No us passa tots els estius el mateix? Irremeiablement, arriba el moment en què un mira enrere i reviu els “altres” estius. Aquells que, potser, s’apareixien com a tediosos, que van ser tan definitius i, alhora, tan intranscendents després de tot. Llegeixo al diari un article de Tom C. Avendaño: Inseparables hasta que septiembre nos separe i somric. Quan un no és més que canalla i li canvien la rutina i l’entorn de sempre, amb la promesa d’unes vacances en un poble en què, sap, no té cap amic, s’aferra a un clau rogent per tal de sobreviure a l’avorriment. I si a més a més, com en el meu cas, un és un nen amorf que ha de conviure amb la vergonya que els límits del seu cos, no normatiu, traspassen els perfils de l’estandaritat a cop d’engolir com un cavall desbocat, poden ajuntar-se dos condicionants perillosos: la submissió i l’autoestima, o un d’alliberador: la complicitat. Avendaño diu en el seu article “cuando te cuesta hacer amigos, siempre estás calculando cuánto le cuesta a los demás hacerse el tuyo”, quanta raó.
Acabo de llegir Alana S. Portero en el seu lluminós llibre La mala costumbre. Alana parla d’un altre tipus de condicionant, del cos com a frontera, com a pell morta continent d’un gènere que crida dins d’un entorn hostil. Alana parla dels reforçadors d’una situació on l’entorn es transforma en misèria, de la minva de l’autoestima, dels comentaris malintencionats que no acaben de ser insults, però que són dards enverinats que et fan anant perdent les teves poques defenses, de la violència i de la incapacitat de poder ser. No puc deixar de veure’m reflectit en les seves paraules -ni molt menys en el mateix procés i només per aproximació- que em recorden que també, en algun moment, vaig estar en similar presó.
En la meva, no era el gènere el presoner, però el terrabastall també es va produir. Me’n recordo d’aquells habituals i pretensiosos eufemismes per qualificar la funda que em vestia per part del meu ecosistema més proper: “recio”, “grandote”, “de buen año”; “gordo”, en definitiva, i sense cap mena de clemència si venia d’algun dels meus congèneres de similar edat. Els uns, adults, maquillant una evidència, els altres subratllant-la; la manifesta incomoditat de conviure amb algú que representava la transgressió de la normalitat.
La normalitat, em deia l’Óscar Martínez, professor a la Facultat de Treball Social, és una construcció social, que no és més que allò que s’assumeix com saludable o moralment acceptable, allò que s’assembla més al que és estadísticament comú, però oblidant que el patró de la condició humana és, precisament, la diversitat.
Però bé, parlava de les “altres” vacances i, afortunadament, qui us escriu, no ha estat mai un nen tímid ni mancat de recursos o de referents vàlids al voltant, per pocs que fossin. Recordo ara -en aquesta meva teràpia que conforma l’excés de sinceritat de la qual, en perfecta simbiosi, em permet i es “beneficia” el Malarrassa, benaurat sigui-, els primers estius en aquell poble d’Almeria quan, després de sopar, tothom sortia per participar d’aquelles improvisades tertúlies a la fresca a on, cadira en mà, s’armaven “corrillos” per parlar de tot i de res.
Res tenia jo que aportar entre els meus congèneres de similar edat, però, per fortuna, algú va començar a explicar acudits. Mai he estat bo en la improvisació, però em sabia de memòria una de les poques cassets que atresoràvem a casa, una de l’Eugenio. Una hora d’acudits que em sabia de “pe a pa”. Vaig començar amb el primer d’ells quan em vaig decidir a participar i, amb la mirada baixa, vaig anar sostenint la increïble, per mi, diversió generada per la imitació. Una imitació que no pretenia, que tan sols reproduïa.
Amb un castellà excessivament acatalanat, vaig continuar fins al que jo sabia era la cara B del casset que tenia a casa i, llavors, em vaig atrevir a mirar al meu públic. Vaig aixecar la vista i ja no la vaig abaixar més; segurament, la primera vegada que vaig fruir d’alguna cosa semblant a… l’èxit?
Hi havia molta gent i jo no sabia d’on havia sortit. Tots escoltaven guardant escrupolós respecte, rient al final de cada acudit, exactament igual que passava quan premia el play a casa, en el que ja s’havia configurat com a actuació. El que encara era més espectacular, era que jo sabia com continuar i com acabar, tenint l’aprovació del públic, aconseguint la seva complicitat.
Potser va ser una de les primeres vegades en què vaig gaudir del que estava fent malgrat ser quelcom que mai hagués volgut ser en aquell moment… protagonista. Suposo que aquell episodi va constituir l’inici de les estratègies per reeixir, per canviar les situacions asfixiants, per assolir una normalitat que, potser, mai assolirem, però en la qual intentem treballar cada dia, ara sí, amb orgull Alana, des de la nostra resiliència. Escrivint, divertint, tirant-nos a la piscina de la normalitat. Potser només es tracta d’això, de saber com continuar i com acabar, tenint l’aprovació del públic, aconseguint la seva complicitat.
I després de tot… que gran és que algú que sap el que és l’infern, aconsegueixi esdevenir referent.
Gràcies, Alana.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari