Àngela Ubasart, BIOgrafies

Àngela Ubasart. Foto: IU

A primer cop d’ull sembla que l’obra de l’Àngela Ubasart sigui el recorregut d’un autora clàssica pels seus temes: natura, dona, maternitat. Però no et deixis enredar per les aparences: et sorprendrà.

Després de visitar la primera exposició retrospectiva de l’Àngela a Terrassa (ja n’havia fet una en solitari al Reial Automòbil Club de Barcelona), una mica fent petar la xerrada, ens hem posat totes dues al banc que hi ha dins la sala per comentar les imatges que es projecten i anar desgranant la passió de la seva vida, vinculada a l’art i l’ensenyament.

Ella mai ha entès la seva feina deslligada del gaudi, ha estat esposa (dues vegades), mare, àvia, alumna, deixeble, mestra i artista. Tot s’ha fos i lligat en una vida plena d’energia i d’il·lusió. Per això, tot el que fa desprèn aquestes sensacions tan vives i alegres.

Ha jugat i ha experimentat amb totes les disciplines: dibuix, pintura, escultura, ceràmica, pintura, joieria, serigrafia; i amb tècniques i materials ben diversos. I, sempre, les que més li agraden són les que li permeten passar de la idea al procés creatiu i a la peça ja acabada a ella tota sola, sense cap intermediari.

La seva primera experiència artística va ser la de dibuixar i, de fet, confessa que és amb la disciplina que se sent més còmoda; fins i tot quan viatja sempre s’emporta una llibreta, un llapis i colors que li permeten fer esbossos i traços de petit format, esborranys que, més tard, es convertiran en obres de dimensions més grans. Així és com realitza el seu procés creatiu. Tal com m’explica que li va ensenyar el seu mestre Ferran Bach-Esteve: primer tenir una idea, d’aquesta fer-ne petits dibuixos i després plasmar-los a la mida desitjada.

—Com tries el suport que faràs servir? —em ve al cap preguntar-li mentre m’explica tot això.

—Depèn d’allò que vulgui representar —em contesta amb un somriure.

Quan expressa vivències de viatges —la mirada viva, càlida i profunda d’un infant africà o bé les textures, formes i els colors de les teulades d’un poble medieval a la Toscana— la fascinen els colors vius i contrastats. Per a ella és molt important poder copsar aquests colors tant diversos i diferents. Llavors fa servir la pintura sobre el suport que més li plau en aquell moment entre els que tingui a l’abast.

—M’emporto un potet de sorra de tot arreu on viatjo i després la contrasto amb els colors que faig servir. Tinc sorres recollides de Petra, Síria o d’Islàndia —em comenta.

En canvi, respecte a les temàtiques de la dona i la maternitat s’expressa millor amb l’escultura. Buscant els orígens de la terra, el seu material predilecte és el refractari.

—La terra va a les mans de l’artista i surt —afirma.

Aquesta mínima manipulació i transgressió de l’essència en estat pur —tot i que hi aplica acabats com vernissos o esmalts cuits a alta temperatura, amb un forn especial, a 1250ºC— és el que més la commou. L’escultura és la disciplina que la fa sentir més plena.

—Quant tardes a fer una obra de gran format?.

—Depèn de molts factors —em contesta. A vegades, amb una setmana n’hi ha prou, si sols la faig amb fang, però si n’he d’extreure motlles i l’he de dur a la foneria, com que no depèn tan sols de mi, pot trigar mesos.

—Per què has triat aquests temes?

—La dona perquè és un homenatge al recolliment. I la natura perquè sóc jo. A la Cerdanya, gaudeixo enfilant-me ben amunt, al tossal del costat de casa, per veure-ho tot a vista d’ocell. De fet volia que el catàleg d’aquesta exposició s’anomenés així. I de la natura, el moment que més m’agrada és el de la tardor.

—Què més t’inspira?

—La màgia de viatjar, que és una cosa que he començat a fer de gran i m’ho ha obert tot. He començat a viatjar des que em vaig tornar a casar, amb el Jordi.

—D’on han sortit aquestes frases que hi ha penjades per l’exposició?

—La majoria són trobades, altres són meves. M’agraden i m’inspiren. Durant els viatges en tren, del taller a casa me les vaig rellegint i les repenso. Són coses que sento, però que no sé expressar amb paraules; per això, quan en trobo una que m’agrada, me la copio a l’agenda.

—Quant has tardat a preparar aquesta exposició i el catàleg?

—Doncs tres anys ben bons, totes dues coses. I he tingut un bon recolzament i assessorament sense el qual no hauria estat possible.

—I ara, a què et dediques més?

Faig sobretot joies, també pastel, i m’agrada molt el traç i la serigrafia.

—Per quin motiu se’t va acudir fer serigrafies reproduint obres teves de petit format?

—Doncs com que algunes obres ja no les tenia, perquè s’havien venut, vaig pensar que podria provar de reproduir-hi fragments sobre superfícies amb mides més grans, com si fossin cortines, a la manera d’estors. M’ha agradat fer-les i al públic sembla que també li agrada veure-les.

Encara queden força dies, aneu-hi a fer un cop d’ull!

Sala Muncunill, del 9 d’octubre al 29 de novembre de 2015

Isabel Ubach