Film: UNA PASTISSERIA EN TOKIO
Direcció: Naomi Kawase
Guió: Naomi Kawase
Adaptació de la novel·la “An” de Durian Sukegawa
Nacionalitat: Japò
Producció: Japò, França, Alemanya., any: 2015
Sinopsi
Sentaro dirigeix una petita pastisseria en la que serveixen “dorayakis” (pastissets farcits de salsa de mongetes vermelles i dolces que en japonès es diuen “an”). Quan una avia, Tokue, s’ofereix a Sentaro per ajudar-lo a la cuina, ell després de molts dubtes accedeix a donar-li la feina.
Però Tokue (l’àvia) demostrarà tenir màgia en les mans quan es tracta de fer “dorayakis”. Tot plegat gràcies a la seva recepta secreta, arran d’això, el petit negoci comença a progressar.
Els protagonistes de la pel·lícula són gent solitària que per diverses raons no estan integrats en la societat, i atrapats en unes vides dintre de les quals se senten asfixiats.
Una àvia que en la seva joventut fou víctima de la lepra, un home turmentat pel seu passat i una adolescent necessitada d’afecte.
Comentari del film
Els crítics i cinèfils que han seguit la carrera cinematogràfica de Naomi Kawase, des de l’any 1996, amb les seves 7 o 8 pel·lícules anteriors, coincideixen a dir que el cine de Kawase, ha anat derivant cap a postures més accessibles, sense perdre la seva veritable essència, que no és altre que el poder simbòlic de les seves imatges, que són més evidents , són menys enigmàtiques, però el cert és que la seva forma de rodar, és profundament sensible, que ha fet que poc a poc ha anat apropant-se a l’elegància depurada dels grans directors japonesos de l’època clàssica.
I això és el que en tot moment ens recorda aquest film, un relat d’alè pausat, de formes delicadíssimes i d’exquisida maduresa emocional, amb el que la cineasta sembla evolucionar cap a altres direccions estètiques, a l’hora que també filma la poesia visual com quan capta la naturalesa en l’àmbit urbà dels cirerers en flor i que sempre la ha caracteritzat.
De tota manera, la directora no renuncia als seus senyals d’estil. Ho confirma el refinament amb que intenta plasmar en la pantalla les sensacions, i fins tot els olors i els sabors.
Kawase filma els cirerers en flor, també les emocions dels seus personatges. Pot semblar un pèl cursi, però no hi ha impostura en la manera en què ho fa. Ella mateixa ha comentat en alguna ocasió que vol simplificar cada vegada més el seu cine, per fer-lo més sensible i humà. I en “Una pastisseria a Tokio” aconsegueix que el seu toc dolç no sigui embafador, sinó al contrari molt tendre, reconfortant i d’emocions contingudes.
Emili Díaz
Deixa un comentari