La irrupció de la CUP en l’escena parlamentària catalana va animar (o provocar o, senzillament després n’han vingut altres) propostes i moviments en el camp de l’esquerra. En el seu moment (que ja sembla que faci molt temps), va ser el Procés Constituent, al temps que una radicalització de les forces ja existents.
Després, han arribat Podemos (o Podem, tot i que no sense pocs conflictes interns entorn a la catalanitat o no, territorialitat o no, de la proposta…), triomfant a les darreres Europees, i Guanyem Barcelona, a la qual ja li han sortit un bon grapat de rèpliques a un grup de ciutats i viles del país i el conjunt de l’Estat espanyol, que intenten imitar-la i/o aprofitar la eventual potència de vot que sembla poder desplegar la candidata Ada Colau.
Mentre la CUP és una organització amb arrels, funcionament i capil·laritat social que remeten a la Transició i abans, amb dècades d’experiència, treball i lluita, les altres assumeixen trets importants definitoris que, tot i les diferències, ens permetrien veure’ls com a expressions d’un mateix fenomen relativament recent, de resposta airada, fastiguejada i impacient a les crisis econòmica i política que venim patint.
1.Plantegen les eleccions com el moment i espai decisiu per l’èxit de la seva proposta, tot i que està per definir quin és el programa o proposta; en teoria ho ha de fer un subjecte o subjectes encara també per definir o molt vagament definits (hi pot caber-hi tot… el 99%, la “gente” o les “multituts” negriano-hardianes).
2.Es presenten com a la candidatura electoral que aglutinarà/representarà/donarà veu… al programa i subjecte/s citats, però això abans de tenir programa ni organització ni, quasi, militància o afiliades o adherides o activistes… a menys que es vulgui dir algun d’aquests apel·latius al personal que vota massivament un dia de maig i/o entra en un espai web i es baixa una aplicació ad-hoc, o acaba d’animar-se a muntar un cercle o un espai de confluència.
3.Les candidatures ja són victorioses. Fan la imatge de qui ha trobat la fórmula màgica. Proclamen que la indignació popular aixecarà espontàniament el seu vot i que milions d’homes i dones, com una sola persona, col·locaran a les urnes la papereta amb la foto del famós o famosa. I, atenció, alguns ja ho han dit amb totes les paraules i lletres: si no és per guanyar no es presenten. Tot i que això de “guanyar”, a menys que sigui obtenir majoria de regidores o diputades, tampoc no està gens clar que vol dir concretament.
4.Són molt noves i joves i digitals i, tot i així, han de ser expressió i representació o delegació o avantguarda que ho és, però pot no ser-ho (i d’altres formulacions, doncs tot plegat està tot per decidir, a la plaça, l’àgora o l’assemblea virtual o mitjançant l’aplicació per l’smartphone o per l’híbrid de tablet i portàtil) dels interessos de la majoria social, que ja no és classe social i que tampoc no és ni d’esquerres ni de dretes, perquè tot això ja són coses, en els millors dels casos, de vells, d’altres fases històriques o, pitjor, de castes de poder.
5.Finalment, garanteixen ser la proposta pel govern dels “millors”, de poder constituir equips “solvents”, i en casos consideren fins i tot, potser en un rampell nietzscheà de “voluntat de poder”, que cal no tenir vergonya ni ser tímids, i que cal fins i tot “ser arrogants” i dir-ho.
Potser, es podria acceptar que això és la nova política, tot i que d’això se’n parla fa temps, anys de fet, i dècades com a mínim. La nova forma de fer política, les noves formes organitzatives i de democràcia, en definitiva. Per més que, al mateix temps, segons diuen, estaria tot per fer.
A favor de que hagués arribat la seva hora parlaria el fet que els grans partits obrers de masses, que han estat peça clau i fonament de la democràcia durant els darrers quasi 200 anys, s’han anat a “pastar”, per dir-ho suau; i que els grans sindicats d’aquests temps no són més que agències o gestories governamentals.
Vale. Ara, s’haurà de reconèixer que en tot el que es planteja de concret per part d’aquestes noves formacions o propostes de noves organitzacions o formes o estructures o assemblees ciutadanes… a part dels noms i les applicacions per al mòbil intel·ligent i els altres estris tampoc no n’hi ha tant de nou. De vegades, fins i tot, fa una olor forta d’allò de la vella política; com bé assenyalen i recorden companyes i companys que ja n’han fet centenars d’assemblees i han inventat desenes de vegades la política i altres.
En tot cas, està clar, sens dubtes, que noves generacions demanen pas; i se l’obriran de qualsevol manera. Com està clar també que no poques de les experiències vitals, en general, i polítiques, en concret, així com les lliçons o com es vulgui dir que d’aquestes se’n podrien derivar no s’aprenen ni a l’escola ni a la Universitat, sinó només vivint-les, gaudint-les, patint-les.
La democràcia i la política, a part de conceptes o idees, que segurament viuen en algun lloc molt llunyà, són les formes i continguts concretes de les relacions entre les persones, històricament parlant. O sigui, les que coneixem i les que vivim. La marca històrica d’aquestes experiències ha sigut i és la lluita de poders, d’interessos, de classes socials.
Cap regal, cap dret ni respecte mínim a la dignitat de les persones sense lluita, molta i duríssima lluita. Mai fruites madures que caiguessin soles de l’arbre. Mai alternatives sense un sòlid moviment d’amples majories amb pràctiques efectives de cultura material de vida nova i alternativa. Costa creure que una alternativa electoral, o dos, tot i l’èxit mediàtic i electoral (i també els defectes apuntats, que no acaben la llista…), puguin ser els catalitzadors d’aquest moviment.
Per sort o desgràcia, el món no s’acaba per aquí i tothom, hom espera, tindrà oportunitat demostrar o provar la seva. Endavant, llavors, que no pari!
Sebastià Garbí
Deixa un comentari