Pascal Bruckner és un filòsof i novel·lista francès de qui el diari El País publicava aquest cap de setmana passat una interessant entrevista arran de la publicació del seu darrer llibre Un instante eterno. Filosofía de la longevidad, que m’apunto a la llista interminable de llibres que llegiré a l’estiu… aquest, el que vindrà o el següent; sempre penso que hauria de deixar un testament dels llibres no llegits per si em morís abans que arribi l’estiu, si us plau, que els llegeixi algú!
Però bé, traient la distingida introducció d’aquestes primeres línies amb filòsof inclòs, a qui, confesso sense cap impudícia, que no coneixia, i les primeres de l’entrevista de El País que m’expliquen qui és el tal Pascal, m’aturo en la primera pregunta, quid de la qüestió que m’empeny avui a retornar al Malarrassa: ¿Cómo resumir el tema de este libro? ¿Algo así como “renunciar a la renuncia”? al qual el filòsof respon: Exactamente. No resignarse a dejar atrás todo aquello que es la sal de la vida (…) el auténtico reto es permanecer vivo hasta el final.
En els darrers mesos, un grup de tretze persones “grans” (m’agradaria que aquestes cometes incloguessin l’admiració al significat de la paraula grans), m’han donat l’oportunitat de participar en un Grup d’Ajuda Mútua per a persones de més de 60 anys, dedicat al treball emocional per a la recuperació de la il·lusió després de la pandèmia; activitat que portava per títol “Final de la pandèmia. Vull il·lusionar-me de nou!”.
Persones valentes que han decidit renunciar a la renúncia aconseguint treure’s el vestit de la resignació i atrevint-se a enfrontar el que no els deixava reconèixer-se i a trobar-se de nou.
Perdre’s no és difícil. És més difícil percebre que el nou paratge en el que estàs, està ple de distorsions. Posar-hi remei sense abandonar-se implica decisió, determinació i, si aquest camí es fa acompanyat, encara pot ser més fabulós.
Viure aquesta experiència de transformació, d’explorar les experiències i recolzar-nos en les dels altres, arribant a la conclusió que és un bon exercici calçar-te en les sabates de l’altre per entendre’ns millor, ha estat un regal. I descobrir que tenim eines ben senzilles i a la mà: un joc compartit, una cançó de Fangoria, un plor compartit, validat, normalitzat… al final, ens ha sorprès a tots.
Permeteu-me una picada d’ull còmplice si acabo aquest agraïment, ja posats, amb un altre filòsof, Epictet, utilitzant una de les frases que vam repetir força al GAM, que deia: “No ens afecta el què ens passa, sinó allò que ens diem sobre el què ens passa”.
Moltíssimes gràcies!!!
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari