Sense urgències de nit i el SEM (061) col·lapsat la població de Castellbisbal pateix una perillosa discriminació
Les retallades patides a la sanitat pública amb la justificació de la crisi i la necessitat de polítiques d’austeritat per liquidar drets socials mentre es salvaven bancs, han deixat al país en una situació molt difícil de la sanitat pública: la gent mor esperant a les files i mor per la retirada i manca de servei i atenció.
Pep Valenzuela
La nit del 9 de febrer del 2012, en David, amb 21 anys, fill de la Maite Coma, posava fi a la seva vida. Aquella nit, al seu pis, en Castellbisbal, van trucar al 061, Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) per demanar atenció pel David, que patia un episodi d’ansietat. La doctora que el va atendre demanà sobre l’estat, agressivitat i altres detalls, i en considerar que no hi havia perill, els va dir que no hi havia metge que hi pogués anar i que, com que el CAP local tanca de nit, que anessin de matí a veure el metge.
A la Maite li han dit que no hi ha relació directa entre la resposta del SEM i el tràgic final d’en David. De fet, la denúncia que va posar per la via penal ha estat desestimada, però ella prepara altra pel civil. Perquè té clar la relació entre la manca d’assistència i urgències, causada per les retallades en la sanitat pública i la mort del seu fill.
Maite Coma durant l’entrevista amb Malarrassa. Foto PV
Tan clar com que el 15 juliol de 2011 ella i un grup de veïnes de la ciutat ocuparen l’ambulatori de Castellbisbal per protestar pel tancament del mateix durant la nit, deixant d’oferir un servei «necessari», afirma la Maite, que havia estat funcionant durant anys. La tacanda va durar fins el 31 de juliol».
Durant aquest temps, el fill, que «era una persona molt callada, molt tímid, es va tancar en ell mateix», recorda la veïna de Castellbisbal. Sospitant que fos quelcom més greu que la timidesa, va aconseguir consulta amb psiquiatria, de la qual, però, no en va treure res. «Jo vaig trobar a faltar que no em donés unes pautes per ajudar-lo», es plany tot recordant.
Finalment, el psiquiatre li va dir que en David patia una fòbia social, «però no em va dir què fer, no ho podia entendre». Després, el fill va decidir no anar-hi més al psiquiatre i va deixar la medicació. Tot i la por davant la situació, al principi semblava que «remuntava, estudiava i treballava, anava fent coses».
Fins que el febrer de 2012, després de ser operada del peu la Maite, quan va demanar pel fill perquè l’ajudés a tornar de l’hospital, el va trobar molt nerviós i alterat. Ja a casa, recorda, ell hauria dit que es trobava molt malament, que el perseguien i vigilaven. Van intentar convèncer-lo d’anar al metge sense èxit. Van trucar a un psicòleg amic que els va dir que tenia característiques de brot psicòtic, i finalment, sense saber què fer, van trucar al 061, on es van trobar amb la resposta relatada abans.
La Maite no està disposada a acceptar que aquest episodi es resolgui amb un ‘no s’ha pogut fer res’ o un ‘no hi ha mitjans’ ni altres similars. Ha parlat i demanat respostes al govern local, busca informació i raons i es mostra totalment disposada a anar fins al final: «el temps que havia de dedicar al meu fill, ara el tinc tot per lluitar», sentencia.
De fet, es va posar en contacte amb la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública de Terrassa (PDSP) i ha impulsat la creació d’un grup de Marea Blanca a Castellbisbal. Explica que els han dit que el 061 pot arribar a rebre fins a una mitjana de 4.500 trucades per dia, i ella, afirma, podria «entendre que no arribin a tots els llocs», però llavors, afegeix, «per què tanquen l’ambulatori local? És molt important que estigui obert les 24 hores».
Amb les retallades, es va intentar justificar que no hi havia pressupost, però, pregunta: «no sé, quant val una vida?». I encara emfasitza: «estem discriminats per viure en un poble?» Castellbisbal té més de 12.000 habitants, moltes persones i grans i molts infants, «no pot ser!», sentencia.
La Maite informa que moltes vegades la gent del poble ha de venir a urgències Terrassa, «que ja estan col·lapsades! Però, què podem fer?» Ara els diuen que poden anar al CAP de Sant Andreu de la Barca. Però, conclou, «certament si tinguessin l’ambulatori, no caldria aquest anar i venir i, a més, crear problemes a altres llocs».
La Marea Blanca Castellbisbal ha creat un perfil a les xarxes i promou una campanya demanant CAP 24 hores, i anuncia mobilitzacions: «que qualsevol persona de Castellbisbal tingui drets com en altres ciutats, perquè a mi em va abandonar la Sanitat, al meu fill el van abandonar, i el meu fill era una persona de Catalunya, nascut, treballava i vivia i pagava impostos a Catalunya, però a ell no li van donar l’opció de triar. Perquè ell no era conscient de què estava malalt, i jo vaig demanar l’ajuda i me la van negar dient que era major d’edat. Al meu fill no el van atendre, tot i trucar i demanar ajuda».
Ja van recollir signatures, el 25 novembre de 2016 les van entregar a l’Ajuntament, 1.391 signatures, perquè les enviessin a la Generalitat. «Ens van contestar al gener 2017 que ja veurien què podien fer, però encara està sense obrir el CAP nit».
Reflexionant sobre les dificultats per mobilitzar en una situació com aquesta, la Maite creu que el problema és que molta gent, per desgràcia, s’ha acostumat a anar amb el seu cotxe, encara que la carretera antiga de Terrassa hi ha molts giravolts i està sense llum a la nit. «Jo vaig anar fa uns anys davant d’una ambulància perquè no sabien el camí. Si has d’anar amb una persona malalta, és perillós, i si li passa alguna cosa a la persona?», qüestiona.
I encara explica que sí que tenen una ambulància de nit al poble, «però no hi ha conductor, no t’ho perdis!». Diu que el conductor no es queda de guàrdia. Se’n va a casa seva, que pot ser a Rubí o a Terrassa. O sigui que, en el millor dels casos, res que pugui considerar-se servei d’urgències.
Finalment, la Maite afirma que la denúncia, del novembre de 2012, contra la doctora del SEM per homicidi imprudent, que li van arxivar «perquè ella no podia preveure el que va succeir», ara està pensant a posar-la per altres vies, «posen pegues, però ja veurem, penso que se’ls ha de tocar les orelles».
«Si no poden donar servei, si estan col·lapsats, que ho reconeguin i posin remeis, perquè necessitem servei per a tothom, per als meus veïns i veïnes. Ja sé que el meu fill no me’l tornaran, però no em quedaré a casa, seguirem lluitant, perquè la gent no s’ho mereix tenir això. La situació és molt greu, sobretot del SEM».
Deixa un comentari