JOSEP PRADAS
Els refugis del pensament
Editorial Gregal, Maçanet de la Selva: 2018.
179 pp.
Fèlix Pardo
A la primera presentació del llibre en l’Espai Contrabandos de Barcelona el passat 22 de novembre, en Josep Maria Ibarra, que va assistir en representació de l’editorial Gregal, apuntava que en el nostre país hi ha gèneres literaris que tenen més escriptors que lectors. I certament aquest és el cas dels llibres de poesia i de filosofia, amb impressions d’uns pocs centenars d’exemplars. Només quan el seu autor o autora és una persona mediàtica o de molt reconegut prestigi s’esgoten les successives edicions.
Per això publicar un llibre de filosofia d’un autor desconegut, que no és el fruit d’una tesi doctoral sinó d’una recerca privada sense cap beca ni suport de cap institució –i per tant sense autoritat acadèmica, i que a més és professor de Secundària amb contracte d’interinitat –i per tant sense el pedigrí del funcionari de carrera, és una decisió arriscada per a qualsevol editorial i cal reconèixer la valentia de Gregal per la seva aposta.
Però aquesta aposta no és un brindis al sol perquè el llibre d’en Josep Pradas compleix bona part del que li pot demanar un lector exigent, amb bon gust i consciència feminista –per cert, tan mancada encara entre els escriptors de filosofia. Per començar és un llibre molt bé escrit, amb una prosa sense esnobismes lèxics, ni afectació literària ni impostures intel·lectuals. La capacitat narrativa de l’autor permet llegir com a una novel·la les exposicions historiogràfiques i ens salva del tedi de les reiteracions en les exposicions exegètiques essent conduïdes amb la forma de l’assaig.
En segon lloc, ens sedueix la metàfora de coneixement de la ciutadella individual o col·lectiva que embasta tots els fils argumentatius entorn de les condicions personals i socials de les diferents creacions filosòfiques dels autors analitzats. Per ciutadella Pradas entén l’espai en el qual el pensador pot tenir la seguretat (el recer material i l’ambient intel·lectual) i alhora la llibertat (la capacitat de prendre decisions personals i pensar per un mateix) per realitzar la seva obra tot i haver resolt la seva subsistència així com la seva relació amb les diverses instàncies de poder, sobretot l’acadèmic, el polític i el religiós.
En tercer lloc, l’autor ens esperona a seguir pensant alguns aspectes relacionats amb les condicions i límits de la creació filosòfica amb tot un seguit d’afirmacions incisives, sobretot per la seva vigència. El capítol dedicat a les ciutadelles col·lectives o corporatives, és a dir, les escoles i facultats de filosofia, és dels més punyents al respecte, ja que en la major part dels casos la seva producció crítica en relació al poder no és més que una variant de l’anomenada realpolitik.
En quart lloc, la metàfora de la ciutadella ens interpel·la a fer una nova lectura de la tradició filosòfica, perquè l’actitud fonamental de cada filòsof o filòsofa depèn de la manera com ha construït la seva pròpia ciutadella en la mesura que en aquesta acció està en joc la construcció de la seva subjectivitat. I a més ens fa parar atenció al fenomen de l’estil filosòfic de cada pensador o pensadora en funció del terrer vital des del qual s’enlaira el seu esperit mitjançant les mateixes propostes filosòfiques.
I finalment el llibre té la virtut d’incloure a algunes filòsofes, visibilitzant la seva existència i valorant positivament la seva contribució a la tradició filosòfica. És cert que en els darrers trenta anys s’ha avançat molt en aquest punt fosc de la història de la filosofia, amb publicacions com les realitzades des del Seminari Filosofia i Gènere de la UB. Però també és cert que encara hi ha molta ignorància sobre moltes filòsofes i les seves aportacions a les diverses branques del saber. I no és gens estrany trobar llibres de filosofia en els quals no es menciona o cita a cap filòsofa. En aquest sentit, i a títol d’exemple, és lamentable que avui dia es continuï parlant de la filosofia política de John Stuart Mill i de la seva idea de llibertat ometent a Harriet Taylor, o bé que es parli de l’esperit il·lustrat de Voltaire i de la seva filosofia moral ometent a Madame de Châtelet. Les pàgines que Pradas dedica a Germaine de Staël i a altres filòsofes fan palès les dificultats que van tenir les dones per bastir la seva pròpia ciutadella, la qual cosa explica en part –hi ha moltes més raons d’ordre patriarcal– el baix nombre de filòsofes en algunes èpoques.
Per tot plegat és un llibre recomanable de llegir i que té diversos públics objectius, des dels que volen llegir un llibre de filosofia sense acabar amb un mal de cap, als que volen conèixer la contribució d’algunes filòsofes, passant pels estudiants de filosofia encuriosits per saber les circumstàncies que envolten la creació d’un llibre de filosofia.
*Fèlix Pardo, Professor de Filosofia de Secundària
Deixa un comentari