[Cesc Poch] Tocades i tocats pels conglomerats. Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Quan el paisatge es converteix en filosofia

Tocades i tocats pels conglomerats.

Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.

Quan el paisatge es converteix en filosofia

És conegut que Asja Lacis i Walter Benjamin van concebre la idea de porositat, explicant la societat i la vida napolitana, mediterrània i oberta, evocant les roques volcàniques, poroses, del substrat i les cases de Nàpols1. Ho van publicar en un article del 1925 en una de les lectures més plaents i suggerents que es poden tenir, sobretot en temps pandèmics i de confinament, en una reivindicació de la ciutat oberta.

A mi, m’han inspirat, seguint la metàfora lítica, els conglomerats del massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. N’estic enamorat; me n’agraden molt les baumes, les textures rugoses, fetes de petits còdols, de diversitat constitutiva, però fermes, denses i fortes.

Sabeu que Sant Llorenç del Munt, el massís, està compost de quatre grans graons, estrats, de conglomerats, grisosos vistos de lluny, separats de tres fines betes més argiloses i rogenques. Es veu caminant-hi, però fins i tot mirant La Mola des de la plana vallesana. Els conglomerats de Sant Llorenç creen formes i figures molt originals, cavitats, avencs i moltes agulles diverses: Cavall Bernat; el Turó de les Nou cabres, les Castellasses de Can Torres, la Roca Encavalcada, el Turó del Malpàs i Castellsapera a l’Obac, i desenes que no anomeno per no allargar la tirallonga, sense deixar-me el majestuós cim cònic del Montcau.

Els que som viscuts a sota La Mola ens hi sentim molt identificats. La companyia permanent que ens fa la seva imatge i presència constant a la gent de Terrassa i el Vallès genera un sentiment quasi religiós. És un luxe viure a tocar d’un parc natural tan a prop de la ciutat. Quan ens hi escapem a caminar, arribo al cim de satisfacció i identificació en els trams que són roquers, on trepitges el conglomerat, normalment amb pendents difícils i sovint produint contorns i indrets una mica lunars i de pel·lícula d’aventures.

El conglomerat és una roca sedimentària formada per còdols arrodonits units per un ciment calcari. Els seus fragments són moltes diverses pedres petites, d’entre mig i deu centímetres, a vegades més grans. Quan els fragments són d’un mateix tipus de roca és diu conglomerat monogènic, si els fragments són de roques diferents es diu poligènic. A Catalunya hi ha exemples molt notables de massissos de conglomerat: com ara el Montsant, Montserrat i Sant Llorenç del Munt. Tots aquests són ben diversos, a priori, poligènics! (Tot i així, els estudis i tesis doctorals sobre la geomorfologia de Sant Llorenç i l’Obac diferencien 2 conglomerats grisosos i 3 de vermellosos, segons les seves composició interna i la suposada sedimentació i al·luvió inicial i vida tectònica durant els milions d’anys de la seva formació i dues tipologies diferents de bretxes lutítiques i gresoses. Marc Anglès, 2013).

M’agrada també mirar el conglomerat de Sant Llorenç de prop. Em recorda el bull de llengua del Lluçanès, pels seus tons i cromatismes de grisos, blancs, rogencs i diversos marrons, i la seva heterogeneïtat constitutiva, on de tant en tant, sigui el conglomerat com el bull, tenen un tros arrodonit fosc més gran, vermellós, com una taca, en el cas del bull la llengua o una part més magre. Una tarda, berenant, mirant-me i degustant un bull de llengua del Lluçanès ho vaig veure clar: s’assembla a alguns pintures del Kandinsky. I els conglomerats de Sant Llorenç també. Uns i altres són semblants als quadres menys figuratius i sense gairebé formes, sols cromatismes, on hi ha més barreja de colors, la sèrie dita “Quadres amb taca Vermella” del 1914, per exemple, on aquesta seria la llengua del bull o el còdol gran vermellós del conglomerat, i arriben a una extraordinària semblança amb l’obra dita “Primera aquarel·la” del 1912. En algun moment he arribat a imaginar que Kandinsky potser coneixia els conglomerats de Sant Llorenç, i havia menjat bull de llengua del Lluçanès! 😉 O que són realitats policromàtiques que s’esdevenen aquí i a arreu del món! També tenen una mica de Pollock, encara que aquest és una mica més intens i tot.

Moltes vegades s’ha fet servir la metàfora de la societat mosaic, lligada, conjunta, però amb les seves parts sempre separades i diferenciades, amb poca barreja o porositat entre elles. El conglomerat no és un mosaic, tot està molt més barrejat, però s’hi distingeixen i diferencien els diversos elements constitutius. De Catalunya, els Països Catalans, també n’hem dit una societat sedimentària, feta d’al·luvions, d’arribades diverses. La immigració i la diversitat, n’és una realitat constitutiva. Anem junts, fem una nova realitat donant formes noves, però no desapareix del tot els elements que la composen. No generem ni una roca homogènia, ni mosaic, sinó un conglomerat divers, com el de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, format a més de diversos estrats i capes sedimentàries. A voltes, si ens mirem el conglomerat de prop, com entre tanta roca d’origen calcari, hi trobem també molts trossos de gresos, quars, feldspat i mica, i llavors, mirant-los amb imaginació, penso que van ser arrossegats per antics rius, o eren minerals que ja voltaven per aquí! En el treball de Marc Anglès i Eudald Maestro (2011), sobre els conglomerats de Sant Llorenç, parlen d’una suggerent “estructura interna desorganitzada”, ells ho fan amb vocació científica, d’unes roques vingudes des de l’Eocè mitjà, però a mi em tempta la possibilitat de fer-ne una mirada postmoderna.

Cada gran estrat de conglomerat del massís està separat per una petita capa vermellosa –composta de gresos rogencs i més argilosa – a vegades no més gran d’un metre d’alt, que és on surten la majoria de fonts del massís. Aquest fet és molt clar de copsar si pugeu a La Mola pel Camí de la Font Soleia, resseguint l’espai i les baumes que es formen en la separació rogenca entre els dos grans estrats de conglomerats grisós, i accediu al cim per la canal i carena de les Ànimes, passant per la Font del Saüc, en la següent beta vermellosa, ja just abans de la cima. I també és molt visible a la Font del Lladre, sota el Paller de Tot l’any, a l’Obac. Això m’ha fet pensar: l’aigua es filtra per les fissures dels conglomerats grisos i emergeix quan topa amb una capa més permeable. (Aquests espais permeables són bons o dolents? Necessaris?…). És conegut que al cim de La Mola s’hi pot pujar per més de 50 combinacions de camins diferents, pel cap baix. (No hi ha una única via o ruta, sí que n’hi ha de més directes o transitades, però no són sempre les més boniques i plaents, ni enriquidores). Aquesta que he descrit, el camí de la Font Soleia i la Canal de les Ànimes és una de les meves preferides, m’agrada molt el tram de les baumes i el camí arran de roca i té unes extraordinàries vistes, també amb diverses agulles de conglomerat. En aquesta canal, el primer dia que ens hi vam poder escapar en la desescalada fugint del confinament de la pandèmia, a mitja canal, en la part més rocosa, en una petita escletxa allà on semblava impossible que hi creixés res, hi havia una “orella d’os” florida, amb la seva bonica flor violeta. Més enllà de la seva intensa bellesa, per mi va ser símbol que, fins i tot en les condicions més adverses, rebrota la vida. Cada cop que hi he tornat a passar, és a la part inicial de la canal pujant a la dreta, miro com està la planta, i l’arreglo i la cuido una mica, assentant-la. (Guardeu-me el secret i no ho tingueu massa en consideració, però ens diem coses).

Al final la nostra robusta roca i massís conglomerat està plena d’escletxes i cavitats, coves farcides d’història on s’hi han aixoplugat ibers i prehistòrics, romans, bandolers, carlinades vàries, i ara com a les agulles i avencs, són plenes d’espeleòlegs, escaladors i excursionistes. Diuen que, a més, hi ha diversos rius subterranis -és una mica pensament màgic i llegenda popular, però com en totes les llegendes hi ha una mica de veritat- i és poden veure a la Cova Simanya, o quan periòdicament en èpoques de pluges fortes, brollen “Els Caus de Can Guitard” enfilant la Serra de l’Obac més a prop de Terrassa.

No em podreu negar, que tot plegat no és una gran metàfora. Un conglomerat és com una constel·lació de diversitat i cohesió, feta de sediments i al·luvions, amb fissures on hi treuen el cap flors que gosen i aprofiten els petits espais per arrelar-hi. Tot plegat també té porositat, diferent al de les roques volcàniques de Nàpols de Lacis i Benjamin, però genera cavitats i escletxes pels que flueix aigua i vida. No tenim un volcà que fumeja com a Nàpols, però ens fa un paisatge molt especial i idiosincràtic.

A Sant Llorenç del Munt i l’Òbac hi són molt característiques, en les seves parts més altes i exposades, petites “codines”, trossos de prats crescuts entre rocallades de conglomerat, on petites acumulacions de terra generades per l’erosió, hi ha permès créixer prats verdosos, amb sofertes mates. Aquestes són molt vulnerables a la intensa activitat humana i social actuals al Parc Natural. Sí perquè Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac van ser declarats parc natural, després d’una decidida lluita ecologista, fet que va aturar el creixement de les urbanitzacions que li arriben fins al llindar i fins i tot la vulneren i fereixen una mica.

Aquí ens apareix el factor temps. El paisatge geològic també és dinàmic, com el paisatge sociològic, però el primer es mesura en milions d’anys; però són producte i fruït de la seva evolució i canvi constant. Pel que fa als embotits a vegades és qüestió de dies o hores…

Hi ha un reconegut pintor modernista terrassenc d’inici del segle XX, el Pintor Vancells, (Joaquim Vancells, Terrassa 1866-1942) deia que la majestuositat del massís de Sant Llorenç del Munt, La Mola, li donen a Terrassa un dels millor fons d’escenari del món. I és veritat. T’ho miris de prop o de lluny, som fets i pastats com el conglomerat que sempre ens acompanya. Aquesta idea, relat, discurs de la pluralitat constitutiva, al·luvió, escletxes, constel·lació de còdols i creació per sedimentació transcendeix el propi paisatge.

Tot això ho pensava avui mentre em mirava les formacions i parets rocoses i trepitjava els conglomerats, que hi ha a la Canal del Bolet, la que puja més directament a La Mola des de Can Robert. Però a mi m’agraden tots els camins, carenejar, els obacs d’alzines i boixos, els escadussers roures, les pinedes assolellades, i l’olor que hi fa el romaní i la farigola, que hi creixen i arrelen fort entre els conglomerats i les codines.

Amb el meu pare, quan jo era petit, vam freqüentar i visitar el geògraf Pau Vila a casa seva, cap a finals de la seva vida, i recordo que ens va explicar que quan pujava a La Mola li agradava abraçar els còdols de conglomerat, i pensar que aquelles roques venien de Mallorca. El delta amb que s’havien format no el generaven rius que baixaven de l’actual inclinació pirinenca, sinó d’unes terres que estaven on actualment hi ha les illes balears i la mar Mediterrània, i que la història geològica un dia -un dia que va durar anys, que diría aquell, milions d’anys- va invertir. Són pedres d’una mediterraneïtat d’abans del temps.

Des de dalt La Mola, la vista del Terrassa i la plana del Vallès és brutal, són talment un conglomerat social i urbà, que encara conserva una mica de verd, sempre amenaçat de ser devorat pel ciment i la seva ideologia deutora suposat creixement capitalista. Collserola i el Tibidabo ens amaguen Barcelona, però per banda i banda, per les bretxes que hi han excavat el Besos i el Llobregat, es pot veure el mar. Si hi pugeu un dia clar i net es veu Mallorca aigües enllà. Es veu des del Pirineu a Mallorca. Miro els conglomerats que ens defineixen i miro, Terrassa, el Vallès, el país, si pot ser un capvespre de cel vermellós.

Deia el poeta i escriptor líric Hugo von Hofmannsthal, bon amic de Benjamin, per cert, “tot paisatge en algun moment es revela plenament: però només a un cor emocionat”. Ben tocades i tocats pels conglomerats.