La Síndica acaba el seu mandat. Ha redescobert els drets humans, el càrrec n’és un termòmetre; escolta la gent més desvalguda, més vulnerable. El càrrec no té ni pressupost ni mitjans mínims suficients. Ha intentat ser facilitadora de solucions, però amb els febles, contra l’abús de poder, sigui Administració o grans empreses.
Llicenciada en Dret des del 1981, l’actual Síndica Municipal de Greuges, Isabel Marquès Amat, ha treballat a jutjats i bufets professionals, però no és aquest l’àmbit que més l’interessava. Al Servei d’Orientació Jurídica del Col·legi d’Advocats es va trobar molt més en el seu lloc, “venia molta gent totalment desorientada, persones molt vulnerables, hem vaig donar compte que potser la meva funció podia anar més per aquí”, declara. Filla de família d’industrials egarencs, va treballar com a voluntària a l’Associació Alba, d’ajuda a drogodependents, durant 15 anys, fent tasques diferents, també un projecte a l’Àfrica, de promoció de la dona”.
Amb aquests antecedents, quan li van proposar assumir la sindicatura municipal, “encara no sé perquè a mi”, va pensar que “era un repte interessant” i l’acceptà. Era l’any 2010, segons li explicà en Pere Navarro, llavors alcalde, hauria estat l’única persona acceptada pels 27 regidors i regidores. Recorda divertida que algun dia abans, encara sense saber res, havia llegit al diari que el síndic que s’havia de nomenar seria una dona, “vaig pensar que era una bona opció”.
Segona persona a ocupar el càrrec, creu “que es podien fer moltes coses”. De fet, la figura de la sindicatura treballa a partir de definicions molt genèriques, “actuar davant de les queixes del ciutadans que no estan d’acord amb alguna actuació o la mala praxis municipal”.
“Cal una democràcia més participativa, i tant! No podem només anar a votar tal dia i ja s’ho fara, ni parlar! Els únics que poden defensar dia a dia els drets d’una ciutat són els propis ciutadans”.
Allò que pot fer, però, és emetre recomanacions, assessoraments o suggeriments a l’Ajuntament, que les pot acceptar o no, informa la Síndica. Res a veure amb les sentències judicials, que sí que són vinculants. “La veritat”, declara, “és que en el reglament actual ni tan sols està escrit que a mi m’hagin de contestar si accepten o no una recomanació. Però, normalment, sí que m’ho diuen”.
Lluny de qualsevol èpica aparent, la queixa més habitual és per multes i grua; dos casos que, però, evidencien no poques vegades situacions d’arbitrarietat i abús de poder. Però n’hi ha moltes més coses i, sobretot, gent que no sap si pot reclamar, a on o com: “Molta gent ve sense saber si jo sóc competent, o no sap a on ha de posar les queixes, moltes contra la Generalitat, l’Estat espanyol, i temes privats.
Ara, alerta l’Isabel Marquès, “la gent no té perquè saber totes aquestes coses. Per això ja hi ha l’administració, per orientar-los i que surtin d’aquí amb un assessorament”. I és això, subratlla, és el que fa més.
Isabel Marquès, Síndica Municipal de Greuges, de Terrassa, al seu despatx a la Masia Freixa. Foto PV
Per totes aquestes coses és que “l’oficina esdevé un termòmetre, jo estic veient els problemes que hi ha a la ciutat, el dia a dia; les necessitats que pateix la gent que no sap on anar i acaba arribant aquí molt enfadada, moltes vegades”. La Síndica afirma que “allò que toca fer, sobretot, és escoltar què li passa i després podem començar a treballar el tema”.
Totalment convençuda del seu paper, l’Isabel explica que si aquest any acabarà amb uns 200 greuges (l’entrevista es va fer a mitjans de novembre), les visites superen les 1.000. “Moltes vegades”, relata, “encara que sigui contra l’Ajuntament, no obro greuge perquè potser ho tanco amb una actuació de mediació. Jo prefereixo dir facilitadora de solucions, ho faig molt. No cal fer tantes recomanacions, la qüestió és que se solucionin les coses”, assegura.
La Síndica, atén a tothom, “qualsevol tema que hi ha, dono la possibilitat de fer una gestió. Perquè, vulguis o no, jo tinc allò que es diu l’auctoritas, o sigui que em poden fer cas, al menys una mica més de cas, llavors aprofito per ajudar”. Quan els casos no són de la seva competència, deriva al Síndic de Catalunya, a l’Agència Catalana de Consum, i Consum de l’Ajuntament. Hi ha una coordinació, “però mentrestant, es mira d’alleugerar l’angoixa d’aquesta gent”.
Hi ha gent de tot tipus que s’apropa a la Sindicatura, però la majoria estan entre la població que l’Isabel Marquès defineix com “els més vulnerables”, entre els quals molta gent gran. Relata casos d’assetjament, per fer-los fora del pis de lloguer on viuen fa dècades, o abusos d’empreses com Iberdrola que se’n aprofiten de vegades per canviar-los els contractes de subministrament. “Al final, potser necessiten un advocat d’ofici, però surten amb una idea i un dia i una hora al servei d’orientació jurídica, o sigui surten d’aquí amb una informació. No puc limitar-me a dir que jo no sóc, que aquí no és”.
De vegades, afegeix, intervé amb relació amb altres entitats, com per exemple Mina, o problemes sanitaris, “jo truco a atenció al client, ja ho tenim parlat amb les entitats, explico el cas i normalment, el 90% queda solucionat”.
Algú li diu que no és feina seva. Ella, però, no té dubtes: “mira jo no sé si s’ha de fer, de fet podria aplicar el principi de Legalitat, però jo aplico el principi d’Equitat, o sigui aplicar el Dret amb la persona concreta, en el cas concret, i li busco la solució. Si la solució és agafar el telèfon i trucar, truquem; i si és un malentès, s’aclareix i la gent marxa més tranquil·la. Aquesta és la realitat que jo em trobo i el que faig, si és el que un síndic realment ha de fer o no, no ho sé, però és el que jo crec.”
La Síndica confessa que amb aquesta experiència ha “redescobert els drets humans”. Aquesta declaració, la dels drets dels infants i la carta de salvaguarda dels drets de la ciutat han esdevingut per a ella eines fonamentals de treball, “em baso més en això que en les normatives”. La Carta de Ciutats, Terrassa l’ha signada, informa, “tot i que jo diria que la fa servir poc”.
Amb la carta dels infants, per exemple, defensa que multes posades a infants, “que de vegades van contra l’interès general del menor”, l’Ajuntament les canviï per treballs a la comunitat. Diu que no ha tingut resposta, però ha vist que van treure una ordenança que sí estableix la possibilitat de pagar amb treballs en benefici de la comunitat. “És l’ordenança que els del PP diuen del bon rotllo; doncs sí, perquè no tot ha de ser punitiu”.
Aquí entra un altre tema que està treballant molt, el de la presumpció de veracitat dels funcionaris públics davant de la presumpció d’innocència del ciutadà. Recentment va publicar una actuació d’ofici, el 18 de novembre de 2015, arran d’un dictamen elaborat per professors de dret constitucional de la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona, on es tracta, en definitiva, de que per fer una sanció s’han d’aportar les proves.
Defensa que cal presentar proves. Considera que la presumpció de veracitat del funcionari no hauria de ser automàtica. Afirma, d’acord amb el Codi Civil espanyol, que “la interpretació de la llei es produeix en un moment i conjuntura social, i avui la societat civil està demanant més coses, proves, que no és suficient la seva paraula”. La Síndica demana que les butlletes de denúncia “compleixin el que diu la llei, estiguin ben emplenades, és l’únic mitja de prova del policia”. I sentencia, “si està malament demano la nul·litat. Ho sento, la butlleta ben emplenada, llavors reconec la veracitat del policia, sinó s’està vulnerant el dret d’aquella persona”.
Això, diu, “no va contra la policia, al contrari, jo vull la seguretat jurídica del ciutadà i dels funcionaris públics, i això es fa en aquest cas emplenant bé una butlleta, i és la seva feina”.
Un càrrec sense recursos
Aquest any acaba el temps d’exercici del càrrec. En realitat, l’Isabel Marquès s’ha estat un any més del que tocava. L’Alcalde li va demanar argumentant que aquest any seria difícil escollir bé una altra persona. Tot i agradar-li, “és molt maco fer de síndic, a mi m’ha agradat molt”, i que podria repetir, no ho considera, “per dignitat a la figura”.
Pensant en el futur, però, al juny va presentar una proposta modificació del reglament de la funció, entregat al Ple municipal, amb arguments aclarint perquè la feia. Entre altres coses, per començar, diu que aquest càrrec no pot ser com fins ara, honorífic, sense sou. “Això no és correcte; per la responsabilitat i feina això ha de tenir un sou digne. Hi ha molta feina”.
En el seu cas, encara i així, “estic fent al 100% de síndica, sé que no m’ho han demanat, però Terrassa ho necessita; i no es pot fer anant una tarda per setmana. Intento complir amb el meu lema: ‘La Síndicat t’escolta’ i aquí he estat i estic”.
Al gener del 2016 presentarà la memòria, “curta, perquè no vull dedicar més temps a aquest tema, i no estic complint amb els 3 mesos de resposta a les consultes, perquè em falta personal”. De fet, continua, “haig de demanar disculpes a tots els ciutadans que estan així”.
L’Ajuntament, com autoritat política, pensa, “em tenen com un servei més de la institució, però no ho sóc”. La Sindicatura, subratlla, “és una institució independent, unipersonal i objectiva, no té cap jefe, però la veritat és que sense els recursos no es pot fer tot el que s’hauria de fer, i és l’Ajuntament qui hauria de posar-los”. D’altra banda, però, amb Serveis Socials, per exemple, hi ha molt bona predisposició, “perquè el que fem és treballar molt conjuntament, transversalment per ajudar el ciutadà”.
Cal canviar moltes coses en la democràcia que tenim, defensa la Síndica egarenca. “He descobert que la ciutadania ens hem de moure, no hem de deixar-ho tot a l’Administració ni ens hem d’aturar quan veiem coses contra el Dret, hem d‘actuar, som nosaltres, per això calen associacions, observatoris…”.
Ho resumeix afirmant que “cal una democràcia més participativa, i tant! No podem només anar a votar tal dia i ja s’ho faran, ni parlar!! Els únics que poden defensar dia a dia els drets d’una ciutat són els propis ciutadans”. Quan va a les escoles, que és una activitat que li agrada molt, “em diuen que no cal que hi vagi”, entrega a l’alumnat el llibre amb la Declaració dels Drets Humans, en una edició miniatura, i els hi diu: “En això es basa tot, podeu anar pel món, defensar els vostres drets; i si alguna cosa no hi és aquí, ho heu de lluitar”.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari