Cada deu anys, des de 1952, la revista britànica especialitzada en cinema Sight & Sound té per costum confeccionar un llistat de les millors pel·lícules de tots els temps recomptant i ordenant els vots d’un bon grapat de crítics. A la primera edició, la pel·lícula que va aconseguir encapçalar-la fou El lladre de bicicletes, mentre que Ciutadà Kane ho feu a la segona, tercera, quarta i cinquena fins que l’any 2012 fou Vertigen la que va aconseguir destronar la mítica cinta d’Orson Welles després d’un llarg i gloriós regnat de mig segle.
Personalment, mai he cregut massa en tot això de les llistes. I no perquè no m’agradin. De fet, m’encanten; sobretot si les faig jo. Però sempre he pensat que no existeix cap llista –la faci qui la faci– que pugui reflectir de forma “empírica” cap manifestació artística. Així i tot, tenint en compte que la famosa llista de Sight & Sound la confeccionen experts en la matèria i que les pel·lícules que hi figuren són producte d’un consens més o menys generalitzat, sempre m’ha agradat tafanejar-la.
Observo estupefacte en aquesta última edició, però, que la pel·lícula que l’encapçala no la conec en absolut. Es tracta de Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles, una producció belga dirigida per la Chantal Akerman l’any 1975. Encuriosit, consulto la fitxa a FilmAffinity. Bàsicament per saber de què va. Llegeixo que és un drama psicològic amb una durada de prop de tres hores i mitja que descriu les tasques domèstiques d’una prostituta mitjançant llargs plans fixos al més pur estil Tarr. Immediatament, se’m treuen les ganes de veure-la i començo a indignar-me. És una broma? De debò una pel·lícula d’aquestes característiques és la millor de la història segons els experts en la “matèria”? De debò és millor que Vertigen, Ciutadà Kane, 2001 o El padrí?
Continuo buscant informació per treure’n l’entrellat. Llegeixo que la pel·li d’Akerman és un mític manifest feminista dels 70 que el que pretenia era incomodar i provocar l’espectador amb un format cinematogràfic absolutament radical. En resum, que l’objectiu de la seva autora era convidar l’espectador a reflexionar sobre la situació de la dona fent que s’avorrís, literalment, com una ostra. Amb premeditació i traïdoria. Collonut.
A poc a poc començo a entendre-ho tot. En aquesta edició del 2022 ja no es tracta de triar la millor pel·lícula de la història. Es tracta de compensar les dones cineastes. I compte, que ho trobo bé. Des d’Alice Guy fins a Carla Simón el món del cinema ha gaudit d’una petita, però molt selecta nòmina de dones cineastes que cal reivindicar: Leni Riefenstahl, Agnès Varda, Ida Lupino, Pilar Miró, Jane Campion, Kathryn Bigelow, Isabel Coixet, Lucrecia Martel, Chloé Zhao… De totes elles jo us recomanaria, sobretot, la Ida Lupino. No va dirigir gaires pel·lícules, però totes elles són propostes d’un fort component social que, habitualment, exploren temes tabú de l’època (els anys 50 als Estats Units) com l’embaràs fora del matrimoni, la violació o la bigàmia.
Ara bé, compensar el maltractament crònic i endèmic a la dona cineasta no justifica que, de cop i volta, una pel·lícula que mai ha figurat entre les millors de la història sigui col·locada “a dit” en primera posició amb criteris que poc o gens tenen a veure amb l’objectiu primigeni d’aquest llistat. Així doncs, que quedi clar. No m’indigna veure “Jeanne Dielman…” dalt de tot del podi del Sight & Sound per haver estat dirigida per una dona ni, molt menys, per ser un manifest feminista. M’indigna perquè veig certa manipulació política en tot plegat i sobretot perquè, com a pel·lícula, com a obra artística, penso que no s’ho mereix.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari