En algun moment d’aquesta meva vida, algú a qui no coneixia de res, però que per circumstàncies que ara seria molt llarg d’explicar, va acompanyar-me en un tros del meu camí vital d’una manera prou important com per recordar-lo, em va dir: escriu.
No he deixat mai de fer-ho, tot i que ja ho feia de molt abans de la instrucció. Escric millor que parlo, sempre dic. És una manera d’ordenar tot el que brolla dins d’un. Una mena de teràpia o, si voleu i us agrada més, una disciplina d’autoajuda. No és una obligació que m’imposi. Escriure, igual que cuinar, són dues activitats tan estretament lligades, per a mi, com reconfortants; entenc que a algú li puguin semblar un exercici d’arrogància… per allò de perseguir el reconeixement. Res més lluny de la realitat. Que t’agradi fer una cosa no està forçosament aparellat a què, a més a més, ho facis bé (i això ho tinc mot clar des d’una paella desastrosa que vaig fer a Mieres). Malgrat tot, a casa meva són testimonis que un mal dia pot finalitzar a la cuina fent sofregits que segurament no necessitem i acabant al congelador, o davant la pantalla d’un ordinador gairebé sense sopar.
Escriure i cuinar són dues disciplines que comparteixen un vincle. Una recepta t’explica una història i una història té interès per la capacitat de sorprendre’t (igual que el plat procedent d’una recepta) i, alhora, de sentir-te confident de quelcom d’íntim. És aquest exercici d’interès per les vides alienes el que m’empeny a escriure o, amb tota la modèstia del món, a “crear històries”. D’una manera o altra, tots ho fem. Quan fas cua a la peixateria i tens temps per observar a la persona que tens al davant, imagines qui és, a què es podria dedicar, fins i tot t’atreveixes a fer un judici de valor pels gestos o les quatre paraules que hagi pogut dir. És com quan anàvem (és trist, però sí: anàvem, podíem anar) un cap de setmana a Roma, per exemple, i en tornar ens atrevíem a dir: els italians són molt… Què coi ha de saber un dels italians després d’estar 48 hores en una ciutat que ni tan sols és veïna? O, de la mateixa manera, què pots dir de la senyora que anava davant teu a la peixateria?
Per al psicòleg nord-americà Gordon Allport, per parlar de la formació d’estereotips i prejudicis s’ha d’entendre el funcionament de la ment. Perquè el prejudici seria el resultat de processos mentals no patològics sinó, normals. En aquest sentit, les teories evolutives assenyalen el fet que l’ésser humà estigui preparat genèticament per a reaccionar d’una determinada manera davant del que percep com una amenaça, per a defensar-se de grups externs. Però el més interessant de tot és aquesta visió que els prejudicis siguin quelcom innat a l’ésser humà, automàtic. El que no implica que aquesta manera de pensar…no pugui canviar-se.
Tinc per costum gaudir del privilegi de marxar a passar el cap d’any amb la meva família (bombolla crec que es diu ara). Privilegi per poder fer-ho i per poder gaudir dels meus. Té un punt de fetitxisme això d’arribar a “cases d’algú”, que diu en Sisa, i imaginar el que va passar en aquella masia, ara remodelada, aquella casa de poble o el bé que li va al propietari com per tenir-la i no fruir-la. Ep!, ha saltat l’automàtic, ho veieu?
Open Arms va acabar el 2020 amb el rescat de 160 persones al Mediterrani, entre elles sis nadons. Navegaven en aigües internacionals “a muchas millas de ninguna parte”, explicava Òscar Camps al seu perfil de Twitter.
Que no sigui només una dada, si us plau. Fem un exercici d’empatia: sis nadons protegits per l’escalfor de l’abraçada d’una mare amarada de por, que no ha deixat de dubtar de la decisió límit, inevitable, desesperada, des que va pujar a la precària embarcació en la qual està; sabent que està posant al seu fill en perill enmig de la foscor, del fred. Empesa per la necessitat suïcida de cercar esperança, futur.
Em pregunto, i ja la pregunta és del tot ofensiva naixent des del privilegi de desconèixer la resposta a una situació mai viscuda, què coi deuen pensar aquests migrants o els refugiats de Lesbos, d’estar retinguts a “cases d’algú” que els diu que no tenen dret a imaginar-se una nova vida, una vida aliena a les pors i al sacrifici d’una fugida forçosa. Em pregunto si serà en aquest nou any que serem capaços de fer un exercici honest per canviar la nostra manera de pensar. Si serà aquest 2021 l’any de l’abolició dels prejudicis que actuen com a fronteres arreu de les nostres societats.
Albert Einstein deia que és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici. Tot començant aquest any de bons propòsits i esperances, no estaria de més posar-nos la fita de controlar “l’automàtic” del prejudici i constatar que les amenaces no estan esperant als marges dels territoris; o no ha quedat clar després d’aquest nefast 2020?
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari