En el programa de ràdio i postcast Carne Cruda anomenat “Filosofía para tiempos de coronavirus”, un títol que recorda el del llibre El amor en los tiempos del cólera de Gabriel García Márquez, es pot sentir una conversa entre Marina Garcés, Santiago Alba Rico i Daniel Innerarity que és del tot recomanable. El més interessant d’aquesta conversa, a parer meu, no és tant el que es diu sobre les causes econòmiques i les conseqüències socials i polítiques de la pandèmia del coronavirus, tot i ser ben lúcid, sinó les observacions que fan els esmentats filòsofs per a l’anàlisi filosòfica dels termes i els conceptes utilitzats en les diferents declaracions i deliberacions públiques sobre aquesta pandèmia. Em prenc la llicència de prendre el seu testimoni com si es tractés d’una cursa de relleus oberta a qualsevol corredor. I enceto una reflexió al voltant d’algunes qüestions rellevants per a la filosofia. L’entrevista completa es pot escoltar aquí.
Què és allò essencial?
La primera qüestió fa referència al real decret llei que determina les activitats essencials de l’estat d’alarma per a excloure del confinament a una part significativa de treballadors dels diferents sectors econòmics implicats. Perquè aquest decret suscita una pregunta d’ordre ontològic: què és allò essencial? La resposta demana establir una diferència i jerarquia entre diferents realitats. Per una banda es constata el que ja sabíem en la conjuntura actual del capitalisme financer: els bancs i les companyies d’assegurances són essencials. Fins aquí cap sorpresa. El nostre sistema econòmic es basa en el capital monetari, els diners i el deute, el Capital dit de manera substantiva, i bona part de la incertesa que envolta el seu valor s’intenta mantenir sota control amb les assegurances. La sorpresa ha vingut d’un altre costat.
es constata el que ja sabíem en la conjuntura actual del capitalisme financer: els bancs i les companyies d’assegurances són essencials. Fins aquí cap sorpresa. El nostre sistema econòmic es basa en el capital monetari, els diners i el deute.
Ara resulta que per imperatiu legal són essencials un bon grapat d’activitats que abans el govern havia deixat malmetre o bé s’havien deslocalitzat o privatitzat durant dècades, la major part de les quals estan força precaritzades a conseqüència de les accions anteriors, i a més a més han estat invisibilitzades fins a aquest moment. Allò essencial passa a integrar el que s’havia considerat fins ara com el contrari del Capital, i per tant que havia estat barrat al discurs oficial del règim de pensament neoliberal que certifica el que és important en el nostre sistema social. Es tracta d’allò altre al valor de canvi que representen els diners. Davant d’aquesta abstracció, les activitats declarades ara com a essencials representen les regions fàctiques del valor d’ús, i en concret les més properes al sosteniment de la nostra existència.
Ens referim a totes aquelles activitats que garanteixen les dues necessitats vitals de totes les persones, la subsistència, que comprèn l’alimentació entre els propis satisfactors, i la protecció, que comprèn la sanitat i les cures entre altres dels seus satisfactors. Fins i tot alguns responsables polítics ja reconeixen que ha estat una errada (sic) no haver considerat com a estratègics els sectors alimentari i sanitari (convé no confondre aquest darrer amb el farmacèutic, que sempre ho ha estat pel seu volum de beneficis en fer de la salut un negoci), perquè amb la globalització s’ha creat una dependència del mercat exterior en aquests mateixos sectors que pot causar desproveïment davant l’actual emergència sanitària i una futura emergència alimentària, retardant així la resposta governamental. En definitiva, si fins ara hi havia una ontologia dominant que tenia com a essència fonamental el Capital, ara es dóna importància a una altra essència, encara que sigui amb caràcter provisional, que genera tensions amb aquella altra en la seva relació jeràrquica, ja que podria constituir el fonament sobre el qual bastir un nou sistema social en posar la Vida al centre.
Ara resulta que per imperatiu legal són essencials un bon grapat d’activitats que abans el govern havia deixat malmetre o bé s’havien deslocalitzat o privatitzat durant dècades, la major part de les quals estan força precaritzades a conseqüència de les accions anteriors.
El que no hauria d’haver deixat de ser mai una evidència, si el benestar i l’efectivitat en la satisfacció de les necessitats s’haguessin mantingut per damunt del càlcul de beneficis, ara treu el vel de les contradiccions de la societat postindustrial. Els treballs dels operaris del sector primari, en particular en l’agricultura, la ramaderia i la pesca; del sector secundari, en particular en la indústria alimentària, tèxtil, química i farmacèutica, i del sector terciari, en particular d’aquells col·lectius en què la revolució digital no hi ha transformat encara la manera de treballar, com el personal sanitari i de les cures, el personal de neteja, els transportistes i els treballadors del comerç alimentari al detall, entre molts d’altres, han quedat postergats, llevat de les recerques científiques implicades, a les darreres baules en les cadenes de valor, i en conseqüència molts d’aquests treballs no han tingut una reciprocitat, malgrat la seva funció vital, ni en la seva valoració econòmica ni tampoc en la social, abocant a nombrosos treballadors a situacions desfavorables. Només cal recordar la miserable vida dels protagonistes del darrer film d’en Ken Loach Sorry We Missed You (traduïda al castellà com a “Lazos de familia”), estrenat el 2019. Una contradicció que es fa palès, a títol d’exemple, quan al vespre sortim als balcons a picar les mans en reconeixement del valor que ara tenen per a tots nosaltres els treballadors del servei de la salut.
Hem estat còmplices d’una determinada gestió de la realitat. El que ara anomenem capitalisme no és quelcom de diferent d’altres modalitats d’una mateixa ontologia que té el seu antecedent més llunyà, en la tradició occidental, en el platonisme, almenys en aquell platonisme ascètic i moralitzant d’alguns diàlegs com la República i el Fedó. Allò essencial ho hem pensat deixant a un costat la vida, la temporalitat, la corporalitat, la contingència, les coses concretes i mutables, i per tant tot allò que no es pot legislar de manera necessària amb cap llei ni modelitzar de manera determinista amb cap diagrama perquè en les relacions entre els fenòmens d’aquesta mena no hi ha equivalències ni correlacions, unes relacions tan imprevisibles com la mort o tan inintercanviables com la vida de cadascun. Tanmateix, la realitat és tan tossuda com les nostres raons. I ara que ha entrat en el discurs oficial una altra veritat que ajorna el final de la història que havia pretès el Capital, s’obre un escenari inèdit per al pensament que es fa des de les esferes del poder. Caldrà parar atenció a la possible modulació o supressió de la Vida en pugna amb el Capital. I també caldrà anar preguntant-nos si, malgrat el bany de crua realitat de la pandèmia del coronavirus, seguim participant del somni d’una ontologia que ens ha fet creure que podíem dissenyar la realitat com si fóssim Déus.
Aquest canvi de perspectiva ens planteja una altra pregunta, ara d’ordre ètic: quin valor hem donat fins ara a la vida de les persones? Quan la vida està en joc, no és gens difícil triar i prioritzar allò essencial, deixant a un costat allò superflu. Quan un cirurgià et demana que vagis pensant en les preguntes que li faràs després d’una operació complicada, no penses a preguntar-li quan tornaràs a conduir o a anar de copes amb els amics, sinó si et farà mal la ferida o quan et traurà els punts. Ara bé. Cal patir una malaltia greu, la pèrdua d’un ésser estimat o una catàstrofe per aprendre una cosa tan important com saber què és allò verament essencial? Es fa difícil d’entendre, per absurda, la mena de ficció en la qual hem viscut i ens hem educat, perquè ens ha portat a menystenir el treball manual, artesanal o específicament humà que ens posa en relació directa amb les necessitats fonamentals que cal satisfer, i que també ens ha portat a menysprear les activitats reproductiva i de cures que fan possible el sosteniment de la vida. Ja tenim prou clar que els nostres gestors de realitats (les elits polítiques i econòmiques) no són més que uns hàbils fabuladors d’essències que hem volgut creure per un groller càlcul d’oportunitats i de plaers?
Fèlix Pardo
Filòsof
Nota: Aquest article és el primer d’una sèrie de tres articles. El segon portarà com a títol “Normalitat? Quina normalitat?”
Deixa un comentari