Normalment a casa no acostumem a veure Eurovisión, però com que dissabte passat teníem un sopar amb amics, la meva dona i jo vam decidir, fent la conyeta amb ells, deixar la tele encesa mentre feien el certamen. Si us he de ser sincer, només vam parar de xerrar, menjar i beure quan va actuar la Chanel. La resta d’actuacions, la veritat, ens van passar totalment desapercebudes. Això sí, quan va arribar l’hora de les votacions ens vam preparar uns bons gintonics i, acte seguit, ens vam disposar a veure i comentar com es desenvolupaven.
Naturalment, tots vam quedar molt sorpresos amb l’excel·lent posició final de la cubanocatalana. No perquè la mereixés o la deixés de merèixer, si no senzillament perquè, tradicionalment, Espanya mai acostuma a fer gaire bon paper en aquest certamen. Quan va guanyar la Massiel, per exemple, jo encara no havia nascut. I quan l’any següent va guanyar la Salomé, un servidor tenia un anyet. Feu comptes. Des de llavors, crec que han estat quatre segones posicions i dues terceres. L’última, la de la Chanel i el seu “SloMo”.
L’endemà del festival, però, llegint a la xarxa l’extraordinària repercussió que havia obtingut la tercera posició de Chanel vaig decidir reveure a youtube, amb més calma i atenció, l’actuació dels quatre primers classificats. I si bé és cert que els que em van agradar més van ser en Sam Ryder (Regne Unit) i la Cornelia Jakobs (Suècia), he de reconèixer que l’espectacle que va oferir la cubanocatalana em va semblar absolutament espaterrant.
M’importa tres pitos, doncs, que la lletra de “SloMo” sigui una porqueria, que a la pobre Chanel la guarnissin amb una torera més torera que la d’en Manolete i que ella i les seves ballarines ensenyessin cul i cuixa a tort i a dret. Insisteixo: a mi el reguetón i el pop llatí no m’agraden gens. Personalment vaig gaudir molt més, per exemple, amb les cançons d’en Sam Ryder i la Cornelia Jakobs. Però si d’espectacle parlem, no crec, francament, que cap país oferís a l’escenari el que van oferir la Chanel i el seu cos de ball.
I sí, ja sé que Eurovisión és un “Song Contest”. O el que és el mateix: un concurs de cant. Però desenganyem-nos. Eurovisión és, sobretot, un producte audiovisual. I si més enllà de la seva indissimulada politització vols competir per intentar guanyar-lo, has d’anar-hi amb un candidat/ata que jugui en aquest registre. Si no, ja estàs llest.
Precisament per això crec que, aquest any, l’elecció de la Chanel, el seu cos de ball i la cançó van ser tot un encert si del que es tractava era guanyar el concurs o, com a mínim, intentar-ho. Ens agradi o no, el que avui escolten els nostres joves és pop llatí. Intentem posar-nos en el seu lloc. I si no, recordeu com l’any 1974 molta gent van esquinçar-se les vestidures quan el “Waterloo” dels ABBA van guanyar el festival. Salvant les distàncies, l’única diferència és que mentre abans els que s’esquinçaven les vestidures eren els fatxes, els que ara fan el mateix són els apòstols del políticament correcte. O si no, els que tatxen la Chanel de choni o sudaca. Pel que sembla, no saben que aquesta noia porta quinze anys en el món del teatre musical i que fins i tot va quedar entre les cinc últimes candidates per interpretar a l’Anita del “West Side Story” de l’Steven Spielberg. Ai, santa ignorància!
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari