La pandèmia del coronavirus és una experiència tan inèdita que no és fàcil recordar cap altre moment, dels que hem viscut les darreres dècades, tan propici per a la reflexió filosòfica. Qualsevol de les nostres vivències d’avui dia, fins i tot aquelles més innocents o senzilles, com fer cua al forn de pa deixant passar els del darrere (sobretot els dies de sol) o passejar alguns carrers de més per anar a comprar al supermercat, ens suscita una interrogació filosòfica, encara que no siguem conscients d’això. Pel que fa a les accions esmentades, ara no podem deixar de preguntar-nos si fem el correcte, si fem mal a algú, si som prou respectuosos amb els altres o si som solidaris amb els qui no poden quedar-se a casa perquè el seu treball és essencial per a la nostra subsistència i protecció. Totes aquestes preguntes, exposades aquí a tall d’exemple, són d’ordre moral. I és ben normal que ens fem aquestes preguntes quan està en joc la vida de tantes persones, inclosa la nostra, davant el contagi de la covid-19. Tanmateix, abans d’aquesta pandèmia havíem normalitzat el contrari, com si la vida social no pogués anar de la mà de la bondat. El normal, per a una majoria, no havia estat preguntar-se per la moralitat de les seves conductes, sinó pel profit que es podia treure en cada acció. Tenim, per tant, un problema amb allò que empaquetem, segons les circumstàncies, com a normalitat.
Normalitat? Quina normalitat?
Una segona qüestió rellevant per a la filosofia pel que fa a la pandèmia del coronavirus és la relativa als esforços de les autoritats i dels experts per tornar a la normalitat en la qual estàvem instal·lats, per reconstruir-la o per crear una nova versió de la mateixa normalitat per a l’endemà. Qualsevol de les fórmules que finalment es decideixi, ben segur que es farà sense cap deliberació pública amb tots nosaltres (entenent que aquest pronom fa referència als que no pintem res en les esferes del poder) per part dels nostres governants i amb l’objectiu principal de superar al més aviat possible l’anormalitat que representa per al poder la nostra percepció que no tenim garantida la protecció ni tal vegada la subsistència davant d’una catàstrofe de magnitud global, amb el consegüent perill d’una revolta contra l’actual model de governança, és a dir, la manera que determina qui talla el bacallà i com es reparteix, el qual sempre afavoreix a la classe social que posseeix el Capital i ens desposseeix del dret al control social d’aquest.
Si partim d’una definició lèxica ampla, normal és allò que s’ajusta a certes idees, creences, valors, normes i costums, que s’enquadra dintre d’un marc mental fixat i segueix un ordre social preestablert, ja sigui per una tradició, un consens social o una imposició per la força. En síntesi, és una cosmovisió fonamentada en un determinat paradigma. I per tant, la normalitat és l’estat en què roman allò normal. De fet, el que en llenguatge polític diem Estat no és més que un mecanisme de conservació d’una determinada normalitat, la imposada per la classe social dominant. Ara bé. Sabem quina és la nostra normalitat? Tenim prou clar quin és el paradigma sobre el qual es configura la nostra visió del món i es basteix el nostre sistema social? La pregunta per la nostra normalitat és, com a mínim, pertinent, i cal respondre-la. No sempre tenim l’oportunitat històrica de viure el present com una suspensió de la normalitat que ens pressiona des del passat i de la normalitat a què se’ns empenya cap al futur. El nostre present és, en aquest sentit, un moment excepcional per a repensar-ho. I en funció de la resposta que ens donem, caldrà preguntar-se si aquesta normalitat és la millor per a cadascun de nosaltres i per a la major part de la societat. La resposta a la primera pregunta demana fer una reflexió epistemològica, és a dir, sobre les circumstàncies, els límits i la legitimitat del nostre coneixement d’allò normal, mentre que la resposta a la segona pregunta demana fer una reflexió política, ja sigui com a part afavorida ja sigui com a part desfavorida, i per tant des d’un determinat posicionament ideològic davant la normalitat establerta. D’això últim ja en parlarem en el següent article d’aquesta sèrie.
“El neoliberalisme no s’ha imposat només com a una reinvenció del capitalisme per guanyar la lluita de classes, sinó també com a una ideologia de la cultura que ha aniquilat la pluralitat cultural”
Pel que fa a la pregunta sobre què entenem per normalitat, la primera cosa que convé considerar és que, des de la irrupció del neoliberalisme en la dècada dels anys setanta del passat segle (Milton Friedman va rebre el Premi Nobel en Ciències Econòmiques en 1976 i l’anomenat Consens de Washington va començar al voltant del 1980), pràcticament tots els sabers i les activitats humanes que defineixen la cultura han estat conformades per aquesta ideologia i d’una manera tan fonamentalista que han esdevingut com a simples variacions d’una mateixa narrativa. El neoliberalisme no s’ha imposat només com a una reinvenció del capitalisme per guanyar la lluita de classes, sinó també com a una ideologia de la cultura que ha aniquilat la pluralitat cultural, i a un ritme semblant a l’aniquilació de la biodiversitat i la destrucció d’ecosistemes que ha causat el capitalisme, les darreres dècades, en l’explotació de la natura. Mai en la història de la humanitat una ideologia havia aconseguit realitzar un projecte d’enginyeria econòmica, social i cultural sobre tantes poblacions a escala planetària. La globalització és la constatació d’aquest domini mundial. És cert que perviuen sabers no convencionals a escala local i experiències culturals tradicionals a escala comunitària. Però arreu del món trobem la mateixa ideologia de la cultura, amb independència del substrat cultural, la institucionalització dels sabers, els règims polítics o les religions, llevat d’unes poques excepcions.
El neoliberalisme és una nova forma de totalitarisme perquè no tan sols vol construir una nova societat, sinó també un nou home, tant pel que fa a la constitució de la nostra subjectivitat com a l’articulació de la nostra intersubjectivitat. La tríada competitivitat-productivitat-consumisme, la lògica del mercat de creixement il·limitat i d’acumulació indefinida del Capital, la concepció de l’economia com a subsistema independent dels ecosistemes i de la biosfera i el model d’empresa com a mecanisme que legalitza l’explotació del proïsme, la cobdícia, la usura i el lucre, malgrat la seva immoralitat, constitueixen el paradigma que ha definit la nostra normalitat, conformant tant les formes de pensament com les relacions socials i els estils de vida. Hem interioritzat com a normal el que és profundament irracional: mercantilitzar la vida, cercar la felicitat en allò que ens ofereix el mercat però que no satisfà les necessitats fonamentals, confondre el desenvolupament humà amb el creixement econòmic, emular com a persones el model d’empresa per tal de promoure només aquelles capacitats que ofereixen el màxim rendiment. I per legitimar aquest programa que tortura tant la natura com l’ànima humana, s’ha optat per un concepte de ciència i de veritat mecanicista i reduccionista que atresora només aquell coneixement que serveix al poder i, en conseqüència, que fa abstracció de la nostra dignitat i realització espiritual.
Hem interioritzat com a normal el que és profundament irracional: mercantilitzar la vida, cercar la felicitat en allò “que ens ofereix el mercat però que no satisfà les necessitats fonamentals, confondre el desenvolupament humà amb el creixement econòmic”
Són tan nombrosos els exemples d’aquest programa totalitari que només el llistat dels seus enunciats és matèria d’un altre article. Gràcies als científics i pensadors socials honestos que ho han denunciat, pagant molt sovint el preu de l’ostracisme acadèmic, tenim una copiosa bibliografía. Alguns referents propers per a mi són Rachel Carson, Manfred Max-Neef i Miren Etxezarreta. Només cal considerar, a tall d’exemple, la gestió que s’ha fet fins ara de la lluita contra la fam o contra el canvi climàtic. O assenyalar la magnitud de l’economia especulativa o financera en relació amb la real o productiva, la que genera llocs de treball, quantificada en 125 vegades superior. O mirar al nostre entorn la gran varietat de precariats que hi ha, la major part dels quals desenvolupen activitats considerades ara com a essencials malgrat que els seus salaris i condicions laborals no els permeten garantir ni la seva subsistència ni la seva protecció. Aquest tracte vergonyós per part dels empleadors és una altra de les contradiccions que avui es visibilitzen, perquè ni l’Estat ni bona part de les empreses ajuden als que ara i sempre ens ajuden des dels seus treballs precaritzats.
Quan aquesta normalitat s’emmascara, per vergonyosa, amb narratives polítiques o econòmiques positives i optimistes que ens diuen com hem de pensar el que passa, però només des de la seva ciència i veritat, per tal de trobar com podem millorar la realitat que ens gestionen les elits polítiques i econòmiques, no es fa una altra cosa que ometre el que ja és inevitable, la superació del neoliberalisme com a ideologia de la cultura, una veritable pulsió de mort que en la cursa pel benefici ens aboca a la destrucció del nostre medi i de les nostres vides. Ara bé. Això ni vindrà sol ni serà aviat. Durant aquest temps de confinament hem sentit molts cants de sirena: que si el món no tornarà a ser el mateix, que si farem l’aprenentatge més important de les nostres vides i ens en sortirem essent millors persones, que si s’obre una nova oportunitat per al bé comú, la solidaritat, la cooperació i altres nobles ideals. Però quan acabi la pandèmia del coronavirus i recuperem la part de la nostra llibertat individual ara confinada, què quedarà de debò de tots els nostres bons propòsits, de les esperances que ens han ajudat a resistir, de les respostes a totes les preguntes que ens hem anat fent o hem sentit? Doncs el més segur que no res. Tornarem a la normalitat d’abans. I quan els científics trobin una vacuna o uns medicaments efectius contra la covid-19, ben aviat acceptarem com a un mal menor aquesta normalitat.
Perquè una normalitat no canvia només per les seves contradiccions, pels conflictes cognitius que genera i deixa sense resoldre. Una normalitat se supera quan es presenta un paradigma alternatiu, tal com va advertir Thomas Kuhn, davant del qual el vell paradigma no pot competir en la seva acceptació racional sobre la base d’aquests cinc criteris: precisió, consistència, abast, simplicitat i fecunditat. I el que val per a les revolucions científiques és extrapolable a les revolucions polítiques. Tenim aquest nou paradigma i el volem majoritàriament? Des d’un escepticisme lúcid hem de respondre que no. Hi ha, això sí, cert consens sobre tot allò que no funciona i ens fa mal en el neoliberalisme. I també tenim algunes propostes de paradigmes alternatius, com ara l’economia ecològica, l’economia social i solidària, l’economia del bé comú i l’economia feminista. Però encara no tenim prou consens sobre quina ha de ser la nova normalitat ni tampoc hi ha una majoria social inclinada a acceptar una altra normalitat. No obstant això, sí que podem anar fent algunes coses. Perquè la pandèmia del coronavirus ha fet baixar a nombroses persones les expectatives més egoistes i ens disposa a un canvi d’actituds de major apertura de mires. Per una banda, podem enraonar amb tota classe d’arguments persuasius sobre la plausibilitat d’alguns possibles paradigmes que ja s’estan aplicant, tractant d’elaborar una síntesi de tots ells, amb la confiança que un gran nombre de persones es disposin a acceptar aquest nou paradigma. Es tracta de facilitar una mena de conversió. I per altra banda, podem experimentar noves conductes i crear innovacions que millorin el benestar de les persones, començant per les més desfavorides als nostres barris, i que permetin substituir hàbits nocius anteriors, i mitjançant la seva difusió que vagin desplaçant el vell paradigma. Es tracta d’avançar cap a una nova normalitat tan sostenible en l’àmbit econòmic com en el social, el polític i l’ecològic.
Fèlix Pardo
Filòsof
Nota: Aquest article és el segon d’una sèrie de tres sota el títol “Què hi ha de filosofia en la pandèmia del coronavirus?”. El primer article es va publicar amb el títol “Què és allò essencial?”. El tercer article es publicarà amb el títol “Quina política per a quina condició humana?”
Deixa un comentari