El racisme és, sens dubte, un dels grans virus socials de la humanitat. Ho ha estat en el passat, ho és en el present i molt em temo que ho continuarà sent en el futur. Aquí, allà i en qualsevol societat salvatge o civilitzada. Com a exemple més recent tenim el cas del George Floyd, un ciutadà afroamericà que aquest proppassat 25 de maig va ser assassinat per l’agent de l’ordre Derek Chauvin a Powderhorn (Minneapolis, USA) quan el primer intentava pagar en una botiga de queviures amb un bitllet de 20 $ fals. Sí, sí, tal com us ho explico. El George no era cap delinqüent perillós que intentés segrestar, matar o ferir ningú. El George era un senzill guarda de seguretat d’un restaurant que acabava de perdre la feina a conseqüència de la pandèmia i que, com faria qualsevol de nosaltres, intentava desprendre’s d’un bitllet fals que, probablement, li havien encolomat vés a saber on. El seu delicte, però, no va ser intentar pagar amb un bitllet falsificat. El seu delicte (i la seva desgràcia) fou que el color de la seva pell repugnava tant als agents de la llei que el van detenir que aquests van decidir abocar tot el seu odi i tota la seva frustració racista en el genoll del Derek Chauvin. El genoll que li va esclafar el coll al George i que, en una lenta agonia de vuit minuts, va acabar definitivament amb la seva vida.
Com podríem acabar, aleshores, amb aquesta xacra? La xacra racista, vull dir. La de la brutalitat policial mereix capítol a part. Personalment, ho veig complicat. Com he dit abans, jo parteixo del fet que qualsevol societat, salvatge o civilitzada, és racista per naturalesa. El problema es fa més gros, però, quan el racisme es minimitza. Quan es banalitza. Quan hom creu que és propi de la naturalesa humana i que lluitar contra ell és inútil. Quan hom no se n’adona que és una malaltia social i que, com a tal, s’hauria de lluitar per eradicar-la amb tanta contundència com ho estem fent, per exemple, amb la Covid-19.
Lluitem contra el racisme, doncs. I per lluitar-hi el primer pas és entendre que, poc o molt, tots som una mica racistes. Que, poc o molt, tots venim tarats de sèrie en aquest sentit. Que segles i segles de civilització no han fet més que estendre aquesta malaltia. I si no fixem-nos en els Estats Units. La terra de la llibertat i de les oportunitats. El gran paradigma de la democràcia. I també, paradoxalment, un dels països més racistes del món.
Tot i així, sempre hi ha d’haver una escletxa d’esperança. I és per això que estic convençut que si som conscients d’aquesta malaltia i lluitem contra ella en la mesura de les nostres possibilitats cada cop serem més els que no volem ser racistes. Els que no volem ser masclistes. Els que no volem ser fanàtics de cap causa. Només així, sent majoria, podrem aconseguir doblegar entre tots aquests maleïts virus que, de ben segur, no procedeixen de cap estrany ratpenat xinès.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari