Josepa Camps Venut
Geògrafa
Aquest article vol incidir en un article a la web Perfil de la Ciutat (“L’habitatge Públic Metropolità; 10 anys després del PTMB-2010”) per denunciar la situació de manca de responsabilitat de les administracions públiques en relació a les polítiques d’Habitatge de Protecció Pública-HPP en la regió metropolitana de Barcelona, especialment en el Vallès i a l’AMB en els darrers 10 anys (2010-2020) respecte del Pla Territorial Metropolità de Barcelona-PTMB-2010 i de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge i del seu Pla Territorial Sectorial d’Habitatge, aprovats el 2007, plans fets fa 10 i 15 anys en la crisis financera i d’habitatge més recent.
Actualment, als inicis de l’any 2022 les problemàtiques de l’habitatge públic es situen a les zones tensionades d’habitatge al Vallès i en general a la Regió Metropolitana de Barcelona, un àmbit de forta pressió immobiliària entre el lliure mercat i el dret a l’accés a l’habitatge, els anomenats municipis de demanda residencial forta i acreditada ( Decret 75/2014, de 27 de maig).
La legislació d’urbanisme i habitatge de l’any 2002 volia tenir una capacitat real d’implementació de l’Habitatge Protegit Públic i defensar una proporció raonable respecte la Renda Lliure per complir l’objectiu del 30% gracies a la planificació; això volia dir segons l’IDESCAT que en cert moment es compliria un equilibri entre habitatge de mercat i habitatge de Protecció Pública en municipis de més de 5.000 habitants, de llicencia en llicència i any a any, fins realitzar més actuacions municipi a municipi.
Les dades IDESCAT són municipi a municipi i sense agregació territorial, no es troben agrupades per comarques, això no permet fer recomptes de resultats de l’àmbit territorial dels “Vallesos” i de la RMB, ja que comporta agrupar 164 municipis. Tampoc hi ha agrupació per municipis de la AMB, i finalment no compara les dades de l’Àrea Metropolitana de Barcelona-AMB, amb o sense Barcelona, això no permet fer una lectura global del problema real metropolità.
La distribució per quinquennis 2011-2015 i 2016-2020, no es una distribució per mandats dels governs municipals, que correspon de facto als períodes pressupostaris quadriennals 2012-2016, 2017-2020 i l’actual període 2021-24 en termes efectius.
En realitat en l’àmbit metropolita de BCN excepte Barcelona, des dels anys 2014-2015 de sortida de la crisi financera i immobiliària, molts pocs municipis metropolitans ha aconseguit complir els compromisos polítics d’habitatge protegit de forma continuada, i complir la legislació urbanística i d’Habitatge que varen votar quasi tots els partits polítics al Parlament de Catalunya, que això hagi passat en un moment de crisis financera, de crisis d’Habitatge, de fracàs total de la SAREB com a patrimoni públic al servei dels Ajuntaments, de duplicació d’administracions per no fer res, de destinació d’objectius com l’INCASOL a altres temes (Barcelona World, etc…), i el més greu de tot això es que tenim l’aparició d’entitats de defensa autogestionades que defensen l’habitatge assequible contra els desnonaments, com la Plataforma Afectats per la Hipoteca-PAH i com el Sindicat de Llogaters a Barcelona, en front la nul·la actuació de les administracions.
Pla Territorial Sectorial d’Habitatge 2021, en informació Pública.
El paper de les empreses públiques municipals
La tasca de d’algunes empreses municipals d’habitatge i d’IMPSOL i AMB han salvat els mobles, amb empreses municipals rescatades i sense que les Diputacions s’impliquessin en el finançament, comprant actius o aportacions de capital per Habitatge Públic, per mantenir una dignitat perduda. En alguns municipis metropolitans, l’IMPSOL ha ajudat a fer un parc d’Habitatge Públic Protegit-HPP que reequilibres l’oferta de Barcelona, mentre que fora de l’AMB hi ha un desert de les administracions públiques, de la manca de vigilància i exigència de fer habitatge Públic Protegit, començant per la manca de protagonisme de l’INCASOL.
Empreses públiques d’habitatge
Però massa municipis sense i amb empresa municipal no han aconseguit fer habitatge públic, han començat a buscar altres actors públics o del tercer sector social, perquè la dificultat real de l’habitatge protegit és més complex, hi ha molts aspectes legals de cessió de sol gratuït i concessions i requalificació de parcel·les públiques destinades a habitatge públic protegit-HPP, etc.. fins a buscar els operadors públics, privats i del tercer sector social que les executin, que en un país sensat i modern algú hauria d’impulsar un Grau Universitari d’Habitatge i d’Habitatge Públic, amb tantes facultats com hi ha.
Molts municipis han assumit la incapacitat i la manca de compromisos polítics amb l’habitatge públic des de 2010, l’oblit de recursos dels mandats municipals i pressupostos de 2012-2015 fou un desert d’inversió pública, i en el període 2016-19 molt pocs municipis han aconseguit actius de la SAREB i han començat a fer promocions municipals i a buscar altres actors públics.
Per altra banda, si el que calia comparar les determinacions del PTMB-2010, i comparar la població del Vallès amb Barcelona, la seva àrea metropolitana-AMB i la regió metropolitana-RMB global, ho raonable hauria de ser no prioritzar l’increment d’habitatge públic a la ciutat central per no incrementar la seva densitat i terciarització.
Barcelona-BCN amb un total de 1.664.182 habitants, té un territori de 101,35 km2 amb una densitat urbana de 16.420 hab/km2.
Els dos Vallesos amb un total de 1.352.078 habitants (937.508+414.570), tenen un territori de 1.318,00 km2 (583+735) amb una densitat urbana molt menor de 1.025 hab/km2.
Així mentre la població metropolitana numèricament és similar entre Barcelona i el Vallès, la superfície del Vallès és unes 12 vegades la de Barcelona ciutat, amb tot el que podria comportar de major facilitat per generar un model residencial de protecció pública de mitjana densitat, amb millor veïnatge i menys conflicte urbà, social i econòmic.
Deixa un comentari