Ander Zurimendi, una visió del conflicte basc des del periodisme literari. ‘Recoja sus cosas’, trencant amb el pensament únic
Aquest maig apareixerà el llibre Recoja sus cosas (Pol·len Edicions), del periodista basc Ander Zurimendi, format a la UAB i veí de Terrassa fa pocs anys, prou conegut però com a integrant del grup municipal de la CUP. Resultat d’un treball final de postgrau en Periodisme Literari, aquest relat vol «reflectir algunes conseqüències del conflicte basc», «però sense entrar a l’anàlisi propi del conjunt», plantejant que «cal que el relat sigui plural, que s’han de recollir tots els patiments i totes les vivències».
Ander Zurimendi durant l’entrevista. Foto MG
-Com és aquest treball sobre presos bascos escrit des de Terrassa?
-Aquesta idea parteix del postgrau de Periodisme Literari a la UAB, en un moment en què les institucions europees adverteixen l’Estat espanyol que la Doctrina Parot (de càstig contra els presos bascos) no s’ajusta a Dret i que s’ha de retirar. Això produeix una sortida de presos important, 50 o 60 persones preses surten en pocs dies. Van sortint i grups de persones els esperen a les portes per celebrar, hi ha càmeres per gravar i informar, tota una pressió mediàtica!
Aquesta situació em sacsejà, em semblà molt bona idea investigar què ha passat amb aquestes persones, com s’enfrontarien i es readaptarien a la vida, quan tenien un eixam de càmeres de TV i periodistes al davant que voldrien saber què estava sent de la seva vida al carrer.
-Hi ha conclusions?
-No em plantejava arribar a conclusions, ni defensar alguna versió o opinió general. Tot i que siguin línies bàsiques de com ha estat la seva vida, el que es pretén és mostrar un mosaic de vivències i que sigui el lector qui les agafi, revisqui mitjançant la narració i decideixi quin grau d’empatia agafarà en relació amb aquest protagonistes i personatges reals. En el llibre s’expliquen dues coses: una, com ha estat la seva vida a la presó i, dos, com està sent la seva vida al carrer.
-Com és la vida a la presó?
-El que diuen (sense que jo vulgui ser portaveu) i expliquen és que la vida allà és molt rutinària, no hi ha cap marge de decisió ni moviment, tot té un horari fix. Et quedes un poc anul·lat, fins i tot en coses molt bàsiques de l’ésser humà. Això fa que les persones es tornin molt dòcils, molt al seu pesar. Tots els dies has de fer el que t’estan dient, una rutina de 25 anys.
Portada del llibre.
-En sortir, llavors, tot un xoc, no?
-En sortir de la presó, els sorprenia la possibilitat d’escollir o comprar la roba, la possibilitat de menjar el que volguessis o fer el que volguessis en cada moment, de prendre decisions. Un aspecte que acompanya aquesta rutina i docilitat és l’aïllament social i la solitud. Moltes vegades diuen que s’ofeguen a carrers concorreguts o que han hagut de marxar d’un concert de música perquè hi ha molta gent i no poden estar-s’hi. Les masses els creen un rebuig inicial.
Són pèrdues d’habilitats socials que nosaltres pensem que són innates. Com també perden l’habilitat social de fer servir la moneda. Amb l’euro, que ja sabien que existia, deien que era com anar a un país estranger amb una moneda que no coneixes.
-La retrobada amb amics i família?
-En les relacions humanes hi ha situacions molt difícils. Amb la pròpia família cal tornar a establir-les i redefinir-les. Un dels cinc va tenir una filla amb una dona mentre ambdós estaven a la presó. La nena va estar sempre amb l’avia. En un bis a bis s’assabentà que l’han batejada i que ha fet la comunió. En un primer moment es pregunta: com pot ser? ateus i d’esquerres! Però, després, es diu: qui sóc jo per dir-li a ma mare, si és ella la que està cuidant la meva filla i l’està educant.
-Difícil refer la vida…
-Sí. A més, hi ha la diferència entre la persona que entra i la que surt. En els casos dels 5 protagonistes, joves que van ser detinguts en els primer anys 80 i que surten en el 2013, amb 50 anys i més. Tenen perspectives laborals complicades, alguns han tingut família en situacions difícils, altres no n’han tingut i sembla difícil que puguin tenir-la. Aquesta es l’altra banda de les vivències, un daltabaix en la teva vida.
-Des d’aquesta perspectiva fa diferència que sigui un pres comú o del conflicte al País Basc?
-Crec que hi ha unes diferències molt clares. De fet, en el llibre hi ha un punt en què queda de manifest, quan s’explica el cas d’un pres comú que surt del maco. Primer, per una qüestió econòmica, per la xarxa de suport econòmic que tenen les persones que han estat membres d’ETA o preses polítiques basques, i que els pot facilitar aconseguir una feina. Per altra banda, pel suport i el reconeixement social que tenen en, al menys, una part de la societat basca.
El llibre pretén constatar les diferencies, sense jutjar. Però això fa que no només sigui un text sobre presons o sociologia sinó també de temàtica basca i explicació del conflicte basc, tot mostrant conseqüències del mateix, pensant d’on han vingut i perquè han succeït.
-Hi ha al llibre opinions sobre la fi del conflicte tal i com s’està produint?
-En el llibre s’intenta fer una petita regressió als anys 80, quan van ser detinguts i es tanca amb algunes pinzellades del seu pensament. En general vénen a donar suport a la decisió de plegar i acabar amb la lluita armada. Tenen una opinió que sembla la majoritària dins ETA i els presos d’ETA. Però també fan breus reflexions sobre els motius del conflicte, i el resum seria que ells estaven en guerra i assumien que tots dos bàndols tindrien patiments i conseqüències.
-Què en penses tu?
-Bé, la història l’escriuen els guanyadors, això ho sap tothom. Avui sembla que es juga molt a parlar sobre quin relat quedarà en el futur sobre la història del conflicte basc. Jo el que plantejo és que el relat ha de ser plural i s’han de recollir tots els patiments i les vivències. No pot ser que estigui monopolitzat pel que ha estat la memòria d’una part. És el que mostra el llibre Patria, sense entrar en els mèrits ni el fet que està molt bé que Fernando Aramburu posi damunt la taula aquesta realitat.
Però l’èxit del llibre no sembla innocent, sinó molt premeditat; no sembla casual tanta publicitat arreu, i que cada dissabte algun suplement cultural dels mitjans estatals publiqui reportatges sobre el mateix. Està clar que l’establishment cultural, mediàtic i polític de l’Estat espanyol vol crear relats únics, amb la idea del grup terrorista derrotat i que ara estem amb les víctimes.
-El llibre sembla que ja és un èxit, abans de publicar-se, no?
-Ha anat mot bé el verkami. Com també el ressò a premsa. Demostra, primer, que el periodisme literari interessa i, dos, que aquestes històries fins ara desconegudes també interessen, en general els temes de la memòria del conflicte interessen. Per tant, és una bona notícia per la llibertat d’informació i el periodisme i per la integració de diferents sensibilitats del conflicte basc. A Terrassa farem la presentació el dijous 1 de juny, i el dia 9, a Donosti, amb Arnaldo Otegui. Tot plegat, apareixerà a mitjans de maig, publicat per Pol·len Edicions.
-Quelcom sobre la situació aquí?
-Ho relaciono amb el país basc. Com persona que ve d’allà no puc evitar fer paral·lelisme entre les dues terres, on vaig viure fins els 18 i on estic vivint des de llavors. Veig que l’independentisme, clarament, té base social i que vol fer la nova república, canviar-ho tot. Una línia que comparteixo totalment i que m’agradaria compartir amb el conjunt del moviment als País Basc. Tot i les diferències, crec que tots dos pobles poden aprendre mútuament.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari