Bru Busom a la cima del Denali. Foto: M. Toralles
Bru Busom i Marc Toralles, més a prop del cel
Pep Valenzuela
Aviat farà un any, el juny, que en Marc Toralles i en Bru Busom pujaven la cara sud del Denali, amb 6.190 m, abans dit Mackinley, tercer pic ultraprominent del món i el més alt d’Amèrica del Nord. Això no és ara novetat, però de ben cert és una fita important en el món de l’alpinisme i l’escalada internacionals, una gesta, una gran aventura de «l’avantguarda en l’alpinisme català», d’acord amb mitjans especialitzats. I també un emocionant relat èpic, tot poesia, imatges i símbols per somiar i pensar en el dia-a-dia des d’una altra perspectiva. Una visió estimulant en temps de pandèmia i confinament que molta gent compartia a les xarxes (https://cutt.ly/iyA38lZ) durant aquest mesos, més que abans, que en Bru va compartir amb Malarrassa.
El Denali té una cara que es puja bastant, explica l’alpinista. La novetat d’aquesta expedició era fer la via de la cara sud, coneguda com a Via Eslovaca, en honor a l’equip que la va obrir, però «que no s’havia fet mai per una cordada catalana ni espanyola», destaca en Bru, «i hem estat la desena mundial». Una altra diferència, emfasitza aquest alpinista que també puja al tronc de la colla castellera Minyons de Terrassa, és que «hem estat el primer equip no professional, amateur. La resta de gent ha anat cobrant». Això, afegeix, no treu mèrit a ningú, però cal tenir-ho en compte.
Bé, per situar-se una mica més en l’escenari, cal tenir en compte que la prominència del Denali és de 6.140 m. Això el situa en un nivell de dificultat màxima. Perquè si bé l’Everest és 2.700 m més alt, la base és a l’altiplà del Tibet, a una alçada de 5.200 m, de manera que la dita prominència real és de 3.700 m. Mentre que la base del Denali és a 600 m, i després s’ha de pujar un tram de 5.500 m. D’altra banda, l’anomenat mal d’altura o de muntanya agut és alt i s’afegeix al constant clima polar.
En Bru explica que van estar una setmana aclimatant-se a l’altura i al cim en general, tot fent-lo per una altra via. Després, uns dies descansant i esperant que passés el mal temps. «De seguida que es va obrir una mica de bon temps vam decidir anar-hi», relata, «perquè el temps allà és molt inestable, no t’asseguren mai que hi haurà cinc dies bons, per això és molt complicat, i vam veure que semblava que hi hauria dos o tres dies bons».
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
A la muntanya, però, i més en aquestes alçades, tot és imprevisible, per bé i per mal. I els primers dies no van ser del tot bons, recorda. En canvi els tres darrers dies van ser millor, tot i que durant la via va nevar molt més del que tenien previst, «de fet crèiem que no nevaria, i això va complicar bastant la pujada, amb tota la paret entapissada de neu verge, que no veus on agafar-te ni assegurar-te. A més, ens queia neu a sobre en petites allaus molt seguides». Res, en tot cas, que no hi fos al llistat de riscos, «però sobretot estàvem molt motivats i no vam dubtar, anàvem amunt».
Un anar amunt, bromeja, que és una opció quasi que obligatòria, perquè «una de les grans dificultats d’aquesta via és baixar. Un cop t’hi poses, la sortida és per dalt, per l’altra banda, quasi per força». El final ja el sabíem. Això però, no dispensa de mirar el vídeo (https://cutt.ly/iyA38lZ). Com en tantes altres experiències, des del mític viatge a Ítaca almenys, «l’important, maco, emocionant, impagable, és el recorregut», conclou aquest membre del Centre Excursionista a qui, de fet, ja li ve de família.
Una part més prosaica de l’aventura, però necessària, comenta el Bru, nascut a Terrassa fa 28 anys i que treballa com a guia de muntanya (grau superior) i en feines verticals (façanes i taulades); és el cost de l’aventura en termes econòmics. Amb uns 3.500 euros per persona es pot fer tot el camí d’anada i tornada; a part de l’experiència, la destresa, els ànims i el valor… això no té preu. Molt important la roba i materials específics, «no estàvem acostumats a fer alpinisme amb temperatures de -30º i -35º». Després, també part de l’experiència: fer xerrades, optar a premis de les federacions, i anar preparant les properes…
Després d’Alaska, en Bru féu una altra expedició al Perú, un intent d’obrir una via nova a la cara Est del Siula Grande, altres 6.300 m. Aquesta vegada es va quedar a mitges. En una paret de 900 m. neta van obrir uns 500 metres, «però ja portàvem 5 dies, i va caure una pedra que va impactar el braç del company. Estant molt alt, vam tenir por d’infecció, a més quedaven dies de baixada, i vam decidir anar avall i veure altra oportunitat». A la motxilla d’aquest equip d’alpinistes, hi ha també el Cerro Torre i el Fichtz Roy, a la Patagònia argentina (2015), i cims «sense dificultat» al Perú, amb el Centre de Tecnificació de Catalunya.
A Catalunya, argumenta en Bru, «tenir el Pirineu és bona escola, des de poca a alta dificultat». Hi ha també roca, «en surten molts escaladors en roca, Catalunya és un lloc de referència d’escalada esportiva del al món, i això obre portes, permet agafar nivell tècnic per l’alpinisme». Lamenta la manca de gel i grans parets, «però els Alps no estan massa lluny…».
Escalant també castells amb Minyons
Els altres cims que assoleix en Bru són els dels castells. Membre de Minyons des dels 14 anys, fa part d’un dels grups que hi ha a la colla, anomenat ‘mikropunkis’. Una generació que ha donat i continua molta marxa i vida a la gent de la camisa malva. «Ens hem dedicat molt, ens vam fer molt de la colla, amb molta implicació», declara aquest minyó que en els castells de 10 ha pujat fins a quints.
Castells i alpinisme, segons ell, «tenen molta relació, en la manera de posar-se els reptes, les ganes de fer castell o guia, com assumeixes el repte en el moment… Fer castells m’ha ajudat bastant per l’alpinisme, el moment de decidir i encarar les situacions és molt semblant, cal decidir i agafar forces i tirar cap amunt». Els riscos són diferents: «Clar! Et jugues molt més amb una caiguda o fer-te mal, però en la manera d’assumir el repte és molt semblant». A tots dos àmbits «l’equip és clau», subratlla, cal estar bé, motivades, «coordinar-se bé i compartir els propis límits i potencialitats és molt important, perquè no es pot assolir així com així més del que et toca, el perill seria molt complicat». Després, «gaudim molt amb el que fem, que pot ser molt gran o no, però que sempre ho fem amb ganes i ens ho passem molt bé, no cal anar tantlluny, quan fem una via que et motiva als Pirineus realment notes els mateixos inputs que quan fas un castell».
Deixa un comentari