A hores d’ara ja tothom sap qui és Will Smith, qui és Chris Rock i què és el que li passa a Jada Pinkett. Per aquest ordre. Perquè, Jada Pinkett, semblaria que és una extensió de Will Smith de la qual només cal saber què és el que li passa.
El llenguatge, moltes vegades, és un vehicle que transporta subtils càrregues de domini. En dir la “dona de” ja comencem a conformar una primerenca expressió d’implícita propietat que, alhora, imposa una submissió a través del llenguatge i que, d’altra banda, invisibilitza l’entitat d’una persona. I com a persona invisible i sense capacitat de decidir o respondre a determinada situació, sota una mirada patriarcal, Jada va passar a ser en la darrera cerimònia d’entrega dels Oscar, una “fadrineta” esperant que dos mascles es barallin “per ella” sense comptar amb el seu parer.
Per molt bé que ens pugui caure el tal Will Smith a partir de la imatge que projecta -que d’altra banda és l’únic que coneixem d’ell- la violència és del tot injustificable. Que Will utilitzés l’argument que “l’amor et fa fer coses boges”, com es va excusar en el posterior discurs de recollida de l’Oscar a millor actor, és del tot capciós i té un regust a les explicacions que s’utilitzen per “justificar” la violència masclista.
La reacció de Jada, per qui ha vist les imatges, a un desafortunat “acudit” és prou explícita. El descontentament transforma la seva expressió. Si jo hagués estat al costat d’ella i ella fos la dona a qui més m’estimo, estic segur que la meva primera opció no hauria estat la d’en Will. Segurament, el primer que faria jo és agafar-li la mà, preguntar-li si està bé i saber què és el que necessita o com podria ajudar-la a gestionar la situació. Però, definitivament no hauria pujat a donar-li una “santa” hòstia a l’humorista. Ho sé perquè no sabria ni com fer-ho, però sobretot, perquè no hi és al meu ADN.
Quan jo anava a escola, el meu germà petit, tenia l’estrany costum de ficar-se en problemes amb gent més gran que ell i, el que era més preocupant, amb gent més gran que jo. Suposo que la seva visió de mi com a “germà gran” feia no distingir que hi havia un infinit panorama d’edats superiors a la meva en una escola que, a part de l’EGB, comptava amb l’FP. Així que més d’un cop, quan acabaven les classes i em trobava amb el meu germà per anar plegats a casa, aquest estava acompanyat d’algú o alguns altres que eren un parell de pams més alts que jo, i a qui el meu germà els hi havia promès que, “el seu germà gran”, els faria una cara nova en sortir de classe. I, en sortir de classe, la pregunta que directament es dirigia a la meva persona per part d’uns desconeguts amb ganes de gresca, sempre era la mateixa: “tu ets el germà d’aquest?”; durant molt de temps, aquesta frase per mi va tenir un altre significat, que no era més que: “preparados, listos, ¡ya!” per sortir corrents, esperitats, cap a casa.
Creia tan poc en la violència com en el “si alguien te pega en una mejilla, ofrécele también la otra” que em deien el Salesians. Una cosa no justifica l’altre i en definitiva, el que deia Lucas, és una manera més de fer-nos submisses.
Però continuant amb l’affaire en qüestió, altra cosa que em meravella és com es pot demanar perdó quan, com en aquest cas, l’has ben vessat, sense demanar-ho. Començant per utilitzar arguments filibusters que intenten suavitzar l’inexcusable a partir de l’inversemblant, com ara: “en el teu moment més alt, ves amb compte. Allà és quan el dimoni ve per tu”; consell que segons diuen se li va acudir oferir Denzel Washinton a Will Smith tirant d’esoterisme com a millor conseller.
Perdoneu-me, si arribats en aquest punt demano una tancada ovació per a l’Almodóvar que ben a prop assistia a l’espectacle i que, ben segur, devia estar pensant a fer la segona part de La mala educación en versió americana -tant pel discurs apostòlic com per les formes-, quan va declarar: “Es un discurso fundamentalista que no debimos escuchar ni ver. Un discurso que más bien parecía el de un predicador. No se defiende ni protege a la familia a base de hostias, y no, el demonio no se aprovecha de los momentos culminantes para hacer de las suyas. El demonio, de hecho, no existe ”
“Moraleja”: sigui la dona a qui més estimes, sigui el teu germà, caldria recordar que l’amor no justifica la violència i que normalitzar-la, és bastant perillós; perquè legitima una forma de masculinitat tòxica i d’home “protector” i… no hi ha res més tòxic en l’amor que la violència i la possessió.
Toni Marcilla
Treballador Social
Deixa un comentari