El Ple Municipal, a proposta del Centre d’Estudis Històrics, va aprovar eliminar totes les meritacions i condecoracions fetes durant el franquisme. Després d’anys esperant aquest pas, queda resoldre alguns aspectes del nomenclàtor i de l’espai públic.
I encara restarà resoldre recordar i meritar algunes persones que van patir les accions d’aquell règim criminal, i afrontar d’una vegada, sense pors ni justificacions, el relat de la repressió a la rereguarda republicana que durant anys va imposar el règim i alguns dels familiars que per desgràcia la van patir, per tant, part interessada del que va passar.
Aquell relat repetit i reiterat per part d’aquests sectors, dels “rojos criminals”, dels “anarquistes criminals”, dels “Pedro Alcocer i els seus nois”, i així una llarga llista que ha anat fent furor i propaganda. Això si, s’obliden que durant molts anys les patronals amb els seus braços armats, com el sometent, i ben protegits per la guàrdia civil i l’exèrcit, van fer tota mena d’accions de brutalitat, inclús assassinats contra obrers i sectors dissidents, subjectes a un model d’ordre i control social i polític, que l’any 1936 en una ciutat on tothom es coneixia, hi hauria represàlies.
La guerra civil va ser una desgràcia i un fet lamentable que va provocar morts, misèria, repressió i assassinats, exili i venjances de tota classe. I el que va ser pitjor, la venjança programada per un estat criminal que havia vençut i mai va buscar el més important, la justícia i la reconciliació. Avui encara ho patim, per desgràcia.
Aquella guerra i això no es pot oblidar, la van provocar uns militars criminals, corruptes i sense escrúpols, ajudats per sectors econòmics i financers, l’Església i sectors polítics d’afinitat monàrquica i altres sectors. Van actuar contra la República que era el règim legalment constituït. I de tot el que va passar, en són els responsables màxims.
I des del primer moment aquests colpistes van donar instruccions d’actuar amb la màxima contundència i assassinar a tot aquell que fos republicà i en fos defensor, contra les organitzacions polítiques i sindicals, entitats i col·lectius. Es va implantar a sang i foc la brutalitat més que evident, i només cal llegir les instruccions de Mola i els discursos de Queipo de Llano.
A Terrassa, no vàrem ser diferents de res, el cop d’estat comporta un veritable trasbals i preocupació, l’Alfons Sala i alguns dels seus, així com alguns industrials locals van marxar i donar suport polític i econòmic als criminals. Davant les notícies que anaven arribant de la repressió sanguinària a Andalusia i Extremadura, sobretot, la Junta de Seguretat i les accions de les patrulles de control, cada cop havien de ser més contundents contra els considerats no addictes i al servei del règim criminal, i la quinta columna.
D’una vegada caldria eliminar tòpics, el “concepte incontrolats”, estaven perfectament controlats i identificats, és més, tots els seus membres estaven en una llista administrativa a l’Ajuntament, ja que tenien un sou. I les seves accions perfectament organitzades, on ningú podia actuar de forma unilateral, ja que corria el risc de ser executat.
Un altre tòpic, tots els catòlics van ser perseguits i executats, no és veritat, hi ha catòlics que no els va passar res i van seguir practicant a casa la seva creença. Una altre cosa, és que les esglésies no podien exercir. I quan es posa l’exemple de Mossèn Homs assassinat, recomanaria que algú llegeixi les seves homilies parroquials contra la República, els seus seguidors i a favor del règim criminal. Era evident quin seria el seu final donat el context i el moment.
Un altre tòpic, que alguns han indicat sobretot propers a la burgesia, “tots els que van exercir la violència eren de la CNT-FAI i de fora de Catalunya”, per indicar que els catalans no eren violents i aquesta venia de persones de fora. Primer, quan mires els noms i cognoms dels quals anaven amb les patrulles, molts eren catalans, com no podia ser d’una altra manera. Segon, les patrulles no eren només d’una organització, hi havia d’ERC, del POUM, del PSUC, la UGT…
En el context d’una guerra provocada contra el règim legalment constituït, i de com anava la repressió i brutalitat, algú pensa que allò eren flors i violes, que no hi hauria accions reprovables en una situació de guerra. A més, molts tenien memòria, i no oblidaven els anys anteriors a la guerra civil, i com havien actuat contra els sindicats i treballadors. Per tant, és evident que determinats empresaris i dirigents del sometent, de la CEDA i la Lliga a Terrassa, i la seva actitud de no entendre el moment i context de guerra, on ja no controlaven la ciutat, acabarien sent assassinats. I també cal tenir en compte, que alguns eren quintacolumnistes que seguien mantenint contactes amb l’Alfons Sala, els germans Matalonga, Ventalló i altres.
Com afirmaven alguns d’aquells que havien d’exercir les funcions d’ordre i vigilància, tampoc era una tasca grata i desitjada, quan deien a l’exili, no va ser la millor etapa de la seva vida, estaven convençuts que lluitaven en defensa de la República i la revolució, i que eren “ells o nosaltres, sabíem com anava la repressió de l’altre banda, això encara generava més tensió i s’havia d’acabar amb els que volien l’arribada d’aquell règim criminal, i alguns no van entendre que no eren moments d’entreteniment i febleses, ja no controlaven la ciutat”.
La repressió a la rereguarda no té res a veure amb el que va passar al final de la guerra, on es va instaurar la venjança d’Estat, i l’assassinat com a mètode. Per tant, cal situar bé les coses a l’hora d’analitzar els fets, i no es poden posar els dos moments en el mateix context.
Tornant a aspectes a resoldre del nomenclàtor i l’espai públic, ara hi ha una oportunitat per a treure el nom de l’Alfons Sala del Passeig, i el monument treure tota referència al personatge, i si és vol deixar, posar llistat de noms de persones assassinades pel franquisme. Algú diu que Alfons Sala no va matar ningú, directament no, però ell va ser un corrupte polític, manava els pistolers i matons del sometent, va ajudar econòmicament al règim criminal de Franco i estava d’acord amb la seva política d’assassinats. Per tant, era tan criminal com els executors directes.
I també s’hauria d’acabar amb un altre tòpic, que alguns els ha convingut mantenir, el Samuel Morera no va ser l’únic i últim alcalde democràtic, darrere d’ell encara hi ha sis més, volgudament oblidats i que algú haurà de recordar públicament i amb els mateixos mèrits que aquest: Jaume Figueras, Enric Aldave, Francesc Sàbat, Ramon Soler, Marcel·lí Sàbat i Joan Prats.
Em sembla perfecta la iniciativa de recordar tots i totes les assassinades pel franquisme, anem tard, però ja era hora. Els franquistes ja van recordar, homenatjar i fer màrtirs tots els que van considerar i voler, convertint la història en un frau ple de misèries i venjances, això sí, sense cap mena de rigor. Ara per justícia correspon ressituar les coses i refer el camí, per tancar ferides i injustícies.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari