MANS DE NEU (Autor@: Dolors Frigola)

El veig venir pel camí cobert de neu. El fred és ben viu i el dia expandeix una claror estranya que m’obliga a mig aclucar els ulls. L’home avança a pas lent, insegur. Porta un xerrac en una mà, i dos trossos de llenya que aguanta, contra el pit, amb l’altra mà. L’abric, brut i balder, una bufanda de llana tota esfilagarsada i una gorra entatxonada que no li arriba a les orelles.

Ve cap a mi. Del nas, li penja un fil de moc, gairebé congelat. La barba coberta d’un polsim de neu. No duu guants i em fixo en les seves mans. Són d’un blanc profund, gairebé translúcid. Jo, amb la meva jaqueta tèrmica, amb el micròfon a la mà, l’interrogo: «Què en pensa, de la situació? Com és que encara no ha marxat? Fins quan s’hi pensa estar?».

L’home em mira fix. Els ulls gebrats de pena. L’esguard, un mirall glaçat: «No sé on seré demà, ni aquesta tarda, i encara menys d’aquí a una hora…», em contesta lacònic. I es fa un silenci. Un silenci que ofèn cada una de les llambordes rebentades d’aquell tros de carrer. Llavors, enfoca la vista: un esvoranc em mostra el ventre de la terra. Ha estat aquesta matinada, em diu, amb la veu vençuda. Amb paraules rovellades com la ferralla que s’amuntega al meu davant.

Marxa. A l’instant recula i m’agafa el braç. Caminem fins a casa seva. Un habitacle que tot just unes setmanes abans era una llar, ara és una mena de refugi, un asil, un cau on una dona gran, molt gran, jeu estirada sobre una màrfega al mig del pas. La mirada de la mare encara em dol més que la del fill.

Ja està, ja m’ha contestat. Ell sap que no pot marxar. El seu lloc és aquí. Malgrat el fred. Malgrat la fam. Malgrat les bombes.

M’acompanya fins a la porta. Clava la mirada al micròfon i, amb les seves mans de neu, m’agafa les meves. Un calfred em pessiga el clatell.
«Pau, pau… —repeteix—. Només demano que tot sigui com abans. I que torni la pau».