La meva àvia no va portar mai a sobre un rellotge. Al menjador de casa seva tenia un de paret i al dormitori un despertador que de fet no necessitava: anava a dormir amb la lluna i s’aixecava amb el sol. Quan estava treballant a l’hort i li calia saber l’hora, o mirava l’altura del sol o escoltava el seu cos.
La meva àvia sabia viure en el temps, sabia gestionar el seu temps personal, mai es va queixar que li mancava (de fet mai el va perdre queixant-se de res, tot just de les plagues i dels lladres nocturns, i això no gaire, perquè davant els problemes preferia l’acció a les paraules).
També sabia distingir molt bé quines eren les feines essencials, precisament les que consumeixen poc temps, i les supèrflues, que ens el malgasten, aporten poc i podem estalviar-nos-les.
La meva àvia, doncs, sabia seqüencialitzar de manera adequada la feina essencial en el temps i aconseguir un ritme que s’adaptés a les necessitats i possibilitats del seu cos. Un ritme que no era ni lent ni ràpid, era justament l’únic ritme factible per viure en harmonia en el seu context i amb les seves circumstàncies.
Recordo que un dia la vaig acompanyar a l’hort; jo era encara un adolescent i ella vorejava la vuitantena. Ens vam dividir l’espai en parts iguals i vam començar a fangar. Per plaure-la i també per orgull, feia anar l’aixada de manera esperitada, mentre ella anava al seu ritme just. No van passar gaires minuts i mentre a mi em faltava l’aire, tenia els músculs adolorits i la suor em coïa als ulls i em mullava la roba de manera desagradable, ella seguia treballant tranquil·la, impertorbable, eficaç… i, al final, va haver d’acabar fent part de la meva feina.
No em devia servir de gaire la lliçó, perquè ara mateix visc com va treballar l’adolescent que era llavors, amb un ritme frenètic. Però potser no és culpa meva del tot, l’acceleració de l’activitat és una malaltia social característica de la nostra època.
Dedicar grans esforços a les coses supèrflues i poc plaents deu ser una altra malaltia de la nostra societat. La tècnica —que crèiem fa uns anys que ampliaria el nostre temps de lleure i ens facilitaria la feina— ha engrandit el camp de les nostres ocupacions fins a fer-lo inabastable, i fins i tot el temps de lleure ha quedat afectat i s’ha omplert d’obligacions que ens esclavitzen: ni descansem ni reflexionem ni contemplem.
Estem submergits en una forma de viure tan compulsiva que ja no és vida… Un dia ens trobarem davant la mort i ens adonarem que no hem gaudit de les poques coses essencials de l’existència, que ni vam tenir temps per pensar-hi. Caldria que recuperéssim el control del nostre temps, oi?
Però deixeu-me tornar a la meva àvia per acabar aquesta reflexió. Un dia, pobra dona, va saltar per sobre d’un arbre tombat al mig d’un camí, va caure malament i es va trencar la base del crani. El seu cos va resistir dos o tres dies més i al final la seva vida es va extingir. Aquell dia fatídic devia tenir pressa, no va tenir paciència per vorejar l’arbre i cercar un altre camí. Va voler «aprofitar» el temps i va perdre la vida.
Jordi F. Fernández Figueras
Deixa un comentari