En un mitjà de comunicació local, ha aparegut la notícia que el Consell Comarcal centralitzarà el tractament de les diferents fraccions, fet que comportarà l’aplicació de dues taxes.
I és una evidència, l’actual model de gestió de residus és deficitari pels municipis, sobretot per allò que no es diu i s’amaga, la nefasta gestió del model, on no hi ha cap estratègia, fet encara més lamentable. És un campi qui pugui, que encara agreuja més la situació. I el drama és que cada municipi segueix de forma incomprensible, no posant-se d’acord en el model de gestió que permeti complir amb els objectius, tant de prevenció com de recollida selectiva. Les dades ho demostren, al 60% de recollida selectiva, si no s’aplica un model més eficient, no hi arribarem mai, sobretot els grans municipis de la comarca, com Terrassa, Sabadell i Rubí, que no arriben ni al 40%.
Com ja he dit moltes vegades, tenim amb el tema dels residus un problema molt greu, tant en termes mediambientals, com sobretot, econòmics. Els anys vinents en serà una evidència, apujaran els preus del transport, pujarà el cànon, pujarà el cost de tractament i eliminació, i apujaran les taxes, ja que tal com estableix la Unió Europea, és una obligació que els serveis es cobreixin completament, s’han acabat els preus polítics, i anar amagant els costos via impostos.
I la gravetat del problema, tal com deia, és la mala gestió que s’ha fet, i la manca d’una estratègia comuna per afrontar-ho. La disbauxa que s’ha generat, complica les solucions, s’han llençat molts diners i recursos al llarg dels anys, i ara ja veurem si el que es vol fer serveix d’alguna cosa o, senzillament, per amagar la ineficiència i endossar-li el problema al Consell Comarcal o al Consorci de Residus, que ha estat una eina tant inútil com incompetent, ja que no ha aconseguit que els municipis tinguin una estratègia comuna, tant en prevenció com en la recollida selectiva.
I mirem la gravetat de la situació en el tema de les grans infraestructures a la comarca. Quan es va posar en marxa la planta de transferència de Can Barba (Terrassa Neta), el seu objectiu havia de ser recollir els residus de la comarca per a portar-los a l’abocador de Coll Cardús. Doncs bé, durant molts anys, Sabadell i altres municipis no la van voler utilitzar i pagar més costos de transport, perquè no la gestionaven ells. Per sort, el sentit comú i els costos econòmics, van fer canviar aquell criteri absurd.
La planta de compostatge de Can Barba, es va programar malament, no tenia capacitat per assumir tots els residus orgànics de la comarca. El seu compost no té la qualitat demanada i exigida. I molts residus orgànics s’han hagut de portar a altres instal·lacions. I la generació de gas metà, només genera un problema al canvi climàtic
El Centre de Recollida i Tractament de Coll Cardús, on es porten els residus del contenidor Resta, està dimensionada per a gestionar un volum de residus que en aquests moments està per sota de la seva capacitat, per tant, les previsions no s’han complert mai i el dèficit econòmic més que evident. I el més greu, només recicla entorn d’un 20% del total, la resta va a l’abocador.
Pensem que estem parlant d’instal·lacions d’alt cost. I anem a l’abocador de Coll Cardús, que ja fa anys que hauria d’estar clausurat. Ara veurem quina serà la solució, ja que s’hauran de portar a Manresa o algun altre espai, per tant, més costos de transport i d’eliminació.
Per tant, la planificació de les infraestructures de tractament ha estat lamentable, i si no es compleixen els objectius de prevenció i recollida selectiva, el problema s’agreujarà.
Els plans de prevenció i gestió de residus i recursos del Vallès Occidental no es compleixen, tant en la prevenció com en la gestió. Un exemple, Terrassa té un Pla Local de Prevenció i Gestió de Residus, està en un calaix des de la seva aprovació l’any 2019, i de les 51 accions, el 90% no executades. Per tant, anar fent plans, però no complir-los és un miratge i una ficció, sobretot, perquè ningú té gens d’interès a fer-ne el seguiment.
I si cada ajuntament ha de seguir gestionant el seu model, estem abocats al fracàs, i la ciutadania continuarà pagant més diners per mantenir una mala gestió dels seus residus. I ara augmentarem el problema i la butxaca de la ciutadania, tindrem dues taxes, la comarcal per no saber com es gestionaran les infraestructures i sense cap garantia de millora, i la gestió municipal en l’àmbit local, tota una paradoxa.
Seguirem sentint a dir que el model porta a porta, el més eficient i que compleix amb els objectius de recollida selectiva, només es pot fer a municipis petits i urbanitzacions, cosa que es falsa i una mera excusa per no aplicar-lo. Municipis grans, com els que tenim a la comarca, al nord d’Itàlia i altres llocs, es fa sense cap problema. I la implantació d’un model fracassat, com és la recollida lateral, que no arribarà mai als objectius, i l’únic beneficiari del model són els venedors de contenidors i dels vehicles que fan la recollida, i els que tenen algun benefici pels contractes i les intermediacions poc transparents.
I Terrassa és un exemple lamentable de mala gestió, poca transparència, sense cap estratègia, i lluny dels objectius de prevenció (cap acció concreta i eficient), i menys en recollida selectiva. L’aportació permanent de recursos al pressupost és un sac foradat sense cap millora. L’auditoria de gestió d’Eco-Equip, llargament reclamada i que és l’eix fonamental de la solució de part del problema, no se sap on està. Els acords per la neteja dels contenidors i el canvi de model de la recollida de voluminosos, no s’aplica.
L’eina participativa que podia ajudar a millorar aquests aspectes com el Comitè per la Millorà de la Neteja i Gestió de Residus està aturat i sense solucions per la manca de credibilitat del govern municipal. L’aposta única pel fracassat model de recollida lateral que mai aconseguirà arribar als objectius, l’aposta residual del model porta a porta, i cap acció clara d’actuacions de prevenció. Ens porten a uns anys de greus dificultats, manca de transparència i anar amagant la manca d’estratègia, pura improvisació. En altres organismes com el Consell Comarcal o el Consorci de Residus pateixen dels mateixos mals i deficiències, per desgràcia.
Ja veurem com se li explica a la ciutadania, l’augment de costos que li vindrà, i el que és pitjor, no veurà cap millorà en la gestió del problema.
Haurien de ser aquests organismes (Consell Comarcal i Consorci de Residus) qui determines una estratègia comuna posant d’acord al conjunt de municipis, on tots vagin en la mateixa direcció i l’assoliment dels objectius. Així també s’entendria millor la seva funció, al marge de ser oficines de col·locació i anar omplint d’organismes les estructures institucionals amb més funcions polítiques, que funcionals.
Si això no passa, el problema dels residus es farà més gran i més greu, i la incapacitat encara més demostrada. Fa anys que arrosseguem el problema, sense solucions clares, el temps se’ns menja, i la ciutadania a més de no entendre res, acabarà tipa d’excuses, incompetència i mala gestió.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari