[Salvador Pérez] Homenatge als deportats als camps nazis, ja era hora

Aquesta setmana s’ha fet l’acte d’homenatge als deportats als camps nazis, amb les llambordes stolsperteine d’homenatge amb el nom de cadascuna de les persones que ho van patir i morir. L’acte promogut per l’Ajuntament i el Memorial Democràtic i amb l’assistència d’alguns dels seus familiars.

Ja era hora, hem trigat més de quaranta anys amb fer-ho, l’oblit i la manca de voluntat política d’aquells que mal anomenats “d’esquerres”, van preferir mirar a una altra banda, situar l’oblit com a referent, mantenir-se en l’enganyifa de la transició, i menystenir a tots aquells que van lluitar per la República, la democràcia i les llibertats.

No mirem al passat, i mirem al present i al futur, afirmaven una part important dels polítics professionals tant de la dreta franquista com de la dreta anomenada d’esquerres afins a la socialdemocràcia. Mirar al passat volia dir no oblidar, ni perdonar, i demanar i exigir als dirigents polítics i als governs, la necessitat de recuperar el record de molts dels exiliats, assassinats, torturats, humiliats, detinguts per aquell règim criminal, i sobretot, oblidar-se de demanar i exigir i depurar responsabilitats.

Durant anys el govern de torn ha fet homenatges i entrega de medalles a molts dels seus afins, a àmbits propers als àmbits de proximitat als poders fàctics locals, incapaços d’equilibrar el nomenclàtor i mantenint a alguns dels anomenats “il·lustres”, així com molts dels reconeguts amb honors, medalles i altres reconeixements, de forma immerescuda. Mentrestant, no eren capaços de recordar públicament a molts oblidats. Alguns responsables polítics afirmaven que no disposaven de dades, o no volien generar tensions retornant al passat, i el que encara és més lamentable, acceptant determinats discursos dels prohoms locals quan feien determinades afirmacions en el període de 1936 a 1939, i blanquejant a alguns responsables de la repressió local durant els anys quaranta, i que alguns han intentat mantenir fins l’actualitat.

En aquest sentit, alguna historiografia local de principis dels vuitanta, amb molt poc rigor històric i amb forta prevalença ideològica, van mantenir tot un seguit de tòpics sobre aquest període (1936-1939), que per desgràcia alguns historiadors locals d’aquests moments han continuat mantenint, que res tenen a veure amb aquella realitat viscuda, i que caldrà que d’una vegada s’analitzin aquells moments i fets, amb rigor i professionalitat, fora dels interessos ideològics de les classes dominants locals. Però bé, aquest serà un altre debat que algun dia s’haurà de fer de veritat amb profunditat i rigor, per de veritat normalitzar la història local d’aquell període i la repressió i el control de la ciutat durant els anys quaranta.

Retornant a la necessitat de recuperar de veritat la memòria històrica i sobretot, la d’aquells que han estat oblidats de forma interessada. On molts dels afectats per desgràcia ja no hi son, els hem perdut a ells, les seves vivències i els seus records. I per sort, ara alguns dels seus familiars podran recuperar aquella memòria perduda i un reconeixement públic que fa molts anys haurien d’haver rebut. Però encara que sigui amb retard, benvingut sigui l’homenatge i reconeixement públic.

Però resta molta feina a fer si de veritat es vol refer el camí. Ara ja disposem de dades de moltes de les persones que van ser assassinades, deportades, exiliades, torturades, detingudes… Per tant, cal que les Administracions, facin el que no van fer en el seu moment, retre homenatges i records per tots aquells que van patir les actuacions d’uns estats criminals, i sobretot, del franquisme a l’estat espanyol. Actes com els d’aquesta setmana han de ser l’inici de molts altres, fins que restablim de veritat la normalitat històrica. I també cal revisar el nomenclàtor per a equilibrar-lo i adequar-lo, revisar els reconeixements i meritacions públiques, els espais públics dedicats per a dedicar-los al record i homenatge de tots els oblidats i oblidades, ara que ja sabem noms i cognoms de tots els que van patir aquell règim.

I veien el comportament indecent del PP i Vox, a Madrid fen malbé espais dedicats a la memòria històrica de la repressió, l’insult i degradació de determinades persones al servei de la República i la Generalitat de Catalunya, la recuperació de criminals en el nomenclàtor per ordre de la judicatura franquista, i l’intent de revisar la història de la República, la guerra civil i el franquisme per part de l’extrema dreta, a molts ens preocupa i genera vergonya. Tot i això, que recuperem el record i la memòria en actes com el d’aquesta setmana, ens anima i genera cert optimisme cara al futur.

El problema és que quan la dreta i l’extrema dreta es dediquen a fer cridòria contra el govern actual a nivell d’estat, el PsoE-Psc, sempre els agafa por i al final son uns mers cagadubtes incapaços de tirar endavant tot allò que afecta a la Memòria històrica, quan haurien de tenir la fermesa i contundència per a reafirmar el record d’aquells que van lluitar i morir per les llibertats, i acabar també amb totes les estructures franquistes enquistades en l’Estat i les seves institucions, i d’aquells que fan apologia d’aquell règim.

Molts municipis ho han començat i treballat des de fa un temps, amb la col·laboració d’entitats, col·lectius i historiadors. La Generalitat també va iniciar algunes actuacions importants, però encara cal més implicació i esforç. I el govern de l’Estat ha de deixar de tenir pors, dubtes i contradiccions, i d’una vegada tirar endavant la lluita contra l’oblit i recuperar el temps perdut.

Molta feina a fer, però esperem que amb la informació disponible a Terrassa, puguem de veritat accelerar els processos, deixar les excuses i determinats interessos, i avançar.

Un reconeixement a tots aquells i aquelles que treballen per la recuperació de la Memòria Històrica, als historiadors locals, als responsables municipals, a les famílies d’afectats i un record per molts dels oblidats que per desgràcia hem perdut la seva memòria oral, i d’altres que ja no ens la van poder explicar al ser assassinats. I un record molt especial a persones com l’Antoni Font, que van iniciar en moments molt complicats, la recuperació de l’oblit, i que avui veu com aquella tasca iniciada, comença a tenir certs fruïts. Seria bo, que avui que encara el tenim present, tampoc l’oblidem.

Salvador Pérez Riera