L’obra “Barcelona”, interpretada pel grup de teatre El Centre, de Barcelona, es podrà veure el proper 20 de gener al Premi Ciutat de Terrassa.
Eloi Falguera
Director i autor
Escena de “Barcelona”: l’avi (Jordi Costa), l’Elena (Dolors Lopez) i en Tinet (Jordi Piera). Foto Grup de teatre El Centre
Amb aquesta crònica iniciem la secció “Malarrassa pels escenaris del país”, on periòdicament us anirem descobrint el bon teatre amateur que es fa a Catalunya.
Massa sovint s’arronsa el nas quan es parla de teatre d’afeccionats, però la veritat és que hi ha molts grups que fan teatre de qualitat: amb unes interpretacions cada cop més destacades, unes escenografies formidables, unes direccions acurades… Són grups que no es limiten a representar les obres davant del seu públic, sinó que les duen de gira arreu del país. Un teatre, en definitiva, que mereix un reconeixement.
Així doncs, anirem visitant diversos escenaris catalans i us anirem presentant els grups més interessants del moment i els seus espectacles. El propòsit? Que us atreviu també vosaltres a descobrir les propostes d’aquests grups capdavanters del teatre amateur. Un teatre que pot arribar a ser tant o més interessant que el professional.
El Grup de Teatre “El Centre”, de Barcelona, és un d’aquests exemples de teatre amateur de qualitat. Divendres passat (19 d’octubre) vam assistir a la representació de l’obra Barcelona, de Pere Riera. Primer punt a favor: han apostat per un autor de la nova dramatúrgia catalana i, per tant, per un text actual escrit el 2013.
L’obra Barcelona ens situa als dies 16, 17 i 18 de març de 1938, quan uns fatídics bombardejos van deixar més de 800 morts i 1500 ferits a la capital. Ens explica la història d’una família que, antigament benestant i propietària d’una fàbrica, es troba en aquests moments esguerrada. Malgrat ser de tendència republicana, a l’esclatar la guerra els van confiscar la fàbrica, els van assassinar l’home, els van buidar la casa… I la Núria, la dona, tota sola és qui ha hagut de fer front a la situació per tirar endavant dues criatures i un avi també malferit. Aquests dies dels fatals bombardejos coincideixen també amb l’aniversari del fill, el Tinet. Un aniversari especial ja que el converteix en major d’edat. Tot i la perillositat del moment, decideixen fer una petita festa al noi. Una festa que rebrà la visita inesperada d’una antiga amiga de la família, l’Elena, una actriu que ha pogut guanyar-se la vida a França. Aquesta visita, enmig de l’histerisme d’aquells dies, donarà una mica d’alleujament i alegria, però també farà aflorar retrets i comptes pendents, sobretot amb la Núria. La casa esdevindrà, en aquells moments, una vertadera olla a pressió.
Es tracta, doncs, d’una obra intensa, on les interpretacions son cabdals per assolir tota la força que el text requereix. I aquest és el primer mèrit del grup i de la directora (Mercè de Haro): haver aconseguit un equilibri en les interpretacions, de manera que cap actor ni actriu grinyola. A més, la majoria interpreten amb una molt bona dicció, cosa gens fàcil de trobar en el teatre amateur.
Però, sens dubte, el pes de les actuacions el porten dues parelles.
La primera seria la formada per l’avi de la família (interpretat per Jordi Costa) i la minyona, la Nati (interpretada per Mercè Tost). Tots dos demostren aquella veterania dalt de l’escenari, aquelles taules, que fa que sempre estiguin presents, encara que no parlin. Com se sol dir: omplen l’escenari. Tots dos han construït personatges entranyables, que destil·len aquell saber i aquella paciència de la gent gran. I, alhora, també hi han sabut posar una dosi d’astúcia i murrieria que els fa molt simpàtics.
La segona parella, la més brillant, és la formada per la Núria, la mare que ha hagut d’espavilar-se per tirar endavant la família (interpretada Per Marta Lopez) i l’Elena, l’actriu d’èxit que torna sobtadament per celebrar l’aniversari del fill (Dolors Lopez). Representen dues velles amigues que es van separar només començar la guerra i que, ara, de cop i volta es tornen a trobar. Les experiències de totes dues, durant aquest temps, han estat diferents i en aquesta trobada sortiran molts draps bruts. Es tracta d’un vertader duel d’actrius.
Les dues interpretacions son de molt de mèrit. Es tracta de papers difícils, tan l’un com l’altre. Papers que demanen d’un gran treball de construcció, ja que presenten molts matisos i, a més, han de mostrar al públic tot el patiment i les amargors viscudes.
Marta Lopez ha construït una mare amb caràcter, que ha sabut posar-se al davant de la família malgrat les adversitats. Una mare patidora, però plena de coratge. La Marta interpreta d’una manera molt expressiva i convincent aquests sentiments: ens ho demostra amb la cara, amb les mans, amb el posat. Hi veiem clarament tot aquest patiment. Però també és capaç de mostrar molta força en els enfrontaments.
La Dolors Lopez és l’altra cara de la moneda. Fa de l’actriu a qui, aparentment, li han anat molt bé les coses a França: s’ha fet famosa, ha fet diners… Però de mica en mica anem descobrint que les coses no han sigut tan fàcils. A més, per què ha tornat precisament ara a Barcelona, enmig dels bombardejos? Alguna cosa per dins la consumeix? Potser no va actuar correctament? L’expressivitat de la Dolors és sensacional. Sens dubte fa la millor actuació, una actuació brillant: sap jugar amb el text i amb la veu, controla els temps, manté el personatge en tot moment, comunica fins i tot quan no té paper… És fantàstica la manera com s’ha fet seu el personatge. En ella veiem l’aparent joia i suficiència de l’actriu que ha assolit la fama, però al mateix temps hi sabem entreveure una amargor i una fragilitat soterrada que, poc a poc, va aflorant. La manera com gesticula, com mira, fins i tot com calla… No puc dir res més que bravo!
Escena de l’obra: Un dels enfrontaments de la Núria (Marta Lopez) i l’Elena (Dolors Lopez). Foto Grup de teatre El Centre
La direcció, com he dit a càrrec de Mercè de Haro, és encertada: sòbria i sense estridències. Ha sabut aprofitar els recursos de les dues grans actrius i ajudar a la resta.
Finalment, l’escenografia és acurada. De colors suaus que no castiguen l’ull de l’espectador i força certs detalls, com ara les taques a les parets que evidencien que no fa gaire, en aquella casa, hi havia bons quadres. En definitiva, és una escenografia efectista, que no distreu sinó que ajuda i complementa al muntatge.
Moment final de l’obra. Foto Grup de teatre El Centre
Quan després de l’obra caminava cap a l’estació de Gràcia, per agafar el tren cap a Terrassa, vaig passar pel costat de dues parelles grans. Anaven comentant l’obra i històries familiars de la guerra. Per tant, van aconseguir arribar al públic.
El proper 20 de gener tindreu l’oportunitat de veure-la al Premi Ciutat de Terrassa. No us la perdeu.
REPARTIMENT
Joan: Jordi Costa; Victòria: Carla Clavé; Nati: Mercè Tost; Núria: Marta Lopez; Tinet: Jordi Piera; Ramon: Aleix Duran; Elena: Dolors Lopez; Simó: Àlex Huguet.
Regidoria: Anna Lopez; Seguiment: Pilar Ruiz i Natàlia Bernat; So i llums: Yolanda Fontanillas i Ferran Ferran; Disseny d’escenografia i llums: Mercè de Haro; Muntatge d’escenografia: Jordi Cabestany i J. Manuel Barredo; Coreografies: Eva Daniel; Ajudant de direcció: Núria Pujantell; Direcció: Mercè de Haro
Deixa un comentari