Fins fa cosa d’un parell d’anys, de la riuada de Terrassa un servidor en sabia el que la majoria de terrassencs coneixem. Bàsicament, que una fatídica nit de finals de setembre de 1962 la intensa pluja va desbordar les lleres del Llobregat, Besós i els seus afluents i que, al seu pas per Terrassa, la crescuda es va emportar tot el que va trobar pel davant causant prop de set-centes víctimes mortals i innombrables pèrdues materials. També sabia, òbviament, que cap membre de la meva –llavors- futura família paterna i materna es va veure afectat directament per la tragèdia.
Aprofitant el confinament pandèmic del 2020, però, el meu pare es va animar a escriure una mena d’autobiografia a fi i efecte que, quan ho jutgessin oportú, els seus néts poguessin saber més coses del seu avi. I un dels episodis més colpidors d’aquestes memòries fou, com no, el de la riuada del 62.
Com ja he comentat abans, cap membre de la meva família es va veure afectat directament per la catàstrofe. Tot i així, les memòries del meu pare descriuen un incident que ell mai m’havia explicat anteriorment i que posa de manifest l’únic aspecte positiu que podríem destacar d’aquella funesta nit i dels dies següents: la solidaritat veïnal.
El meu pare vivia llavors amb la seva mare i el seu germà al barri de Sant Llorenç. Concretament al segon pis del bloc 78, un edifici orientat cap a Matadepera ben bé al costat de la riera de les Arenes i relativament proper al barri d’Ègara, la zona més castigada per la riuada i posteriorment anomenada el triangle de la mort. Mentre sopaven il·luminats per espelmes (la llum havia marxat), el meu pare, la meva àvia i el meu tiet van sentir crits a l’escala. L’aigua entrava a bots i barrals a peu de carrer i el meu pare i el meu tiet van baixar a ajudar als veïns dels baixos mentre el nivell anava pujant ràpidament. El primer que van fer quan van arribar va ser col·locar el nen d’aquella família sobre la taula del menjador. Parlem d’un nen de tres o quatre anys. Seguidament, el meu pare i el meu tiet van ajudar els seus veïns a recollir allò imprescindible amb l’objectiu d’abandonar el pis el més aviat possible i pujar escales amunt cames ajudeu-me. De sobte, un allau d’aigua i fang va irrompre amb inesperada violència a l’habitatge i va tombar la taula on era el nen. Per uns instants, el van perdre de vista. Mentre els pares de la criatura cridaven desesperats, el meu pare i el meu tiet van començar a remenar a cegues aquell tou d’aigua bruta fins que finalment van localitzar l’infant. Tot seguit, van pujar com van poder al segon pis i allà van acabar de passar la nit; sense dormir i pendents de la tempesta. A mitjanit un roc de grans proporcions va impactar a la porta de l’edifici i fins i tot el feu trontollar, però res més. Sortosament, al bloc 78 no va haver-hi cap víctima mortal.
Òbviament, la història del meu pare la nit de la riuada no deixa de ser anecdòtica. Res a veure amb les prop de cent víctimes mortals del triangle de la mort o les setanta-dues de la Rambla. Però tot i així, penso honestament que aquesta història reflecteix la por i la impotència d’una nit fatídica i, sobretot, la impagable solidaritat veïnal (em consta que a tota Terrassa els ciutadans es van mobilitzar per ajudar els damnificats) en una situació límit. Tant de bo mai cap de nosaltres haguem de passar mai per una situació similar però, si fos així… Reaccionaríem tots de la mateixa manera? Reflexionem-hi.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari