Abans que toqui el despertador, el pararà. Ja fa estona que està despert. En pocs minuts, sap que es llevarà, posarà a escalfar un pot d’aigua al fogonet i, mentre espera que bulli, agafarà la fotografia que té clavada amb una agulla al tros de suro de la paret. Dos minuts, tres… el temps just fins que l’aigua es rebel.li i comenci a borbollar, i esquitxi el marbre llardós, i ompli aquella cuina amb l’olor del te que, sense ni adonar-se’n, posarà dins el pot… Ho sap, perquè és el que fa cada matí abans de sortir de casa. Ara, ja la té entre les mans: un nen, de mirada innocent, observa la càmera. Al fons, uns turons aspres emmarquen un tros de carrer gris. El nen s’agafa a la mà d’una dona jove. Els seus ulls ametllats semblen dos grans interrogants.
Avui, també com cada dia, s’ha tornat a prometre que aquest any sí, aquest any aconseguirà els papers i portarà el nen i la dona. Però ell sap que ja en porta dos, d’anys fora de casa. Si no fos per la fotografia, ni se’n recordaria del color dels ulls del seu fill.
Abans de les vuit, ja és a la seva cantonada. Un cop allà, els rostres de cada dia desfilen pel seu costat sense gairebé ni mirar-se’l. Ell, amb els seus ulls d’aram, els observa de reüll. Els primers dies estava espantat, però mica en mica s’ha anat fent seu aquest trosset de carrer.
Tant si la pluja li esquitxa la cara, com si el vent li esbulla els cabells, ell sempre és allà. Les seves passes s’apropen discretes a la finestreta del cotxe on un rostre anònim l’escruta mentre ell l’interroga amb la mirada i amb els quatre mots que s’ha après de memòria.
En una de les ocasions en què el semàfor canvia de color, una dona li acosta un paquet embolicat amb un paper tan vermell com el mateix semàfor que els observa. Recorda que dies enrere la mateixa dona li va prometre que li portaria unes botes de futbol que al seu fill ja li havien quedat petites. En imaginar l’alegria que tindrà el seu el dia que les hi pugui donar, li sembla que s’enlaira i toca un tros de cel amb les mans.
Quan la furgoneta dels mossos s’atura al seu davant, ell acaba de deixar el paquet a l’entrada d’un portal.
Els papers que li demanen, no els té. No els duu a sobre, diu. Però això no serveix de res.
El fan pujar al vehicle i, mentre s’allunya, la seva mirada glaçada es fon en un paquet vermell arraconat en el portal d’una casa.
Deixa un comentari