Una amiga em va passar aquest agost un enllaç per escoltar un programa de ràdio anomenat Estralls. En ell en Benja Villegas i en Samuel Valiente mantenen una animada conversa sobre un concepte, més aviat un sentiment diria, al que jo mai havia posat nom i que, sense saber-ho, porto inserit al moll de l’os. “Sé que te gustará”, era l’única pista que em va deixar la Núria.
Per escoltar cinquanta-un minuts d’àudio has de tenir, més que una bona amistat, una fe cega i unes hores de no saber què fer; fenomenal, doncs, si se’t presenta com una oportunitat per convertir-lo en un petit oasi per sortir del tediós desert de la incomoditat de les vacances al càmping.
El concepte és: extraradi. Extraradi com aglutinant d’un aprenentatge i d’unes vivències, d’una cultura situada entre “l’orgull i les ganes de fugir” com es deia al programa i trobo, és cert. Durant cinquanta-un minuts el programa posa nom i conforma les bases d’una identitat. Teixint un paisatge de records viscuts i establint referents com ara l’escriptor Kiko Amat, exponent de la cultura d’extraradi o, per exemple, en Gabriel Rufian, figura política tant controvertida com compromesa amb conceptes com independentista o xarnego, que ell ha utilitzat com a presentació personal.
Extraradi, doncs, com una pàtria emocional, deia en Kiko Amat, entrevistat també al programa, definida per uns records urbans, d’un orgull lligat al rebuig i viscut sempre des d’una vessant de tragicomèdia, per tal de no deixar-te engolir pel fatalisme del moment.
Viure a l’extraradi dels 70-80 o haver passat la infantesa en ell és una mena d’aprenentatge que, aquells que l’hem viscut en primera persona (fill de La Maurina, del “barrio de las latas” o del Torrente… com vulgueu) per alguna raó hem lligat a quelcom més transcendent. Durant molt de temps se’ns va fer creure que citar la procedència “no quedava bé”, que s’havia d’amagar; que viure a l’extraradi, ser de classe obrera o fill d’immigrant comportava necessàriament una mena d’incomoditat, fins i tot vergonya. Però, mai oblit (els anys han calgut per posar nom en aquest, pensàvem, espai en blanc); i, alhora, molt d’orgull… una dicotomia estranya. Sortir de l’extraradi era, doncs, un triomf per als que es quedaven en ell i et veien a tu sortir i una reivindicació, pels que estan fora, tenint o no lligams a dins.
Recordo, ara, l’estiu a l’extraradi. Si no tenies “terreno”, “torre” o “pueblo”, l’estiu era el carrer, la sèrie del migdia a la tele i el carrer una altra vegada, amb el Jose, el Raúl, el Javi i no pas amb en Jordi o el Bernat (el primer Jordi que va formar part del meu cercle més proper, va ser el meu germà petit). O llegint algun llibre dels Hollyster amb una enveja, puc dir ara, d’extraradi; no pas per les aventures viscudes que també, sinó pel marc on es desenvolupaven aquestes que, per a mi, era la mateixa ficció que el fet de trobar un tresor.
En Kiko Amat, sostenia al programa de ràdio que hi ha una mena de resistència i, alhora, de coratge que conforma a les persones que viuen o han viscut a l’extraradi. Coincideixo plenament amb ell. Res del que veia a Verano Azul o a l’univers Enid Blyton s’assemblava ni de passada amb el meu dia a dia, així doncs, només quedava gaudir-lo i, després, en fotre-te’n una mica.
Ara, de totes aquelles vivències, dels innumerables “cartellets”, condicions i complexos amb els quals hem crescut, hem fet un manual de supervivència, reconeixent un ADN que ens atrevim a reivindicar i a posar nom: extraradi, cultura d’extraradi. Benvingut sia aquest espai viscut entre el “carinyo” i la síndrome d’Estocolm que, potser, ens va segrestar la nostra infantesa però que… ens ha fet tan grans! Orgull i coratge.
Toni Marcilla
Deixa un comentari