“El règim franquista, mai va matar a ningú que no s’ho meresqués, als delinqüents i assassins se’ls va aplicar la llei i la justícia com corresponia”, això ho afirma un militar jubilat i militant de VOX en l’actualitat, sense cap rubor ni problemes de consciència, a l’hora de valorar els assassinats d’aquell règim criminal, i en referència a l’assassinat d’en Salvador Puig Antich, al que aquest desgraciat que no val la pena ni anomenar, considerà un acte de justícia enfront d’un assassí, i que no entén que se li retin homenatges i consideracions.
Després de cinquanta anys encara ens trobem amb aquesta situació, i amb personatges com aquest, i que per desgràcia no són els únics, i que estan plenament dins les institucions de l’Estat i dels partits d’extrema dreta com PP i VOX. La transició va ser una farsa, i aquesta encara no s’ha fet de veritat després de tants anys, i és la diferència amb el conjunt d’Europa, aquí encara conviu un postfranquisme plenament operatiu i incrustat en el conjunt d’institucions de l’Estat, la Monarquia (simpatitzant de VOX), la Judicatura, la Policia i la Guàrdia Civil, l’Exèrcit i altres organismes i àmbits econòmics i empresarials.
Avui, 2 de març, fa cinquanta anys de l’assassinat d’en Salvador Puig Antich, mort a garrot vil, una de les pitjors formes d’assassinat. I per desgràcia, no serien els últims, ja que l’any 1975 cincs membres d’ETA i el FRAP serien assassinats per aquell règim criminal. L’any 1936 van arribar assassinant i l’any 1975 van acabar com havien començat, els fonaments d’un règim on la mort era la seva essència. I encara recordo, perquè estava fent el servei militar a Barcelona, com els comandaments consideraven justes aquelles morts, i com ploraven quan va morir el dictador criminal.
Com no podia ser d’una altra manera, el règim va considerar criminals i delinqüents, a tots aquells que van lluitar contra seu defensant la República, matant i afusellant a qui fos necessari. Van generar una guerra criminal amb un munt de víctimes i misèria, van provocar un exili massiu i l’extermini de molts en camps d’extermini nazis. Van considerar als maquis com a delinqüents, als que va perseguir i assassinar. Van assassinar a dirigents de partits i organitzacions sindicals, amb actuacions criminals de la seva policia polític social i la guàrdia civil com a eines de la repressió i la criminalitat, i així podríem anar fent llista.
Però el pitjor no és això, aquestes actuacions responen a un règim criminal, corrupte i sense escrúpols. El que no és normal, és que alguns no consideressin que qualsevol forma de lluita contra aquest règim, era legitima, incloent-hi la lluita armada fins a l’any 1977, els intents de matar al dictador i a qualsevol dels seus col·laboradors, i entenen, que els militars, els membres de la Judicatura, de la policia i la guàrdia civil, eren objectius legítims per a ser eliminats amb les formes que fos necessari. Atenen que el règim no tenia el més petit escrúpol per actuar amb total impunitat.
I dic això, perquè quan arriba la famosa transició política, alguns partits anomenats d’esquerres, com el PsoE i PcE, van començar a justificar al règim i preparar aquella transició on ja es veien ocupant cadires i sous, i l’objectiu era mirar endavant sense demanar responsabilitats, i acceptant que tota lluita armada durant el franquisme, era terrorisme, sense cap referència al terrorisme d’estat, per això l’amnistia era pels franquistes que ningú els demanaria responsabilitats, i al final, també en les indemnitzacions per morts per terrorisme es va arribar a acceptar fins als anys seixanta, que és una total indecència. Per això es va forçar l’oblit durant molts anys i la necessitat del discurs de la reconciliació que promovien personatges com el ministre Bono, amb la farsa de fer desfilar un falangista i un soldat republicà.
I recordo aquells debats que alguns teníem sobre com fer front al règim franquista, incloent-hi la lluita armada plenament justificada, amb l’objectiu d’acabar amb el règim. I com alguns la criticaven i defensaven mirar endavant, i l’acceptació del nou règim dins el marc de la farsa de la transició, estava clara la nova situació que venia, la renúncia a exigir responsabilitats als criminals del règim, i consolidar les cadires i sous a les noves institucions, a excepció de mantenir el vell TOP, per l’Audiència Nacional com a vestigi d’aquell règim i que avui encara perviu.
I ara ens trobem després de cinquanta anys, a personatges com el que he indicat al principi i les seves organitzacions negant les maldats d’aquell règim, l’intent dels partits d’extrema dreta com PP i VOX, no aplicant la nova Llei de Memòria Democràtica, i no acceptant la revisió dels judicis i sentències del franquisme, on troben en la Judicatura els seus aliats, que no estan disposats a canviar res. I uns governs anomenats d’esquerres, acoquinats i no fen cap pas al respecte.
Però també molts partits que es van acomodar al nou règim, sobretot , els anomenats d’esquerres, haurien de fer la seva autocrítica, ja que persones com el Salvador Puig Antich, els incomodaven de forma evident, ser anarquista i compromès en acabar amb aquell règim utilitzant qualsevol mitjà, els posava amb fortes contradiccions, per això, la seva solidaritat davant la seva mort en mans del règim, posava en perill el que alguns ja veien com la fi del règim, i l’arribada de la seva oportunitat. Els ideals del Salvador, no tenien res a veure amb aquells objectius.
Per això tot i la insistència de les germanes, a les que s’hauria de fer un fort reconeixement per la seva capacitat de lluita i insistència per aconseguir l’eliminació de la sentència del Salvador Puig Antich, que seria el millor homenatge i reconeixement a fer-li. Com a molts d’altres que no s’està fent res per a eliminar els seus judicis i resolucions, sobretot, perquè hi ha una judicatura reticent i uns responsables polítics que no volen entrar a resoldre d’una vegada aquesta situació, per dignitat i justícia. Totes les sentències aplicades des de l’any 1939 fins a l’any 1975, com a mínim, no mereixen cap reconeixement, ni legalitat, i menys dir-li justícia.
Ara recordem els 50 anys de l’assassinat d’en Salvador Puig Antich, sense haver resolt la impunitat de la farsa de judici aplicat. Però la llista d’impunitat és llarga, i per desgràcia hem d’anar recordant les morts i assassinats d’una llarga dictadura criminal, tot recordant que després d’ell, encara van continuar havent morts i assassinats, els de l’any 1975, i els que hi va haver en la mateixa transició, a Vitòria, als advocats laboralistes a Madrid i així una llarga llista, on la policia, la guàrdia civil, l’extrema dreta i la judicatura van tenir un paper important, i de total impunitat d’un règim que no va acabar amb la mort al llit del seu màxim criminal.
Esperem mantenir el record i els merescuts homenatges, però avancem en acabar amb la impunitat, que seria el millor per aquells que van lluitar i morir defensant els seus ideals de justícia, llibertat i democràcia real.
Avui al Salvador Puig Antich, a tot el que representa, i als molts que com ell, de forma interessada han estat oblidats, i que ha permès la impunitat d’un règim, dels seus responsables i que avui encara no se’ls han passat comptes i viuen tranquils, sense la més petita rectificació ni consciència. I amb un perill evident, que l’extrema dreta PP i VOX, amb els seus intents de pervertir la història i la memòria, menystenen a les víctimes en favor dels botxins, i això ho hem d’evitar com sigui, per dignitat i justícia.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari