Vallès Anticapitalista, 1r Maig comarcal a Sabadell, Foto eab-cup
Les manifestacions de l’1 de Maig arreu del país (a Sabadell, convocatòria unitària de Vallès Anticapitalista, amb suport de sindicats, excepte els majoritaris, i forces de l’esquerra anticapitalista i independentista) i especialment a Barcelona, les vàries convocatòries de matí i tarda, del conjunt de sindicats, amb fórmules combinatòries vàries, han portat al carrer milers de treballadores.
Les Kellys i altres col·lectius al 1r Maig de les Marxes de la Dignitat. Foto cobas
Poques si hom considera la situació en què vivim i si tenim en compte l’increment creixent de la precarietat laboral (vegi’s l’informe d’UGT a la pàgina 11), del nombre de «treballadores pobres» (persones a les quals el sou no els arriba per sortir de la pobresa) i de l’increment també creixent de la pobresa en general.
Segons conclusions del darrer informe oficial de tècnics del Ministerio de Hacienda (Gestha), realitzat amb motiu del dia internacional del treball, el nombre de treballadores a l’Estat espanyol que no arriben ni a mileuristes arriba al 47% del total, en una línia ascendent des de fa més de 8 anys. D’aquest grup, uns 6 milions de treballadores estarien en risc de pobresa, car reben un sou per sota del salari mínim interprofessional.
Mirat així, potser caldria considerar que tots aquests milers, per més que les fotos, eventualment, puguin fer patxoca, no arriben ni pocs. Com que, a més, hom ve de lluny i és relativament fàcil recordar les manifestacions i mobilitzacions d’anys enrere, ens es permès pensar que, més enllà de la satisfacció legítima per l’èxit de les diverses convocatòries, hi ha quelcom d’important en aquest conflicte laboral, lluita de classes, camp de batalla, terreny de joc d’interessos o com es vulgui dir, que se’ns escapa i no permet entendre realment tanta passivitat, resignació, derrota o autocomplacència.
Pancarta central de la manifestació de CCOO i UGT a Barcelona l’1 Maig 2017. Foto ccoo
La primera i evident constatació és que la majoria dels milions de persones afectades, dura i directament afectades per l’opressió del capital (en el sentit més abstracte i, a la vegada, més concret) no van anar a les convocatòries de l’1 de Maig. La segona, per més que hom sumi el conjunt de manifestacions, que la divisió de convocatòries no aconsegueix multiplicar ni fer créixer la participació, ni global ni en cadascuna. Tercera, en el seu conjunt totes semblen carregades d’un aire o caràcter ritual, en certa forma separat de la realitat quotidiana.
Des d’un altre punt de vista, no és menys cert que les nombroses i diverses convocatòries encara bé que permeten animar a persones a participar que, d’altra forma no ho farien. Tampoc que, tot plegat i malgrat la situació general, aquesta participació pot considerar-se positiva, si menys no en tant que dipòsit de forces, esperances, quadres i actius per la lluita.
En definitiva, dues o més cares d’una realitat sobre la qual fa molt temps que es debat, que s’estudia i analitza, però aparentment encara sense conclusions ni propostes que, al menys portin alguna serenor, encara que sense remei però perquè hom pugui saber de quina malaltia parlem.
Només per citar una de les anàlisis periodístiques més recents. En Sergi Picazo, del digital Crític, signava el mateix primer de maig un text amb el titol «El sindicat mort, visca el sindicat!», sobre la «crisi dels sindicats», un «problema» segons ell, de «l’esquerra». Potser, es podria mirar des d’un altres costat, i la conclusió o hipòtesi de partida seria que hi ha una «crisi de l’esquerra» i que això és «un problema dels sindicats», molt greu, per cert.
Bloc de la CGT a Barcelona. Foto cgt
Hom podria preguntar-se si amb una esquerra tradicional, o vella, que es va morint poc a poc, perduda i sense nord, és possible plantejar propostes creïbles i interessants per a aquest conjunt de població, la gran majoria (el 99%?), que viu o malviu única i exclusivament de vendre la seva força de treball, manual i/o intel·lectual. Com podria preguntar-se, també, si aquesta dita nova esquerra, en les seves definicions i indefinicions, està ni tan sols mínimament a l’alçada com per proposar-se com alternativa.
Clar que, tot plegat, això i quelcom més és tot el que hi ha. I quedar-se a casa, si fos possible (perquè o ja ens l’han tret o ens la poden treure), no porta molt més lluny. Hom tendeix a pensar que, segurament no tan diferent com en altres moments, caldrà anar provant i intentant-lo, sense accelerar-se i mirant de no posar-se nervioses ni perdre la paciència, picant pedra, i continuar donant guerra.
Perquè, a més, ni s’acaba el món ni es troba la fórmula màgica en cap dels sindicats, partits, organitzacions o entitats totes soles . Tot indica que hauran de ser moltes les experiències i energies que necessàriament s’hauran d’ajuntar perquè es concentri l’energia suficient per a poder imaginar, crear i construir un altre societat, un altre món. Per sort, ja són moltes les que neixen i creixen, cal saber mirar i estar alerta i disposat a participar i ajudar.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari