Encara no sé com és ningú no s’ha atrevit a fer un programa del cor amb tot el panorama polític que ens envolta. Suposo que deu ser perquè la línia entre la política i l’espectacle és tan prima que no sabríem mai si estem en territori del sainet o de la realitat… que li diguin al ja desaparegut Berlusconi!
Ben segur seria més divertit i més productiva una crònica rosa, assenyalant totes les mentides i les transformacions dels discursos. Promeses que, en agafar la vara de batlle i tot acomodant-se al costat del foc que més escalfa, muten en una única màxima: “donde dije digo, digo Diego”.
El “que us bombin a tots” d’en Trias n’és una mostra que no deixa de traspuar aquella patrona, dretana -tot i que independentista, sembla ara i des de fa uns anys- manera de veure la democràcia, com quelcom per sota d’un pensament messiànic, saberut i menyspreador. I de com, totes les possibilitats per modelar-la, només poden ser vistes com a equivocacions irresponsables. No puc deixar de pensar en què el meteorit que li desitjava la Juana Dolores a la “televisió de la burgesia catalana” s’ha fet realitat.
I què dir de la política municipal de Terrassa. De vegades penso si no serà que ens han posat a tots en una mena de realitat paral·lela immersiva, en una espècie de privació sensorial del que ens envolta, d’acord amb el que se’ns predica a través dels canals de seguiment, d’aquest fenomenal matrix que ens ha construït a partir d’un món de somnis controlat de manera artificial. És llavors que aixeco la vista de la pantalla i comprovo que soc capaç de veure la realitat, de veure el que m’envolta.
No veig, per exemple, la imatge virtual del futur Can Bosch, sinó, com denuncien el Sindicat de Llogaters i la Paparola-Assemblea ecologista de Terrassa, el desallotjament d’unes 150 persones d’una zona agrària, d’una zona inundable, per construir-lo; o el desgavell de la gestió dels menjadors escolars o la falta de condicions d’accessibilitat d’algunes obres malgrat existir el Pacte de Terrassa per l’accessibilitat, com ara les llambordes al passeig Compte d’Ègara que denuncia Prou Barreres. I tot suportat en promeses de futures quotes d’habitatge social, pactes o municipalització de serveis que ja veurem si arriben.
I no sé com encara em sorprèn: “les rieres són la gran transformació que la ciutat necessita. Hem posat les rieres a l’agenda política”, “les rieres de Terrassa seran el Parc de Vallparadís 2” deia en Ballart fa poc d’un mes, acompanyant aquesta suposada intenció de transformació, amb totes aquelles imatges virtuals, de “visió de futur” que tant li agraden, seguint la rèmora del seu programa del 2019 que al seu discurs d’investidura deia: “el nou mandat que estrenem ha de ser l’inici de la transformació del paisatge urbà de les dues rieres que travessen la ciutat (la de Palau i les Arenes) que són barreres físiques i mentals per molta gent i molts barris. Ja els hi anuncio que en pocs dies, crearem una regidoria específica de rieres per avançar en aquest gran repte de la Terrassa del segle XXI”.
No deixa de ser espatarrant que no hi hagués cap referència, en el seu discurs d’investidura del passat dissabte, sobre la seva idea de les rieres. D’un projecte que ha estat un dels eixos vertebrals de les seves promeses des del 2019 i un dels grans objectius del seu pla de mandat. Suposo que com deia aquell, “això no toca” en un moment en què, després dels darrers esdeveniments del passat dimarts, un dels números principals del seu espectacle s’ha quedat en -mai més ben dit-, paper mullat.
Això sí, el vessant sobrenatural de la projecció de la ciutat, està garantit. La promesa que sostenia al discurs d’investidura de dissabte passat tot dient: “després de l’estiu farem un pas històric, que crec que és oportú anunciar: La presentació oficial de la nostra candidatura al Papa Francesc que ja ens ha donat audiència al Vaticà a la recerca d’una complicitat fonamental a la recerca d’un conjunt d’esglésies, peça clau per Terrassa, però també per a entendre el món on venim” és, simplement, com ho diríem?… esperançadora? Home, clar! Si tenim al Papa de la nostra part… què pot sortir malament? Ora pro nobis.
No sé jo si aquesta seria una de les meves prioritats a la llista de coses a fer pels terrassencs. Per cert, ja que parlem de prioritats, sabem alguna cosa del noi que fa cinc mesos que viu a sota un pont a la riera de les Arenes i que dimarts passat -explica La Vanguardia-, no va dubtar a posar-se a ajudar al pastor del projecte familiar Turó de les Nou Cabres de Matadepera a treure les ovelles i cabres que s’emportava l’aigua desbocada? Segur que al Papa li semblaria bé saber que a Terrassa, que ningú dormi al carrer, és una prioritat.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari