Alguns dels poders fàctics locals, el Gremi de Construcció, la Cambra de la Propietat, la Cambra de Comerç i la Cecot, determinen que la proposta de cedir el 30% a habitatges de protecció oficial a la ciutat, no és viable en el context actual. Això fa referència al que ha aprovat el govern municipal amb l’objectiu d’afrontar els greus problemes referits a la manca d’habitatge de protecció oficial, i que han de d’intentar donar sortida al conjunt de problemes existents en un dret com és l’habitatge.
La situació és prou greu com per intentar buscar solucions i sortides que pensin i ajudin les persones, sobretot, les més vulnerables, i per a molts joves que no poden disposar d’un habitatge, ja sigui per la manca de perspectives laborals, per no poder fer front a un lloguer assequible, o per adquirir un habitatge a un preu raonable. I com sempre, ha de ser el sector públic qui afronti el problema amb polítiques socials que hi ajudin. Per tant, la promoció pública és la única sortida raonable i factible que permeti contrarestar un mercat immobiliari especulatiu i que vol garantir el seu negoci mantenint els seus beneficis, tot i la greu situació que vivim.
Aquesta és una ciutat on el volum de desnonaments és molt elevat, i en contraposició, el volum d’habitatges buits i desocupats és molt gran, tant del sector privat, com de l’especulatiu relacionat amb els fons voltors. La demanda d’habitatge de promoció pública és molt elevada, i la manca d’oferta és més que evident.
Això provoca que el nivell d’ocupacions en els habitatges relacionats amb els fons voltors i de la banca, cada cop és la única sortida per a molts ciutadans i ciutadanes que necessiten un lloc on viure, per a evitar fer-ho al carrer, amb l’esperança d’aconseguir un lloguer social o mantenir-se tant de temps com puguin en un sostre. El que és evident, és que el dret a l’habitatge en aquest Estat i ciutat no es compleix, i vivim en un campi qui pugui evident.
Durant més de quaranta anys amb suposats governs “d’esquerres”, l’alcalde Royes i els que van anar venint, van establir un pacte de silenci amb els promotors i constructors locals, amb l’objectiu de garantir-los el negoci i benefici. La Terrassa grisa i fosca estava en tancament, i les perspectives per al desenvolupament urbanístic que es preveia, eren més que evidents. El Pla d’Ordenació del 1983 i, sobretot, el del 2003, convertia la ciutat en un negoci per aquests sectors molt evident. Durant més de quaranta anys, han fet i desfet amb la connivència d’una Administració municipal al seu servei. Tenien molt clar que no tenien cap necessitat d’activar governs convergents, ja que donades les contradiccions i incoherències ideològiques del partit de govern, no calia canviar res.
És més, el mal anomenat desenvolupament econòmic i de progrés, era un contrasentit per a mantenir un model d’equilibri i amb criteris de sostenibilitat que mai van existir. El model era el totxo pel totxo, garantir el negoci privat, a canvi d’algunes places i zones verdes que tenen pocs costos d’urbanització, i al final la responsabilitat del seu manteniment li corresponia a l’Ajuntament.
I un altre factor que els ajudava, l’anomenat “terrassenquisme patètic”, que alguns durant anys han volgut promocionar, com si aquesta ciutat fos una excepció, i en aquest sentit, els poders fàctics locals, s’hi han sentit molt còmodes. És més, ho han promocionat perquè era l’evidència d’un contrasentit, i els permetia continuar amb el seu negoci, havent trobat un aliat inesperat com eren els governs locals d’aquells anys, entenent la ciutat com a seva i al seu servei.
Doncs ara aquells que ho han tingut bé fins ara, el problema de l’habitatge els importa tres cogombres, com el seu fals “terrassenquisme patètic”. Només els interessa continuar amb el negoci privat, i són incapaços de pensar en com afrontar aquest problema social, on ells no s’hi senten al·ludits. La promoció pública que la faci l’Administració amb els seus recursos i espais, o que els compri els terrenys per a fer el 30%. El negoci és el negoci, i que l’Administració es dediqui a facilitar els tràmits, a no posar problemes, i els que no tenen habitatge ja s’ho faran, i per als que ocupin, que els jutges i la policia facin els desnonaments que calgui. Aquesta és una economia de mercat i la propietat privada una prioritat, i el que perdi el tren doncs al carrer a malviure.
I parlen d’establir i mantenir un diàleg obert i constant entre les parts, o sigui, que es faci el que s’ha fet sempre en aquesta ciutat, el que diguin ells. Sobretot, perquè són incapaços d’entendre i atendre el problema que tenim.
El barri del Segle XX viurà una transformació important, i amb moltes promocions privades que hauran de deixar l’espai, també, per a promocions d’habitatge públic, i si aquests poders fàctics no són capaços d’entendre la gran oportunitat que s’obre, ens trobarem amb espais buits i amb tanques, per la impossibilitat de les Administracions públiques per a desenvolupar-los i crear aquests habitatges que són del tot necessaris.
Ara és quan han de demostrar el seu “terrassenquisme patètic”, i deixar-se d’excuses i litigis als jutjats. El que han de tenir és la sensibilitat suficient per a entendre el problema i ajudar a afrontar-lo, oblidant per una vegada el benefici privat i especulatiu, per a tenir un benefici social que ajudi de veritat a les persones.
No tinc gaires esperances de que aquestes entitats s’ho plantegin, però si el desig, que per a una vegada algú tindrà la sensibilitat suficient, per pensar en les persones, que és l’únic patrimoni i negoci de veritat que val la pena mantenir i garantir.
L’habitatge és un dret, i una obligació de mantenir-lo, i ara tothom ha de fer el possible, i Gremi de Construcció, Cambra de la Propietat, Cambra de Comerç i Cecot, han de deixar-se d’excuses de mal pagador, i pensar per a una vegada en la ciutat i els seus ciutadans i ciutadanes, durant anys la ciutat els ha permès el negoci, l’especulació i el benefici, ara els toca posar de la seva part, com a retorn. Veurem!
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari