capitalisme o una societat alternativa a aquest. I dos, el poder municipal: la sobirania popular com a punt de partida de la transformació social i de millora de les nostres vides, tal com diu l’Amaya Pérez Orozco, “ vides que valguin la pena ser viscudes”.
A nosaltres, a Terrassa, ens toca decidir si ens hi posem ja o deixem escapar aquesta oportunitat històrica que suposa la municipalització de l’aigua que malgrat ser en si mateixa una victòria parcial ens porta a eixamplar enormement l’horitzó cap a objectius i victòries molt més grans, la primera: fer-nos veure i creure que nosaltres, de manera organitzada, tenim la capacitat de canviar les coses.
Bernat Chueca
Militant de la CUP de Terrassa
Deixa un comentari