He arribat a la conclusió que tinc problemes en la meva accessibilitat cognitiva envers determinades àrees d’informació. Crec que hi ha una barrera, cognitivament parlant, que no puc superar. Ho tinc clar. I aquesta, és la de no poder accedir a determinats discursos. No els puc entendre. No us passa a vosaltres quan aneu al mecànic de cotxes que no enteneu ni un borrall del que us estan dient? Que si s’ha de canviar el bombí o la bomba del bombí o… no ho entenc. I, a més, em quedo amb una sensació de total desempara, en la que no et queda un altre que confiar en aquell a qui tens al davant però a qui, definitivament saps, que no entens. Bé, per ser sincers, no tot el discurs és inintel·ligible, acostumo a entendre el final d’aquest reguitzell de paraules inversemblants. La conclusió, al taller de reparació de cotxes, acostuma a no baixar mai dels 400 €. Això si que ho entenc.
Em passa igual quan ve el del gas a casa perquè la caldera no escalfa l’aigua de la dutxa o dels radiadors; el discurs és semblant: que si el “cuerpo del agua” (que ja em diràs tu si existeix expressió més incompatible en els seus termes), que si el distribuïdor; i arribo a la mateixa conclusió… 400 €. I què me’n dieu del dentista que no sé perquè coi sempre et vol treure alguna cosa que no et deixa fer segons què i que, sembla, és tant important resoldre immediatament. I no pateixis que si no te’l treus ara, sia el que sia que t’has de treure, resulta que igual t’haurien d’aixecar les genives per fer neteja o posar-te una ortodòncia perquè, després de cinquanta anys amb la mateixa “pinyata”, ara resulta que no pots passar ni un dia més sense “assistir-la”, tot arribant a la mateixa conclusió, també… 400 € (aquests en el primer dels 4 o 5 pagaments que hauràs de fer).
Davant la clara assumpció de la meva “discapacitat cognitiva”, acostumo a abandonar-me a aquella meva màxima de “sea usted quien sea, siempre he confiado en la bondad de los desconocidos”, que deia la ingènua Blanche a Un tranvía llamado deseo. Tot i saber que no és la millor estratègia, acostumo a desentendre’m. Ho faig perquè tot i que la confiança, és un sentiment cap a les altres persones que, precisament, es basa en la creença de que es compliran els acords en què es basa la relació que s’ha establert o en la tasca concreta (que en aquests casos es resumeix en una xifra: 400 €), m’inhibeixo d’aquesta feixuga necessitat de validar, amb una segona opinió, tota la veritat “absoluta” que se m’està oferint.
Suposo que com que no soc un animal que, bàsicament, depèn de l’instint -cosa que no trobo per molt que miri-, més que de confiança, hauria de parlar de fe. Perquè del que jo parlo, està situat més enllà de la racionalitat i no pot tenir altre nom que… fe. Fe en allò que resta davant meu i a qui no puc combatre amb res més que la necessitat de creure en el que se m’està dient.
Acabo de llegir Lectura fácil de Cristina Morales, per segona vegada. Tot i el títol, avanço, no té res de fàcil la seva lectura. No ho he fet perquè hagi estat un llibre que m’hagi captivat. Ans al contrari, ho he fet per un exercici de responsabilitat. Algú a qui aprecio em va interpel·lar en un d’aquells grups de WhatsApp que tothom guarda al seu mòbil insinuant-me que potser, el llibre en qüestió no m’havia agradat per la meva condició d’home. Ja se sap que els grups els carrega el diable, però no és el cas. El fet és que confio en l’olfacte i les recomanacions d’aquesta meva amiga i suposo que al final, em fa picor no compartir el seu parer o que el cul de sac del gènere em fiqui en un cabàs en el que no hi vull ser. Ves a saber.
En la meva defensa dels arguments per defensar (valga la redundancia) que no m’agrada el llibre, tinc una única cosa clara: si no m’agrada no és per una qüestió de gènere -tot i que hi ha moments en que un no deixa de pensar que està llegint un al·legat més aviat pamfletari-feminista al que, semblaria, no pot estar convocat perquè la seva característica morfològica, es a dir, tenir dues boles penjant acompanyades d’un “cimborrio”, el converteixen en un “mascle, feixista demostrador constant de la seva masculinitat” que diu l’autora, sense cap més possibilitat d’excepció- sinó per una honesta visió de la discapacitat que, lamentablement i sota el meu parer, està lluny de la deriva onírica que pretén el llibre.
Però bé, per a gustos colors. Per a qui us parla, per sobre de tot discurs o ideologia, el llibre sedueix per la capacitat que tenen les quatre protagonistes de portar-te al seu terreny, per idear un entorn tan comú i tan singular, establint una clara frontera entre el que som, el què ens deixen ser i el què volem ser. Cosa que em dona ales per continuar explicant-vos allò del descobriment de la meva discapacitat cognitiva, quan em plantejo sinó serà que al final tot es redueix a una qüestió de confiança. Sinó serà que hem ultratjat tant, mercantilitzant tant, les relacions, que un no s’acaba de creure el que qualsevol professional del seu sector, tracta de transmetre’ns. Potser si que en faltaria generalitzar aquesta forma de tractar la informació, a través de la lectura fàcil, per tal que ens la faci accessible i comprensible vingui d’on vingui.
Suposo que és el mateix que ens passa amb la política. Assistim a l’espectacle mediàtic dels titulars sense poder parar de pensar que ens estan enganyant. Que ens estan portant al seu terreny, a la part més amable, a l’indret que un creu compartir, en virtut d’allò amb el què es pot conformar, la promesa interessada del polític de torn. D’aquesta deriva, de sumes o restes, d’interessos, de seguiments o de “likes”, dependrà si podem continuar creient o no. Si podem legitimar o no, l’espai comú entre esdevenir o encadenar. Encadenar expectatives reals o decepcions excloents. O abandonar-nos a miratges com el de pretendre fer política a través d’una pantalla, a cop de titular o de missatge personalitzat que, sembla, tant agrada, tant fàcil és i, alhora, tant frívol acaba sent. Llegeixo al Ramon Bosch en el seu darrer article parlant del lideratge polític a Terrassa: “deuen ser les coses de la nova política, que s’ha convertit en un gran reservori per a la mediocritat”, i penso en quanta raó té.
Toni Marcilla
Treballador social
Deixa un comentari