L’acampada d’aturats de Terrassa amb les marxes de la dignitat

“Pa, sostre i treball”, aquesta és la consigna central del moviment que promou les anomenades “Marxes de la Dignitat”. Les mateixes que fa 40 anys, 60 anys, 100 anys… Arribats a la modernitat i, fins i tot, a la dita potmodernitat o societat postindustrial, quan ja les màquines pràcticament i quasi de forma gairebé total podrien fer el treball que durant segles han fet els humans, de nou: pa, sostre i treball…

Les dades canten amb veu ben alta: pobresa i fam, sobretot i especialment infantil; gent sense casa tot i haver més cases buides que mai en aquest país; aturats que no s’acaben: sis milions, dels quals quasi la meitat de llarga durada, bona proporció amb més de 45 anys, milions que no trobaran mai feina (ja ho deia el llavors conseller d’empresa i treball de la Generalitat catalana, a l’estiu del 2011).

“Avui, com als 60 i els 70, tornem a lluitar per treball i casa”, afirmà en Manuel Cañada, activista animador dels acampaments i marxes de la Dignitat a Extremadura, durant una trobada amb l’acampada d’aturats de Terrassa, que porten més de tres setmanes davant la seu de Foment, a la carretera de Martorell.

La condició obrera i “el conflicte del treball tornen a ser-hi al centre de les nostres vides”, afegí, mai de fet ha estat d’una altra forma, tot i que tant i tant s’ha dit que ja no n’hi havia classes i d’altres contes similars. Avui, novament, en front del capital, financer, propietari de les empreses i indústries, dels serveis, de quasi tot, les treballadores i treballadors sense casa i sense feina muntant acampades per reclamar i exigir el reconeixement i la dignitat.

“Aquestes acampades”, emfatitzà en Cañada, “són una forma de revolta, això és una comunitat alternativa, solidària, fraternal. Això és llavor d’una societat alternativa”. I és bo i necessari, subratllà, que aquesta experiència no es limiti a la gent més “militant”, cal, proclamà, “que aquest sigui un moviment del conjunt del pobre, un moviment d’unitat popular, capaç de crear poder popular”.

A la trobada van participar també membres del col·lectiu d’aturats de Sant Boi del Llobregat. Van informar de la marxa del Baix Llobregat contra l’atur i per la renda garantida ciutadana, realitzada fa pocs mesos. La reivindicació d’aquesta renda ha esdevingut, informaren, central en l’articulació del moviment de parats i d’altres lluites com la casa i contra la pobresa. Destacaren la necessitat de treballar de forma unitària, sense sectarismes partidaris o de les diferents organitzacions.

Els acampats terrassencs, mentrestant, informaren del procés de creació del grup d’Aturats de més de 50 anys. A partir d’un nucli de gent de Ca n’Anglada, que molt aviat va començar a parlar amb grups d’altres ciutats, com ara Santa Coloma. També en aquest cas ha estat la reivindicació de la Renda Garantida un pol d’agregació i reivindicació.

“Vam trobar en un primer moment”, relatava en Lluís, “gent que venia pensant que els hi trobaríem feien de seguida”. Òbviament, no és el cas. “Sabem que estem lluitant amb problemes que no es poden resoldre en un dia”, aclareix en Raül, qui adverteix: “això serà lent, que ningú no es cregui que tenim solucions per avui o demà”.

La gent que acampa davant de Foment i el SOC no només pensa en trobar una solució al seu problema particular. Viuen i saben que, al marge de casos molts concrets, la seva és una problemàtica que afecta milions, allò que es diu “estructural”. I saben bé que no només es tracta de la qüestió del treball. Després, ve la casa i en molt casos el menjar.

Ara, tenen propostes: a la ciutat no són pocs els problemes i necessitats de la gent, de la majoria. En Jordi planteja que es podrien crear cooperatives per fer tota una sèrie de serveis que la ciutat necessita. O sigui, resoldre problemes de la part dels usuaris i, de l’altres, de la gent que presta el servei, i que avui no té feina. “Serà que els diners que es gasten en els plans d’ocupació o d’altres no podrien aprofitar-se millor”, es pregunta.

Aquestes són algunes de les reflexions a les que el personal de l’acampada els hi va donant voltes, tot i sabent que no n’hi ha solucions màgiques ni que depenguin de campanyes electorals. Saben sí que la solució comença per ells mateixos, i aquí hi són.