Això que ara llegiu, possiblement és una de les coses difícils que un pugui escriure mai. Acomiadar-se d’un amic no és mai fàcil. Menys encara si aquest amic representa a tants altres, dins del teixit social d’aquesta Terrassa nostra.
El Malarrasa tanca una etapa després de deu anys, amb el paper i la web, de donar veu a tot el qui s’hi ha volgut apropar a les seves columnes, sense demanar res més que la participació, a partir d’unes paraules escrites.
El silenci d’un diari és sempre una finestra tancada a la llibertat i, perquè no dir-ho, a la democràcia. Les dificultats que viu un diari com el Malarrassa, són també l’ofec de la transversalitat i de la dissidència. El Malarrassa ha estat fidel als seus principis de cooperativisme, d’activisme social i d’associacionisme, resistint amb una economia de combat dins d’una guerra anomenada capitalisme.
Algú em va dir, i crec que us ho he escrit alguna vegada, que no deixés mai d’escriure. Escric al Malarrassa perquè algú em va donar l‘oportunitat de fer-ho. Escric per poder entendre’m a mi mateix, algun cop també us ho he dit. Escric com a teràpia alliberadora i, així estant, en el transcurs d’aquests darrers anys, he arribat a creure -ni que sigui una mica- que també escric per algú que ara em llegeix; algú que, de tant en tant, per fortuna, trobo per regalar-me les orelles tot dient-me que li agrado, que em segueix.
La lectura em va salvar de tot el que m’envoltava i ho continua fent. L’escriptura, m’ha salvat de mi mateix; i el Malarrassa… m’ha fet creure que el que faig té algun sentit, que hi ha algú que gaudeix de les meves paraules i, encara més agosarat, que es fa preguntes a partir de les meves reflexions, de les meves explicacions de sopar de duro.
Laura Imai va escriure la novel·la titulada Les paraules que confiem al vent, a partir de la història real d’un lloc que existeix al nord-est del Japó, en el qual un dia un home va instal·lar una cabina telefònica. Aquell indret està situat just al costat d’una de les ciutats més afectades pel tsunami del 2011. Dins la cabina hi ha un telèfon vell, sense connexió, que transporta les veus al vent de tot aquell qui el despenja. Milers de persones hi van cada any davant la necessitat de comunicar-se amb els que se n’han anat. Com en el llibre de la Laura Imai, m’agrada pensar en el Malarrassa com el mitjà que ha transportat les nostres particulars paraules que confiem al vent.
És trist acomiadar-se d’un amic, d’un diari encara en vida, però això ens dona l’oportunitat d’agrair una penúltima abraçada als amics que queden rere d’ell. Gràcies, Malarrassa. Gràcies, Pep. Gràcies, Miquel. Gràcies a tots els col·laboradors del Malarrassa. Heu estat l’altaveu de la consciència social d’aquesta ciutat. No en tingueu cap dubte.
Deixeu-me acomiadar de tots vosaltres amb un fragment de l’escriptor mexicà Sergio Pitol, del seu llibre El arte de la fuga:
“Uno, me aventuro, es los libros que ha leído, la pintura que ha visto, la música escuchada y olvidada, las calles recorridas. Uno es su niñez, su familia, unos cuantos amigos, algunos amores, bastantes fastidios. Uno es una suma mermada por infinitas restas.”
Toni Marcilla, Desnonat de la doctrina i emparat per la utopia, treballador social
Adéu-siau.
Deixa un comentari