“Quan la teoria troba un mur, ve la pràctica a derruir-lo”
(G.Deleuze)
“No somos ni de izquierdas ni de derechas, somos los de abajo contra los de arriba”
(Vist durant els primers dies del 15M, a les places)
L’altre dia vaig preguntar a una persona que ha tingut una participació molt activa en el 15M i en diversos dels seus derivats, què havia canviat el 15M. El més sorprenent va ser la seva resposta: “La pregunta és a la inversa, què NO ha canviat des del 15M?” Al 2015 ja podem afirmar que el 15M ho ha canviat pràcticament tot: la política, els moviments, els mitjans de comunicació, els temes de què parlem, la forma d’entendre el present, el sentit comú i fins i tot la percepció dels límits d’allò que és possible. Arran de l’article publicat ara fa uns dies (Sobre la confluència a Terrassa i les limitacions de la nova política) en aquest mateix mitjà, m’agradaria dedicar algunes línies per aprofundir en algunes qüestions rellevants plantejades davant la petició de no matar un debat que em sembla més que necessari.
Sobre les limitacions de la “nova política” com a concepte
Darrerament ha entrat en el terreny de joc del debat mediàtic la dialèctica entorn del concepte de “nova política” com a oposició a la “vella política”. Però el primer que ens hauríem de preguntar és d’on surt i qui promou aquest concepte. Tornant al 15M, a mi em recorda quan els mitjans de comunicació tradicionals, enfront de la incapacitat d’explicar aquell fenomen de dimensions desconegudes, van agafar una etiqueta, la d’”indignats”, per tal d’emmarcar-lo en els seus esquemes davant de la incapacitat de comprensió d’un fenomen nou. Però no només estàvem indignats, ho estàvem canviant tot. Amb la “Nova política” passa una mica el mateix, es crea una etiqueta, que permet que t’emmarquin, que anul·la qualsevol tipus de matís sobre la riquesa i la complexitat d’una cosa que avui ja desborda qualsevol expectativa política possible. El llenguatge pot ser construït de dalt a baix o de baix a dalt i es pot afirmar que en aquest cas es tracta de la segona modalitat. El més greu és que probablement sota aquesta simplificació conceptual, hi hagi una veritable intencionalitat política, que es digui regeneració, i que consisteixi en un intent de fer reflotar aquelles formes polítiques obsoletes o absolutament desgastades per la crisi, on els “vells” passin a ser els “nous” a través d’algunes mesures cosmètiques de millores superficials de l’actual sistema polític en estat crític.
I el problema no és tan sols fer front a tot això, sinó entrar a reproduir aquesta lògica binària que anul·la gran part del potencial emancipador d’un moment històric que tenim la sort de poder viure i gaudir en primera persona. Per tant no es fa cap favor a la revolució democràtica raonant en aquests termes. Ara bé, si fem un exercici de simplificació i ens referim a la “nova política” (insisteixo en que concepte erroni) com el conjunt de processos engegats des de la ciutadania organitzada amb més o menys trajectòria política, sota un plantejament de radicalitat democràtica que ha decidit entrar al camp electoral (terreny hostil i desconegut) contra la “vella política” que representa el règim, el del 78, en profunda descomposició capaç d’aguantar el que sigui per tal de mantenir els privilegis d’una minoria que concentra la major part de la riquesa del país, aleshores potser podem discutir algunes qüestions:
En aquest termes doncs la “nova” política: 1) és (molt) criticable i probablement plena d’imperfeccions, però es construeix a partir de les passions alegres de la gent que vol un canvi, i no a partir de les passions tristes, del rancor, del purisme, o del dogmatisme ideològic. 2) No amaga contradiccions, simplement és pragmàtica amb els objectius concrets (una herència de la cultura d’Internet), és més les contradiccions s’assumeixen i no es viuen de manera traumàtica sinó resolutiva (i no cal citar aliances monstruoses, que últimament n’hem vist de tots colors). 3) No té un excés d’electoralisme, sinó una responsabilitat col·lectiva, per aprofitar una finestra d’oportunitat històrica; que no implica abandonar o parasitar els moviments sinó al contrari, implica ocupar l’espai electoral, fer un hacking polític, un 15M al consistori, en definitiva reinventar els moviments i l’espai institucional. I 4) no és ambigua sinó transversal, sap on està situada, quins són els seus iguals i qui l’enemic. Es reconeix a partir dels fets i no de les paraules, a partir de les necessitats comunes i concretes de justícia social i democràcia, i de l’experiència de construir-ho conjuntament, a partir d’un gran comú denominador ja sigui poble, gent, ciutadania o 99% que al mateix temps contempla la pròpia diferencia.
Sobre la confluència
Pel que fa al procés de confluència engegat des de Guanyem Terrassa crec que és de justícia contrastar visions, ja que sovint s’imposa només una sola visió quan la realitat és molt més rica. La pròpia confluència és una paraula trampa si només s’entén com una negociació multilateral de forces polítiques. Una de les virtuts de la confluència és que no tanca les portes a diferents organitzacions socials i polítiques de la ciutat, però posa la seva centralitat en el protagonisme de la ciutadania. Per tant, i primera premissa, primer la gent després les organitzacions, i defensar això no és tasca fàcil. Cal reconèixer així la gran feina feta a totes les parts per entendre que la urgència i l’oportunitat requereixen de premisses tan transformadores com aquestes. Pensar que Guanyem (avui ja Terrassa En Comú) ha estat una part més en la negociació que imposa el seu interès és un error, ja que és precisament qui impulsa la confluència com a marc de cooperació comú, i qui fa prevaldre el principi fonamental del protagonisme de la gent, enfront d’una sopa de lletres de falsos consensos. Si això és o no és imposar l’interès no ho sé, però si que és un sentit comú d’una gran majoria social que vol un canvi en les formes de fer política.
Fer confluir ideologies, és una tasca que es pot deixar per llargues hores de bar que probablement no arribin a cap més bon port que el plaer de discutir acaloradament sobre models teòrics més o menys vàlids. La segona premissa doncs és que la confluència té ideologia en la mesura en què cada persona que hi participa pensa i té idees (canviants). Que la construcció del projecte comú no s’emmarqui en un marc ideològic predeterminat no vol dir que sigui un projecte sense programa, o sense radicalitat democràtica o inclús sense ideologia. Més aviat al contrari; permet que el marge per la innovació política sigui encara major, al no estar acotat o tancat per una forma de pensar preestablerta, fent prevaldre així la pràctica política del dia a dia, i el caminar preguntant. Un codi ètic que reguli les pràctiques institucionals dels governants per als propers 4 anys, un programa elaborat de manera col·laborativa i oberta, o unes primàries obertes a tota la ciutadania de Terrassa, ja és molt més revolucionari i transformador que qualsevol “-ista” que li posis d’adjectiu a la candidatura, que probablement només calmi consciències i que quedi oblidat en una declaració de bones intencions.
Així doncs pragmatisme, davant l’oportunitat històrica, molta experimentació política, molta generositat, i molta feina de molta gent que ja fa mesos que s’arremanga per construir una nova Terrassa, en comú. Aquesta crec que és la forma de fer d’un projecte que neix fa tan sols uns mesos, i que acumula llargues trajectòries i sabers pràctics molt diversos i de moltes persones diferents, que de manera individual i/o col·lectiva, han acumulat i que ara han decidit posar al servei d’un projecte comú i guanyador, que avui ja mou a centenars de persones a la ciutat.
Arnau Monterde
(@arnaumonty)
Un participant més d’aquest procés de revolució democràtica.
Deixa un comentari