Un dels mantres més repetits d’aquests últims temps és aquell que ens diu que ens hem d’esforçar per sortir de la nostra zona de confort. Que les rutines són molt avorrides i que si no provem de fer coses noves o diferents a la llarga acabarem apàtics, depressius i morts de fàstic.
I sí, en part és cert. Quan la rutina és tediosa, pesada i ensopida hauríem de fer el possible per trencar-la. Si més no, de tant en tant. Però què passa quan aquella rutina, o costum, ens satisfà? També l’hem de trencar i cercar altres incentius? Sí i no. Us posaré alguns exemples.
En l’àmbit de la literatura, per exemple, m’encanta la novel·la negra. De fet, ara per ara, és gairebé l’únic gènere que consumeixo. Amb excepcions, és clar. Tanmateix, va haver-hi una època que vaig intentar llegir altres coses: poesia, teatre, assajos… Fins i tot, arrel d’un viatge a Irlanda, vaig fer seriosos esforços per empassar-me l’Ulisses de James Joyce. Dissortadament, vaig fracassar. Per a mi llegir sempre ha estat, a banda de font de coneixement, un exercici de gaudi. D’entreteniment. De relaxació i de desconnexió. Però quan llegir em suposa un esforç exagerat, quan llegir no m’aporta una informació desitjada o un esbarjo en condicions, de poc em serveix trencar-me les banyes. Possiblement molta gent pensarà que em perdo coses. Coses molt interessants i enriquidores. Però quan ho has provat amb més o menys insistència i no te n’has sortit, creieu-me, no hi ha millor plaer que tirar la tovallola i retornar a la teva càlida i acollidora zona de confort.
Tres quarts del mateix podria dir de les meves experiències cinematogràfiques. I aquí si que puc dir que ho he tastat gairebé tot. Però precisament quan ho has tastat gairebé tot i el que vols és gaudir de debò… Quin mal hi ha en retornar a les pel·lis de la teva vida i als teus directors de capçalera? Quin mal hi ha en retornar a la teva zona de confort cinèfila? Resposta: cap.
I ja per últim, la música. Ho he intentat moltes vegades amb el jazz, la música clàssica i el flamenco, per exemple. I he de reconèixer, això sí, que algunes coses m’agraden. Però la meva música és, bàsicament, el rock, el soul i el blues. Una zona de confort, per cert, que mai em decep… ni m’avorreix.
Així doncs, deixeu-vos de romanços i gaudiu al màxim de la vostra zona de confort. Provar de fer coses diferents a la vida està bé i és recomanable. Però quan ho has fet i allò que has fet no s’ha convertit en la teva passió en un interval de temps raonable, feu-me cas i no insistiu més. Torneu tranquil·lament a la vostra zona de confort i espremeu-la tot el que pugueu. Sense complexes, sentiments de culpa ni remordiments de cap mena. A més, quan un ja te certa edat, experiments, els justos.
Deixa un comentari