El meu germà escriu al grup de la família, preguntant si hem començat a veure la sèrie dels Javis. Diu que a ell no li agrada però que a la meva cunyada sí. Pregunta la nostra opinió, no sense abans deixat dit que la meva no li interessarà gaire; perquè a mi m’agradava veure Sálvame, que és un argument tan maniqueu com dir que no pots dir que un tio és guapo si ets heterosexual o que és possible que t’agradin els “tranchetes” i no el formatge.
Però bé, contesto, de totes maneres, que a mi sí que m’agrada. Que no sé per on sortirà, però que sí, que m’agrada. Dic que m’agrada i no dic que estic totalment atrapat. La Mesías es mou en un territori que conec, del qual vaig formar part i que em deixa les mateixes sensacions que quan estava allà; t’enganxa, et fa sentir bé i alhora, un cop s’acaba el capítol o un cop fora d’aquell ambient, el detestes i l’enyores a parts iguals.
La Mesías, parla de moltes coses, d’entre elles i per mi la més rellevant, del que podria ser la gènesi d’una secta, i dels mecanismes que una hipotètica assenyalada per la gràcia del totpoderós pot generar per creure que és una mare coratge; sense ser cap de les dues coses, ni mare, ni coratge, ni tampoc interlocutora d’un Déu amb qui creu que parla.
La Mesías parla de la mentida portada a l’alienació dels que la volen creure i dels que estan obligats a fer-ho. Parla de la indiferència envers tot allò que no hi cap dins de la mentida quan estàs dins d’ella. Parla de la manipulació, de l’anul·lació i de la tortura m’atreviria a dir. I ho fa d’una manera que m’és molt familiar. D’aquella mateixa manera en què utilitzes tot un ventall d’arguments que la validen, quan aquesta mentida et dona l’única seguretat que coneixes. De la mateixa manera que exculpes qualsevol ombra que atempti contra la teva ideologia quan creus en ella, encara que aquesta pugui constituir-se en delicte.
La Mesías també parla del pòsit que una experiència així deixa en aquells que decideixen sortir-se’n i de quina manera els trastoca, els turmenta i els condiciona en les seves “noves” vides.
Llegeixo a El País d’aquest diumenge que als bisbes espanyols els preocupa la factura de la pederàstia a què han de fer front, davant la fallida de diòcesis als Estats Units o la venda de patrimonis a França. També han refusat participar en un fons comú per a indemnitzar a les víctimes de pederàstia a l’Església com proposa el Defensor del Pueblo.
Sembla que la reparació a les víctimes depèn de la sensibilitat de cada bisbe o superior i que no hi ha cap criteri comú ni control; que les indemnitzacions són baixes -un valor mitjà de 35.000€- amb obligacions de signar una clàusula de confidencialitat abans de negociar.
Aixeco el cap i li faig cinc cèntims de la notícia als de casa. M’indigna profundament aquest mercadeig dels que diuen ser baluard d’un missatge d’esperança i de salvació. La meva dona nega amb el cap i de seguida fa la mateixa connexió: “ahir vaig veure el capítol que em faltava de La Mesías”.
Coincideix amb mi en què li agrada i li deixa un malt rotllo a parts iguals. Em diu que és dur sentir-se reflectit en algun lloc comú de la nostra joventut, en algun festival o en alguna trobada. I ens confortem en què tot allò ens queda lluny. I encara que sempre traspua el mateix sentiment de certa nostàlgia, de seguida s’imposa la sensació final d’estafa.
A les notícies de TV3 diuen que el Papa Francisco rebrà a Pere Aragonès avui dilluns i que la convocatòria és important perquè és l’únic president català que ha estat rebut en audiència per un pontífex fins al moment.
Presidents, alcaldes… buscant folklore en comptes de raó. Nietzsche deia que la mentida més comuna és aquella amb la qual les persones s’enganyen a si mateixes. Més valdria que veiessin La Mesías. Ben segur que és més productiu, desbordar la tanca de la mentida que participar-hi en ella.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari