Títol: Café Society
Nacionalitat: EUA (2016)
Director: Woody Allen
Guió: Woody Allen
Fotografia: Vittorio Storaro
Intèrprets: Jesse Eisenberg, Kristen Stewart, Steve Carell, Sheryl Lee
Com un rellotge puntual, Woody Allen ens proposa el seu nou film, com a regal anual a què ens té acostumats.
Comentari del film
Café Society és una curiosa operació de retorn al passat. Explora alguns temes que recordem de les seves pel·lícules Dies de Ràdio i també Bales sobre Broadway. Sembla com si des de la vellesa volgués provar si és possible recrear vells referents, però que intueix que ja no es pot recuperar l’esplendor d’altres temps passats, i que potser com a cineasta està condemnat a portar a terme variacions sobre possibles universos que el transcurs del temps ja han enterrat.
Com els seus personatges, Woody Allen se sent presoner de les nombroses representacions que ens provoquen il·lusions, però que també generen frustracions quan s’esquerden.
Allen sap moure’s entre múltiples històries, perquè sempre controla l’excés arran d’un fort sentiment de sobrietat formal i un al meu parer domini en l’ús de l’el·lipsi narrativa i temporal. El resultat al final d’aquest camí es que el director construeix una nova reflexió sobre la diferència entre el que uns personatges han desitjat ser i allò que les circumstàncies els hi han permès arribar a ser.
Sinopsi
En Café Society, estem en els anys trenta, i el somni americà es troba omnipresent en el cor de molta gent. En Hollywood, el glamour tot ho disfressa. Bobby (alter ego de Allen), vol visitar el seu oncle amb la il·lusió de poder abandonar la seva gris existència dintre d’una família jueva. En la ciutat de Los Angeles existeix la possibilitat de conquerir el món, però també és possible descobrir el costat amarg dels somnis. Enmig d’aquest món sorgeix l’enlluernadora Vonnie, que és la secretària de l’oncle de Bobby, el qual és interpretat de forma genial per Steve Carell.
Tant Bobby com Vonnie semblen recrear els ressons d’una certa edat de la innocència del cinema. Enfront d’aquest món en la Costa Est, operen les bandes de gàngsters que conquereixen les activitats il·legals i converteixen els seus locals nocturns en les tapadores del somni i de ’aparença. La família de Bobby està marcada per l’activitat delictiva del fill gran, germà de Bobby, i per una tragèdia familiar.
Els nous herois romàntics d’aquest film es mouen en ambients aparentment seudointel·lectuals, entre els rituals de famílies jueves i juntament a especuladors de poca volada. Volen autoimpulsar els seus somnis però estan condemnats al fracàs. Només la malenconia que provoca l’absència, pot revifar la flama d’allò irremeiablement perdut.
Entre la façana amable i legal – Hollywood, Los Angeles – i la façana més fosca – el gangsterisme a Nova York -, Allen ens parla del somni americà. Café Society funciona com una comèdia lleugera que vol evocar el llegat de la vella comèdia romàntica.
Si el cine és la “caixa dels somnis”, com quasi sempre Allen es converteix en el seu ambaixador, i ens transporta a un món on se’ns està permès somiar. Cine fet amb mestria, tot està fet i posat amb elegància: la música de jazz, el vestuari, els diàlegs, les interpretacions, els decorats, els escenaris… en resum, bon cinema.
Emili Diaz
Deixa un comentari