Era arribat el matí M. Sota una pluja torrencial, el president del país va sortir del seu cotxe oficial i va recórrer sota un paraigua els pocs metres que el separaven de la porta del Parlament.
Aquell dia s’ho jugava tot. La situació del país era dramàtica, insostenible. Ell sabia que aquell seria un dia infernal, amb l’oposició desfermada i manifestacions sindicals per tot el territori nacional. Del seu discurs en depenia la continuïtat del seu govern, àdhuc la fi immediata de la seva carrera política. I ell amb prou feines podia dissimular el seu nerviosisme.
Va pujar a la tribuna de l’hemicicle i, escurant-se la veu, va enunciar, com a preàmbul: “El primer de tot, realisme. Toquem de peus a terra.”
En aquest punt, el president va notar que els diputats el miraven aixecant cada cop més el cap. Sí, ell estava levitant, ascendint cada cop més amunt. “Toquem de peus a terra, he dit!!!”, va dir en el moment de travessar amb el seu cap la vidriera del sostre de la sala. Prosseguint el seu lent camí cap a l’espai, va poder veure com la gent s’aturava a mirar-lo des dels voltants del parlament i esclataven d’eufòria, mentre milers de clàxons festius ressonaven des de tota la ciutat. El sol brillava i el dia era bonic i agradable.
1 Comment
Roser
28 gener 2015 - 13:07Boníssim.