Racó del cinèfil: Història d’una passió

Títol: Història d’una passió (A quiet passion)
Nacionalitat: Regne Unit, Bèlgica (2016)
Director: Terence Davies
Guió: Terence Davies
Fotografia: Florian Hoffmeister

Comentari del film

En aquesta seva última pel·lícula, el director Terence Davies ens transporta amb la seva sensibilitat habitual al món interior i tancat de la poetessa nord americana Emily Dickinson (1830-­1886), de la seva relació amb el món exterior, així com de la seva obra poètica.

Aquest film és, en si mateix, un tractat d’alt nivell qualitatiu sobre el temps que passa, la vida que es dilueix i la relació entre imatge i paraula. Relata aspectes fonamentals en la vida de la protagonista. La seva obra poètica no va ser reconeguda en vida: només una dotzena de poemes es van publicar abans de la seva mort, dels quasi dos mil que va arribar a escriure.

Però, per sobre de tot, és el retrat del seu entorn familiar (la importància del pare, la mare i els seus dos germans) i de la puritana època en què va viure. Tot això, sense sortir pràcticament de tres o quatre escenaris tancats en consonància amb la pròpia història de Dickinson, donat que poques vegades va sortir de la casa familiar.

És destacable el tractament cinematogràfic sobre el transcurs del temps i de la mort. El pas del temps és una altre demostració, si és que cal tornar a insistir en la precisió i imaginació amb què Terence Davies representa el temps en el seu cine, del que ja ens té acostumats, amb l’ús de l’el·lipsi, el tràveling, els moviments circulars de la càmera de forma lenta i pausada, de manera que sembla que més que atrapar el temps, el transcendeix. No menor és el tractament de la mort del pare i de la mare. Després de la mort del pare, Davies mostra l’efecte que aquesta provoca en la família, en una escena en què la comitiva funerària arrenca amb un pla general d’Emily mirant des de la finestra. Per contrast, la mort de la mare és filmada a partir de la seva lenta agonia i acompanyada amb imatges pietoses en el llit de la dona amb les seves dues filles, que d’altra banda ens recorda una escena de Gritos i Susurros de Bergman.

Aquest film d’època, que ens apropa a la biografia d’aquesta poetessa, que segons alguns experts es troba en el mateix nivell dels poetes nordamericans Edgar Allan Poe, i Walt Whitman, és d’una bellesa excepcional en tots els seus apartats: la narració, l’argument, la interpretació, la fotografia, la banda sonora, la música, l’ambientació, el vestuari, els decorats, etc.

Emili Díaz