Ara comença el període de preinscripcions escolars, i la majoria de famílies comencen a patir el mal de buscar la millor escola per les seves filles i fills. Això es repeteix cada any i el resultat es veu a la comissió de garanties d’admissió (CGA), una comissió dins de l’oficina municipal d’escolarització (OME). Aquesta comissió està formada per l’administració (que és qui la gestiona), representants d’escola pública i concertada, tant de docents i directius com de famílies.
Aquest passat curs m’ha tocat a mi representar a les famílies de l’escola pública per un conveni que l’administració té amb la FAPAC (Federació d’AMPAS-AFAS de Catalunya) on està federada l’ AFA on estic associat.
En aquesta comissió es veu com les famílies ens deixem portar pels prejudicis i les pors que ens envolten en una realitat tant canviant com diversa. Moltes famílies creuen que l’elecció de centre és el més important per a l’educació del seu fill/a, i a poc a poc alguns centres reben menys inscripcions i d’altres s’aglutinen en centres “de suposat èxit educatiu” on de veritat creiem que tindrà una millor educació. I tot això provoca un treball manual al CGA on s’ha de determinar d’una manera, a parer meu, poc ortodoxa, anar reomplint els centres que han tingut poca demanda amb els que han tingut molta. Aquesta circumstància es dóna pràcticament als centres exclusivament públics.
Els criteris per assignar són obvis i, per tant, fàcils de consensuar per les representants de la Comissió: si demana pública donar pública, i si pot ser, a prop del domicili. Mirant sempre l’ordre de llista i l’ordre de segones i terceres opcions. Si demana concertada, el mateix. D’aquesta manera les primeres reunions després de les inscripcions són maratonianes per consolidar la graella de sortida del curs al setembre.
Un cop revisat i escolaritzades les inscripcions vaig començar a veure les primeres dades d’interès. L’oferta a Terrassa és aproximadament del 55% de plaça d’escola pública i del 45% d’escola concertada. I en les preinscripcions s’observava com les places de públiques s’omplien ràpidament, i moltes concertades es quedaven amb una ràtio baixa.
La primera petita sorpresa va ser la matrícula fora de termini. Aquesta esdevé d’aquells infants que pels motius que sigui (no van matricular al seu moment o acaben d’arribar a la ciutat abans de setembre) han efectuat la demanda d’escolarització. Aquestes reunions que es fan abans de començar el curs, són les que comencen a evidenciar la manca de places a l’escola pública, ja que a partir d’aquí, gairebé tota la demanda és pública i l’oferta que resta és bàsicament a l’escola concertada. A partir d’aquí, comença la matrícula viva (l’alumnat que arriba un cop començat el curs) i escolaritzar alumnat a Terrassa es converteix en un mal de cap per la comissió, sobretot per les que considerem que totes les famílies hauríem de tindre opcions de plaça pública a prop de casa.
A segons quines zones de Terrassa els centres públics estan al límit què estipula la LEC (Llei d’educació) en qüestió de ràtio i l’única sortida per l’alumnat que arriba és anar a concertada o a pública molt més lluny de casa. D’aquesta manera s’han derivat un considerable nombre de famílies a l’escola concertada havent-hi demanat plaça pública, amb un teòric informe que explica que l’han d’escolaritzar sense l’exigència de les “Quotes voluntàries”. M’agradaria saber si l’administració estipula alguna mena de protocol per informar aquestes famílies dels seus drets d’escolarització sense l’obligació de pagar cap quota voluntària, i quins perjudicis tindria aquesta família si decideixen no pagar aquesta quota voluntària.
Aquests fets donen debat dins de la comissió en dues perspectives. La majoria pensava que a Terrassa hi ha massificació des de la perspectiva que hi ha molt alumnat, hi ha d’altres que pensem que a Terrassa hi ha dèficit d’estructura pública per escolaritzar la demanda existent i la probable matrícula viva previsible a causa de la realitat social que ens trobem. Tot això em porta aquestes preguntes al cap: és Terrassa ciutat d’acollida?, i si volem ser d’acollida, quina mena d’acollida volem fer, inclusiva o segregadora?
És a dir, que parlar de construir escoles és com un debat místic. Si amb aquest panorama parles de dèficit d’estructura física i per tant humana (més docents), entre competències municipals (cedir el terreny) i competències de la Generalitat (decidir construir escoles i ofertes de més places públiques), a la conclusió que he arribat és que ha d’existir una mena de Déu de les escoles que és qui decideix com i quan es construeixen escoles.
Aquest Déu de les escoles ningú l’ha vist ni el podrà veure mai. És aquell que anomenen quan diuen “això no és de competència nostra, no podem fer res”. I les escoles que hi ha són les que ja ha decidit Ell. I ningú sap quan decidirà construir altra escola. Ni si serà pública o concertada. I nosaltres no podem fer res més que acceptar la infraestructura que hi ha, agrupar-nos si cal i donar les gràcies.
Després parlaran de segregació, com si això no tingués res a veure, o d’alumnat amb necessitats especials, com si una ràtio de 20-21 fos igual que una de 26-27-28, o bolets, o mig grup més amb suposats recursos on les mateixes direccions de centres públics es queixen del fet que arriben tard i malament i insuficient. Però ningú vol parlar de construir escoles. Hem d’esperar el miracle.
Doncs, anant més enllà, crec que potser podríem trobar la forma de contactar amb aquest ésser místic que fa escoles. Potser podríem fer-li arribar un missatge, com una mena d’oració o ritual. Pot ser, des de Terrassa el podríem fer arribar, per mitjà de les preinscripcions, que volem més escoles públiques. Pot ser, si les famílies ens adonem que el que fa la qualitat d’una escola és la participació de la mateixa família. Que l’elecció de centre és només el principi d’una aventura que comença, com és educar una filla o fill, i la interacció de les famílies amb la comunitat educativa i l’entorn d’una forma oberta i col·laborativa és el millor context per educar.
Si ens adonem que l’educació ha de ser una prioritat tant per l’administració com per les famílies, potser compartim això amb qui té por perquè encara no sap quina escola triar. Si a les pròximes preinscripcions amb allò que demanen fem veure que volem una escola pública gratuïta de qualitat i inclusiva, pot ser que aquest ser misteriós, aquest místic personatge s’assabenti que nosaltres, les persones que l’hem creat li demanem que construeixi més escoles públiques a Terrassa. Li demanem que ens doni aquells espais i recursos que necessitem per anar construint un món cada cop millor per tota la infància i per totes les persones. Demana pública a les tres opcions perquè ens escolti. Matricula a l’escola pública, a la de prop de casa o la que convingui per mobilitat, participa en la comunitat educativa, aquesta és la millor opció.
Santi Moreno
Deixa un comentari