Aquests dies s’està recordant al company Jacinto Àvalos, assassinat el 30 d’octubre de 1983, com es deia en aquells moments, mort a la presó de Carabanchel en estranyes circumstàncies, segons els informes oficials, per suïcidi. Ningú va voler fer cap investigació al respecte, però molts estàvem i estem convençuts, que va ser assassinat, com ja va passar amb altres presos en aquelles dates.
A molts ens retorna a uns temps de molta complexitat i lluita. Finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, era un moment de lluita, d’esperances i desig de canvi, pensàvem que podríem canviar el món i el sistema imposat. La farsa de la transició estava imposant un relat, on els franquistes estaven imposant les regles, l’amnistia que els servia per no tenir de passar-los comptes dels seus crims i responsabilitats. La reforma política, que imposava un model polític. La Constitució, imposada pels franquistes que consolidava un model institucional, econòmic i polític. Es legalitzaven els sindicats i partits polítics, que havien d’assumir i renunciar a qualsevol canvi del model instaurat. Aquests també sabien que serien beneficiaris de la cadira i el sou, i per això, van assumir plenament l’oblit i la renúncia, i alguns van llençar pel clavegueram el seu ideari, i es va consolidar el model socialdemòcrata com a fidel servidor i prostituta del règim.
La legalització de la CNT en el seu gran acte a Montjuïc amb els vells i nous lideratges, on es va omplir tot un espai amb milers d’assistents, va posar nerviós al règim, als partits i als sindicats. L’estat en el seu sentit ampli, ple de franquistes en totes les institucions, sobretot, les policials i la guàrdia civil, van començar el que avui anomenem clavegueres de l’estat, per a controlar i vigilar a l’organització i els seus dirigents, a generar informes falsos i posar confidents i infiltrats dins el sindicat, un dels millors exemples va ser la farsa del cas Escala, que tenia l’objectiu de vincular terrorisme i atemptats amb el sindicat. Bé, aquesta pràctica ja s’ha demostrat que ha estat utilitzada de forma permanent, vincular terrorisme i violència amb grups anarquistes ha estat una moda pels poders policials, mitjans de comunicació i la judicatura.
En el cas de Terrassa, teníem una greu crisi industrial tant del tèxtil com de la metal·lúrgia amb el tancament d’empreses importants, per tant, l’atur era important. I també un altre problema afegit, el de l’habitatge públic, que hem anat arrossegant fins als nostres dies.
La lluita era necessària, i per això es posen en marxa l’Assemblea de Treballadors en Atur i l’Associació de Treballadors per a un Habitatge Digna (ATVD). I al marge dels partits que practicaran la política professional dins les institucions, i els sindicats mal anomenats majoritaris que practicaran el sindicalisme professional, hi haurà un munt de partits, organitzacions, entitats i col·lectius, així com sindicats que no estaran d’acord amb el model imposat, i lluitaran per a canviar la situació, i el que ja es començava a observar com era la corrupció com un element fonamental i que al llarg dels anys, es consolidaria, i com els franquistes i l’extrema dreta incrustats en les institucions, acabarien imposant el relat.
I un altre aspecte a comentar, quan escoltem als defensors de la transició, que afirmen va ser modèlica, només es comptabilitzen els morts d’ETA (militars, policies, guàrdies civils, polítics professionals…). Però tal com alguns estudis ja han demostrat des de 1975 fins a 1985 hi ha una llarga llista d’assassinats per part de la policia i la guàrdia civil, i en les presons. Per tant, la transició no va ser pacífica, ni un camp de roses. Les forces de seguretat de l’Estat i les seves institucions no van ser depurades, ni molts dels seus botxins van continuar aplicant els mètodes de repressió del franquisme, i en molts casos, no va haver-hi gens d’interès a investigar els fets. I el que és encara pitjor, el PsoE-Psc quan arriba al govern l’any 1982, segueix aplicant els mateixos mètodes, amb els mateixos responsables de l’estructura franquista, incloent-hi l’estament judicial.
Per tant, el Jacinto Ávalos, era un jove treballador, sindicalista de la CNT i compromès de forma activa en aquelles lluites. Participa en els tancaments a la Parròquia del Sant Esperit i les acampades al Passeig promogudes per ATVD. En les ocupacions dels habitatges de Can Niquet i Vilardell, i no puc afirmar perquè jo i molts companys i participàvem al seu costat. I serà acusat de terrorisme, senzillament, pel seu activisme social i polític, i sobretot, per ser de la CNT, que facilitava els informes policials falsos, ja que mai va ser un terrorista.
I el fet de ser de la CNT, va comportar la indiferència dels partits i sindicats institucionals, ja que es van creure el relat policial i no van moure un dit. Aquest mateix relat policial podia afectar a qualsevol de les organitzacions considerades dins l’esquerra radical, i que feia nosa tant a les institucions, com els partits i sindicats del règim i el sistema. Les denúncies de ser uns professionals de la política i el sindicalisme, uns venuts i uns corruptes, generava moltes tensions entre les diferents institucions i el que podríem anomenar el carrer.
Només cal recordar, que a l’Ajuntament de Terrassa, governava el Psc-PsoE i el Psuc, i no sabien com fer front als problemes de l’atur, l’habitatge i la repressió, que es denunciaven des dels partits, entitats, sindicats i col·lectius mal anomenats minoritaris. Per això les demandes de les Associacions contra l’atur i per a un Habitatge Digna, i les seves accions, no van saber mai com afrontar-les des de les institucions. I l’assassinat del Jacinto Àvalos, denunciat per diferents entitats i partits, mai va ser escoltada, i es van creure el relat oficial del règim. No els convenia pensar que podia haver estat un assassinat d’Estat, és més, en aquells moments governava el PsoE-Psc des de feia un any. No valia la pena entrar en dubtes, per un anarquista de la CNT.
La CUP demanava que es posi al nomenclàtor el nom de Jacinto Ávalos Cardona en el carrer Marquès de Comillas, important negrer. Seria important, posar el seu nom, en seria mereixedor dedicar-li un carrer o espai públic, al cap i a la fi, com ja he dit moltes vegades, en el nomenclàtor hi tenim a qualsevol brètol, criminal i absurditats que es consideri, que en cap cas hi haurien de ser. La Comissió del Nomenclàtor per desgràcia, no vol problemes, se li ha demanat per activa i passiva posar un seguit de noms, però no ha volgut. Posar el nom del Jacinto, comportaria reconèixer uns fets que algú de forma interessada ha amagat, ha posat en l’oblit, sobretot, quan s’afirma que la farsa de la transició no hi va haver assassinats d’Estat. Seria una oportunitat per a fer justícia i reparació a una persona que va lluitar per a defensar els drets i la injustícia, i d’una vegada deixar-se de prejudicis de posar noms als carrers i espais públics a persones de la CNT que van lluitar i morir defensant les llibertats i els drets.
Tal com ja he indicat en altres escrits, avui hi ha una oportunitat de refer el nomenclàtor i els espais públics, i una de les vergonyes, és que es mantingui a un criminal com l’Alfons Sala, i mantinguem en l’oblit als Jacinto Ávalos de torn.
Esperem que el dia 30 d’octubre a les 19 h, al Centre Cívic President Macià, on es farà un acte d’homenatge i record, hi hagi molta assistència. I que aquest Ajuntament que es diu “d’esquerres” i vol fer actes de memòria històrica, ara té l’oportunitat de dignificar-la tenir alguna iniciativa al respecte, el Jacinto Ávalos, és una oportunitat.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari