Amb la mort del criminal Franco i el possible canvi de règim, molts pensàvem que l’arribada de la democràcia comportaria el final de molts aspectes relacionats amb aquell règim criminal i sanguinari. I un aspecte important quant a la normalització cultural i de canvis en les tradicions d’aquest Estat espanyol, incloent-hi Catalunya, com era tot el relacionat amb el futbol i les curses de toros. Aquests aspectes culturals es consideraven des de les forces democràtiques i d’esquerres, com l’opi del poble que el règim franquista hauria promocionat a favor seu com a eina d’alienació per a evitar qualsevol politització social, que el poses en perill.
Després de més de quaranta anys, ens trobem que tot allò que havia de ser, no ha canviat res.
La transició va ser l’oblit i on molts dels partits anomenats democràtics, van optar pel sou i la cadira, renunciant a recuperar tot el perdut per l’acció de les armes, l’assassinat, la impunitat i la memòria. I per desgràcia, avui encara s’ha de lluitar pel record i l’aplicació de la Llei de la Memòria Democràtica, contra la impunitat del PP i Vox que no l’apliquen, intenten legitimar aquell règim criminal amb noves Lleis, i degraden a les víctimes assassinades pel franquisme i als seus familiars. Només una anècdota fins on arriba l’absurd i la impunitat, un exemple són els fets i actuació del president del Parlament balear, com el govern madrileny a cop de piconadora va fer malbé els monuments dedicats a les víctimes, l’oposició del PP a fer un quadre en el parlament espanyol dedicat a Dolores Ibarruri conjuntament amb altres tres dones parlamentàries. Aquesta és la realitat d’una democràcia de ficció i de poca qualitat, que és incapaç de superar els seus traumes i incoherències, que la fan diferent d’altres.
I anem l’aspecte que vull comentar, el fet de quan afirmàvem referit als aspectes culturals, la referència al futbol i les curses de toros. Aquella afirmació que eren dos elements fonamentals que li servien al règim franquista com a eines d’alienació del poble on es concentraven les frustracions i misèries de la seva ciutadania, on el règim garantia la seva supervivència política. Garantint un poble ignorant on hi derivava la seva violència en algunes ocasions, que en alguns casos apareixia la confrontació entre pobles, persones i col·lectius. El futbol sobretot, tenia una funció estratègica.
Doncs bé, després de tants anys, ens trobem que els toros han anat perdent protagonisme, per a convertir-se en un espectacle minoritari, bàsicament al servei dels sectors més reaccionaris, i defensors d’una pàtria inexistent, com són PP i Vox bàsicament, però també en alguns sectors minoritaris del PsoE-Psc. Han venut la idea que és un fenomen cultural relacionat amb el fet hispà, quan no deixa de ser un mer acte criminal contra el benestar animal. Per sort, el temps el va posant al seu lloc i la cultura de veritat i l’educació ha de servir per acabar d’una vegada amb aquesta absurditat i males praxis, així com la ignorància d’un país.
I el futbol que ha esdevingut un veritable fenomen de masses i l’opi de la ignorància, on s’ha reforçat aquella idea del franquisme. El temps no ha reduït el seu impacte social i polític, al contrari, s’ha reforçat. Amb els nivells de corrupció dins els seus àmbits de gestió, ja sigui en clubs com els seus estaments. Els diners que es mouen tant en els seus pressupostos com en les transaccions per fitxar jugadors, amb sous que res tenen a veure amb la realitat del país, sous i pensions baixes, i un alt nivell d’endeutament d’un Estat endeutat i mancat de recursos. Doncs és un fenomen que continua com a referència on derivar les frustracions i les mancances d’una part important de la població, que evita que aquestes no trenquin la convivència i generin una explosió social i política.
I amb l’objectiu de tenir ben entretinguda a la població cada cop hi ha més campionats d’entreteniment futbolístics, Eurocopa, Copa Amèrica, Jocs olímpics, inici Lliga i així una llarga llista. I que l’apartat futbolístic sigui encara un espai fonamental de tertúlies, mitjans de comunicació i debats, mentrestant, no es parla de política, ni dels problemes quotidians de la ciutadania preocupada per la hipoteca, la feina…
Ara tindrem entretinguda a la població amb l’explosió nacional patriòtica de felicitat per haver guanyat l’Eurocopa, uns quants dies, banderoles, petards, crits, concentracions, bé molta felicitat de ficció. Mentrestant, la dura realitat, més dones assassinades, més morts assassinats a Gaza, més misèria i pobresa, els sous i pensions de merda seguiran, el problema de la manca d’habitatge seguirà, els polítics professionals entretinguts amb les seves misèries, i així podríem anar fent una llarga llista d’allò que de veritat importa i fenòmens com el futbol amaguen la realitat.
I el més important a Terrassa i al conjunt del país, és que amb diners públics anem posant pantalles grans, per a entretenir a una ciutadania que després és incapaç de moure un dit per les misèries humanes que ens afecten o de lluitar contra allò que l’afecta directament i només es queixa en el bar o demanar una mera pantalla. Que als responsables polítics els falta temps per a satisfer, no sigui dit de ser acusats d’anti-patriotes.
Per tant, no cal anar preguntant-se com és que l’extrema dreta arriba a les nostres ciutats i institucions, tenen el territori abonat quan la ignorància i la incultura és el seu espai. I per desgràcia no hem aconseguit normalitzar fenòmens que haurien de ser part només de la normalitat, però no un element fonamental de les nostres vides i que moltes persones no saben controlar, quan veus alguns comportaments.
En el futbol base quan els pares i aficionats tenen comportaments indignes amb insults als àrbitres, o de violència entre aficionats. En comptes de ser un mer entreteniment i de formació de les persones, són espais de frustracions i on derivar els nostres problemes. I no parlem dels clubs professionals on es generen confrontacions entre aficions per aspectes polítics, territorials i d’altres problemes. On els insults, i les batusses són elements fonamentals. I moltes vegades fomentat per uns dirigents de clubs amb molts discursos de paper, i que els diners és l’únic que els permet ser dirigents poc exemplars.
I l’aparició del futbol femení que seria una molt bona notícia i una oportunitat d’igualtat, tot és una ficció, ja que estan molt lluny d’apropar-se en les mateixes condicions que el futbol masculí, per tant, les desigualtats perviuen i són el reflex d’una societat injusta, decadent i del que és un país.
I per desgràcia, no s’han superat les contradiccions polítiques i socials d’una societat cada cop més complexa, com l’orientació sexual dels jugadors i jugadores, el seu origen, per tant, el racisme evident, com els ha passat a alguns jugadors de la mateixa selecció espanyola, insultats i degradats per ser fills de la immigració. Ni ser líders d’una selecció se’ls “perdona” el seu origen.
I el que és encara més lamentable, que la felicitat d’haver guanyat un campionat, no es tracti com un mer espectacle, sinó per a expressar el pitjor de les persones, el fals concepte de patriotisme patètic, la confrontació territorial, l’insult contra aquells que no expressen aquest sentit patriòtic, convertir un mer esport en un patriotisme decadent que només genera confrontació.
I per desgràcia allunya a aquells que els agrada aquest esport, de tot allò que l’envolta d’un fet patriòtic i d’ignorància estratègica. Molta feina a fer desitjant ho superem.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari