Direcció: Aki Kaurismäki
guió: Aki Kaurismäki
Fotografia: Timo Salminen
Música: Diversos fragments des de; la Simfonia nº.6 de Txaikovski, el Serenade de Schubert; els tangos d’Olavi Virta; passant per The Hurriganes,“el duet femení Maustetytöt”, Carlos Gardel o Jacques Prevert.
Producció: Aki Kaurismäki; Misha Jaari; Mark Lwoff
Any de producció: 2023
Nacionalitat: Finlàndia, Alemanya
Muntatge : Samu Heikkilä
Gènere: Faula; Tragicomèdia romàntica – Drama
Intèrprets: Alma Pöysti, Jussi Vatanen, Anna Karjalainen, Alina Tomnikov, Janne Hyytiäinen.
Idioma: Finés, amb subtítols en espanyol.
Durada: 81 minuts.
Distribuidora: Avalon
Comentari
Aquest realitzador finès de 66 anys, juntament amb la seva companya Paula Oinonen, té situada la seva residència des de 1989 entre Viana do Castelo, al nord de Portugal, i en Karkkila, Finlàndia a 60 Km de Helsinki (reparteix el seu temps mig any en cada lloc).
En aquesta petita ciutat (10.000 habitants) de Finlàndia, és propietari d’una sala de cinema. El “Kino Laika” té unes 110 butaques i un bar que diu que funcionen sorprenentment bé. Entre altres raons perquè és el primer i únic cinema que ha tingut mai la ciutat de forma estable.
Les pel·lícules que es projecten són films comercials per sobreviure, molt cinema infantil, cinema clàssic, i d’autors. També acullen molts festivals. És una sala de repertori, només amb una excepció: no posa pel·lícules violentes, és l’únic límit imposat per Kaurismäki.
Aquest nou film “Fallen Leaves”, forma part del grup de pel·lícules que ell denomina cinema del proletariat, que composen: “Sombras en el Paraíso”, “Ariel”, “La Chica de la fábrica de cerillas”, “La vida bohemia”, i “Un hombre sin pasado”.
Així mateix, és el director de “El Otro lado de la esperanza”, i de “El Havre”, que formen part de l’inici d’una trilogia per completar i que ell defineix com a cinema de ciutats portuàries.
Els films de Kaurismäki expressen sempre quelcom entre intemporal i anacrònic en el que fa en la seva ambientació, per exemple, els cotxes, les ràdios, el mobiliari, els telèfons, aparells i estris que ens remunten als anys cinquanta, seixanta o setanta, No obstant això, els seus últims films, al mateix temps, tracten temes molt actuals i estan molt lligats al temps present, on aprofita per denunciar els estralls deshumanitzadors que provoca el sistema capitalista. El seu cinema és com un homenatge a la influència que rep d’altres grans directors: Jim Jarmush, Leo McCarey, Chaplin, Bresson, Melville, Godard, Mikko Niskanen, Ozu, Fassbinder, Loach, Rohmer, Rossen, Huston, Visconti (de la seva etapa neorealista), i a mig camí dels melodrames de Frank Capra o de Douglas Sirk.
La pel·lícula ens narra la història de dos personatges humils i anònims, atrapats en les seves difícils existències quotidianes, però que viuen amb dignitat les seves adversitats. El director ens ambienta un univers que només pertany a aquest autor (aliè per complet als motllos tradicionals del ‘realisme social’ o naturalista), i com una constant sempre està present i no precisament amb sordina, el ressò de la història o, millor dit, de la tragèdia real imposada per la història de les guerres estúpides les quals detesta tant.
El director depura fins a la perfecció la seva personal i desolada mirada d’un món que s’enfonsa. És una obra mestra en el seu absolut buit; una pel·lícula vertiginosa en la seva sorprenent quietud; divertida fins lo tràgic. Kaurismäki ens enlluerna de nou amb la seva poètica narrativa magnífica.
”No es ni més ni menys que el que s’espera del cinema d’Aki Kaurismäki. A hores d’ara, no té sentit esperar d’ell quelcom desconegut o innovador, la seva persistència amb tant de lirisme i humanitat, però, tant és! Ai generalment fa tant bé el que fa”.
En la seqüència final, ”Kaurismäki abraça Chaplin per compondre un brillant al·legat a la dignitat humana i universal del proletariat, i/o de les desnonades/nats, només es pot definir com meravellosa, bonica, i divertida.”
”Una pel·lícula amb un gran cor, que, per absurda i caricaturesca que sembli, transmet una sensació de benestar.”
”Una tragicomèdia que llueix com una joia en mig de la pols. El seu pou de sentiments t’atrapa i et fa riure en algun passatge de la trama”.
En tot moment, Kaurismäki mostra el seu habitual control absolut de la història narrada amb un to delicat que podria fàcilment torçar-se, si no fos per el seu mestratge.
Emili Diaz
Deixa un comentari